Uns camps magnètics indemostrables atreuen el zàping televisiu perquè coincidim amb la més crua confessió sexual des del temps del marquès de Sade. Acostuma a ser cosa de parelles que es retreuen el pitjor de si mateixos, el més sòrdid de la seva intimitat, secrets tan enrevessats com vulgars de la seva relació més pornogràfica que eròtica. El públic de l’estudi aclama, segons les instruccions dels productors, s’escridassa, riu o viu un esglai forçosament transitori perquè les escenes van a gran velocitat i ja hi ha una altra parella explicant la seva vida privada i després una altra, amb el poder de fragmentació que és tan propi de la televisió. Aqui poden importar les pràctiques sexuals d’un matrimoni de la zona sud-est de la Península? Doncs a força públic, a centenars de milers de ciutadans-contribuents, legions d’homo videns que masteguen una pizza margarida espaterrats al sofà de casa. Escenes tecnoculturals del nostre temps.
La societat de l’espectacle ha culminat en la telerealitat convertint-se en un esport de masses que altera totes les divisòries clàssiques entre el que és públic i el privat. I alhora, aquesta irrealitat postmoderna connecta amb els trets arcaics del pati de veïnat, del xafardeig, la maledicència i el rumor, el bandolerisme i els crims de la brutal postguerra que explicava El caso. Convertits en un dels països més permissius d’Europa, la confessió sexual assoleix als platós de televisió un grau de cruesa que agrairien els guionistes de Tarantino. Expliqui els detalls de com el seu marit incompleix els deures conjugals i tingui un minut de glòria audiovisual. La intimitat es desplega davant la mirada pública en cada segment d’un reality show. Entre els decorats de la televisió porqueria tots som iguals, és a dir, no som res. Pel cap alt, som relatius. Les mares aplaudeixen les filles adolescents en sentirles explicar en públic les seves aventures sexuals. D’això se’n diu autenticitat.
Ningú no descobrirà a hores d’ara que la televisió porqueria correspon a una societat que, per una ambigua relació de causa i efecte, augmenta cada dia la seva immaduresa i la seva irresponsabilitat. Els teòrics de la comunicació parlen de teledemocràcia i dels avantatges que es poden esperar, fins i tot ja a curt termini, de la connexió entre televisió i ordinador. Potser l’actual fase de televisió porqueria, en aparença interminable, acabi sent una cosa efímera i anem cap a un estadi audiovisual en el qual l’opció reflexiva no sigui absent. Ara per ara, estem entre els abusos de la hipersentimentalitat i una certa propensió a l’obscè. Una cosa semblant passa amb els judicis populars escenificats en un plató; s’hi dirimeixen assumptes substancials sense un altre mètode que l’agressió verbal i una clara degeneració de la idea de justícia.
La confessió íntima davant les càmeres té com a conseqüència que els qui no la practiquen poden arribar a ser sospitosos d’actes privats de naturalesa inconfessable. Això representa la destrucció de l’àmbit privat i una indefinició desmesurada del públic. Qualsevol pot conjecturar sobre les monstruositats alienes, en no haver-hi límit a l’exposició del fet íntim. Va molt més enllà de la falta de respecte a l’altre o a un mateix. És com un banquet caníbal en el qual els secrets dels altres són el menú obligat. No hi veiem un indici d’inhumanitat? No és un tret menor d’aquesta estructura sense límits entre el públic i el privat que la televisió pugui ser genèricament considerada –segons Sartori– com una cosa que produeix imatges i anul·la conceptes, i així atrofia la nostra capacitat d’abstracció i, per tant, tota la nostra capacitat d’entendre. Sí, la conseqüència indiscriminada del zàping en una nit qualsevol pot comportar per causalitat una meditació una mica apocalíptica.
Com hem arribat a tanta televisió porqueria? Karl Popper va arribar a la conclusió que una democràcia –tot l’entorn de les societats obertes– no pot existir si no sotmet a control la televisió o, més precisament, no pot existir llarg temps mentre el poder de la televisió no s’hagi descobert de ple. Si la democràcia consisteix a posar sota control el poder polític, no hauríem de tenir cap poder polític incontrolat en una democràcia. I el poder polític de la televisió és immens. Indubtablement, aquest és un tema molt difícil, perquè involucra la llibertat d’expressió i la mateixa llibertat d’empresa o de mercat, però és una qüestió capital que extrems com la televisió porqueria o la televiolència obliguen a afrontar un dia o un altre, sense més dilació. És una pusil·lanimitat voler ignorar que la televisió forma part –deliberada o involuntària– del sistema educatiu. La hipermodernitat ha generat buits que la televisió porqueria s’afanya a omplir. En cas que la televisió sigui un baròmetre de l’estat psíquic i moral de tota una societat, estem tocant fons; tan sols l’absència legal de la pena de mort impedeix a les productores de televisió porqueria competir per l’audiència televisant execucions capitals en directe. Serien un èxit
23-X-11, Valentí Puig, lavanguardia