El lector ja deu haver notat que aquests darrers temps es llancen menys productes, que el nombre de varietats de les marques s’ha reduït i que als comerços i punts de venda hi ha, en general, menys assortiment. Podríem pensar que un ventall no tan ampli d’opcions, sigui a l’hora de consumir, comprar, invertir o fins i tot votar, es tradueix en una disminució del benestar.
Doncs no és tan clar. El psicòleg i professor Barry Schwartz, al llibre The paradox of choice (2004), va argumentar que el sil·logisme “més llibertat és més benestar”, “més opcions és més llibertat” i, per tant, “més opcions és més benestar” no és necessàriament cert. A priori, un ventall de possibilitats més gran és positiu i incrementa el benestar dels ciutadans, però si el nombre d’alternatives passa d’un llindar determinat es produeixen una sèrie d’efectes nocius. I si aquest llindar se sobrepassa en excés, els inconvenients pesen més que els avantatges, i s’acaba produint l’anomenada paradoxa de la tria: que l’augment de possibilitats que tenim a l’abast doni un saldo final negatiu.
El primer d’aquests problemes, i el més obvi, és l’augment del temps que fa falta per escollir. Un exemple ben senzill: als anys noranta es va vaticinar que els supermercats petits i mitjans de les ciutats passarien a pitjor vida contra el magnífic assortiment dels grans hipermercats. I, tanmateix, va passar just el contrari. Els supermercats van guanyar la partida als hipermercats, entre altres coses perquè el temps que cal per trobar-hi els productes de la llista de la compra ha augmentat fins a nivells exasperants: quantes anades i tornades cal fer, de vegades, pels passadissos, perquè no trobem allò que sabem que és allà fins i tot havent-hi passat uns quants cops pel davant? Molta gent prefereix comerços amb menys assortiment però on pugui decidir amb agilitat.
Una quantitat molt alta d’opcions per escollir també produeix paràlisi. Vegem l’experiment següent: van plantejar a uns alumnes universitaris la possibilitat de millorar nota si escrivien un assaig sobre un tema. A un primer grup li oferien sis temes per escollir, i a un segon grup, trenta. El nombre d’alumnes que escrivien l’assaig lliure era significativament
superior al primer grup. Escollir entre sis possibilitats era senzill. En canvi, escollir entre trenta portava a la paràlisi, és a dir, a posposar la decisió una vegada i una altra fins a abandonar la proposta. Aquest experiment s’ha ratificat amb col·lectius de tota mena i en situacions i àmbits diversos.
Un altre efecte curiós: un nombre d’opcions per escollir massa alt desemboca en una insatisfacció que sovint no ens sabem explicar gaire bé per què sentim. El motiu és el següent: si en una botiga de roba m’encaro a una possibilitat d’una trentena de models de texans, n’infereixo que la decisió que prengui és potencialment òptima. Donarem per fet que entre trenta models de pantalons n’hi ha d’haver uns que se’ns posin com un guant. Per tant, si no arribo a aquesta perfecció, la responsabilitat és meva per no haver-la sabut encertar. Això ens fa pujar el nivell d’autoexigència i, per tant, l’ansietat. La pega és que ens culpem o ens angoixem per mirar d’arribar aun resultat perfecte que, de fet, no existeix, perquè la perfecció, ja se sap, no és d’aquest món.
Si, en canvi, només hi hagués cinc texans per triar, ens quedaríem el que ens agradés més, assumiríem que no hi havia res millor i la nostra satisfacció gairebé no en quedaria afectada: “hi havia el que hi havia i, partint d’això, he escollit”. Potser els pantalons no ens satisfan del tot, però en aquest cas sí que tenim la seguretat d’haver triat la millor opció
possible. La paradoxa és total: fins i tot amb una peça de roba menys atractiva ens hi trobaríem més bé, en el segon cas.
Això ho hem observat en els nostres fills, una generació contínuament insatisfeta amb allò que escull i que, un cop ho ha fet, vol canviar constantment de tria. Això s’explica perquè els nostres fills han “gaudit” d’un excés d’opcions a l’abast. Un nen davant un aparador de joguines immens al qual doneu la possibilitat d’escollir està sotmès a una allau tan gran de possibilitats que, després de decantar-se per una cosa concreta, desvia l’atenció cap a la quantitat de coses descartades i que, per tant, s’està perdent.
NENS INSATISFETS
Les virtuts de l’opció triada passen a un pla ignorat. Per això molts nens se senten permanentment insatisfets, irascibles,
i modifiquen les decisions una vegada rere l’altra, per desesperació i preocupació dels pares. Feu la prova: exposeu un dia al vostre fill a escollir només entre dues opcions, i veureu com queda més satisfet, no dubta tant i aquella sensació de pèrdua queda en no res.
Un altre efecte paradoxal d’haver d’escollir d’entre una quantitat molt elevada d’opcions és que es multipliquen els factors que hem de considerar, introduïm massa variables en l’equació i cometem més errors. L’electrònica de gran consum, amb la fabulosa gamma de variacions que ofereix, és un exponent ben clar d’aquest efecte. Imaginem-nos
que volem comprar un reproductor de DVD.
Anem a la botiga amb una idea predeterminada del que és important però, després que el dependent ens expliqui amablement les virtuts de vint models deDVD, sucumbim al criteri inicial. De vegades, fins i tot, ja fora de la botiga, ens hem d’esforçar per recordar per quin motiu hem escollit el model en qüestió, i quedem parats quan ens adonem que el criteri final de compra gairebé no té rellevància, per nosaltres. L’excés d’assortiment ens ha difuminat les prioritats i els criteris propis que teníem.
En fi, que la crisi, tot i ser negativa, també té els seus avantatges. En aquest cas, gràcies a la paradoxa de la tria.
25-IX-11, Fernando Trías de Bes, lavanguardia