la Casta Política italiana (i grega) pot enfonsar(-nos) l´euro

Entre els anys 1946 (assemblea constituent després de la caiguda del feixisme) i 1994 (primera victòria electoral de l´empresari Silvio Berlusconi), Itàlia va tenir 52 governs i una gran estabilitat. Sempre manaven els mateixos. En un continu ball d´ajustos interns i aliances externes, sempre governava la Democràcia Cristiana enfront d´un enorme Partit Comunista que tenia prohibit trepitjar la línia blava de l´OTAN. Itàlia va funcionar així durant mig segle. En aquest període de temps es va generar una autèntica cultura política de la inestabilitat estable. Una psicologia col·lectiva i un codi de senyals. Un llenguatge oficial cada vegada més desmanegat i indesxifrable (il politichese). I la fantasia que la societat podia funcionar al marge de la política. Una fantasia que ha acabat malament. Molt malament.



Cada possible escenari d´inestabilitat tenia un nom. Cal recórrer de nou a aquest vell catàleg per intentar explicar què diables pot ocórrer a Itàlia en les properes setmanes. Aquesta vegada no està en joc el flanc sud de l´OTAN. En aquesta ocasió estan en risc l´euro, la Unió Europea i l´estabilitat del sistema financer internacional. Que Déu ens empari.

Govern tècnic. Una vegada el primer ministre ha constatat que ja no disposa de majoria parlamentària (majoria indispensable a la Cambra dels diputats i al Senat, per separat i amb el mateix rang), presenta la seva dimissió al president de la República i aquest inicia les consultes amb els caps de files dels partits. La cèlebre escena del Quirinal. El president proposa la formació del nou govern a un tècnic -en el passat, una personalitat independent vinculada al Banc d´Itàlia-, amb un programa capaç d´articular una majoria. Després de la primera derrota parlamentària de Berlusconi el 1994, Itàlia va tenir un govern tècnic dirigit per Lamberto Dini, exdirector del banc emissor, la missió principal del qual va ser ajustar la precària relació de forces i garantir un mínim d´austeritat en els comptes públics amb vista a l´ingrés d´Itàlia a l´euro.

En aquesta ocasió, el president Giorgio Napolitano (86 anys, antic dirigent de l´ala més moderada del Partit Comunista) podria encarregar la solució transitòria de la crisi a l´economista Mario Monti, excomissari europeu de la Competència, un tecnòcrata del nord (Varese) ben connectat amb Mario Draghi, des de fa uns dies nou president del Banc Central Europeu. Si aquesta fórmula cristal·litzés, podríem parlar d´un govern Draghi-Monti. Un govern comissariat pel Directori Europeu, la missió del qual seria calmar els mercats financers amb un programa de reformes ben definit. És la solució desitjada pel Grup de Frankfurt (el nou nom amb el qual la premsa europea es refereix al Directori: Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Christine Lagarde, Mario Draghi, Jean-Claude Junker, José Manuel Durão Barroso i Herman van Rompuy); pel president Napolitano, per la Confindustria i per l´oposició de centreequerra agrupada en el Partit Demòcrata (PD), que avui no desitja eleccions anticipades. Podria comptar amb el suport d´una part del partit de Berlusconi, la menys servil al seu patró, la que ja atalaia nous horitzons. Pla de reformes amb data de caducitat: esgotar la legislatura i convocar eleccions a la fi del 2012.

Aquesta fórmula presenta un greu problema per a Berlusconi: l´allunya del poder i el deixa tot sol amb la Fiscalia (la més independent d´Europa gràcies a la Constitució de 1948), amb greu risc d´acabar a la presó i, a mitjà termini, perdre el control de Mediaset, el primer holding europeu de publicitat i televisió comercial. Davant aquest panorama, Berlusconi, confiant encara en la fidelitat de la majoria dels seus diputats-empleats, amenaça amb forçar eleccions anticipades (febrer de 2012) i deixar el país al paire en un moment econòmic gravíssim. Aquest passeig per l´abisme podria conduir a una altra solució:

Govern institucional. Un executiu amb data de caducitat (finals del 2012), encapçalat pel president del Senat, el sicilià Renato Schifani, encara fidel a Berlusconi. La prioritat correspondria al president de la Cambra dels diputats, Gianfranco Fini, però aquest va trencar amb Berlusconi fa un any i la tropa de il Cavaliere el considera un traïdor. Amb Schifani, que podria presidir un executiu plural i tecnocràtic, Berlusconi teòricament gaudiria de major protecció.

Govern a termini.També podria intentar-se la formació d´un govern berlusconià sense Berlusconi, presidit per Gianni Letta, Antonio Marzano o Roberto Maroni, actual ministre de l´Interior i dirigent de la Lliga Nord. Caducitat: 2012. Complicat? Sí. Itàlia és així. Si el lector tem extraviar-se no perdi mai de vista la greu situació judicial del primer ministre. El risc de presó i de ruïna. Aquesta és la clau del laberint. El magnat està demanant garanties al president de la República i al Directori Europeu. Hores abans d´anunciar la seva dimissió -que encara no ha presentat oficialment-, Berlusconi va reunir al consell de família i va examinar la situació amb els seus fills. En mans del president Napolitano està la possibilitat de nomenar-ho senador vitalici.

10-XI-11, Enric Juliana, lavanguardia