L’economista austríac Friedrich von Hayek, que va morir el 1992 a l’edat de 93 anys, una vegada va dir que qui vulgui tenir l’última paraula només ha de sobreviure als seus oponents. Va tenir la gran sort de sobreviure a Keynes de gairebé 50 anys i, per tant, d’adjudicar-se una victòria pòstuma sobre un rival que l’havia envestit intel·lectualment quan era viu.
L’apoteosi de Hayek va ser durant la dècada del 1980, quan la primera ministra britànica, Margaret Thatcher, va arribar a citar Camí de servitud (1944), un atac clàssic a la planificació central. Però en matèria d’economia mai no hi ha sentències definitives. Si bé la defensa que Hayek va fer del sistema de mercat contra la ineficiència de la planificació central va anar guanyant cada vegada més partidaris, l’opinió de Keynes que els sistemes demercat requereixen una estabilització contínua va persistir als ministeris de Finances i als bancs centrals.
Tanmateix, l’escola de Chicago va eclipsar totes dues tradicions amb les “expectatives racionals”, que han prevalgut en l’economia dominant durant els darrers vint-i-cinc anys. Si els agents econòmics tenen, segons se suposa, informació perfecta sobre totes les contingències possibles, mai no hi ha d’haver crisis del sistema, llevat que sigui com a resultat d’accidents i sorpreses més enllà de l’abast de la teoria econòmica.
El col·lapse econòmic mundial del 2007-2008 va desacreditar l’economia de les “expectatives racionals” (malgrat que els seus summes sacerdots encara no ho reconeixen) i va fer tornar Keynes i Hayek altra vegada a una diputa pòstuma. Els problemes no han canviat gaire d’ençà que van començar a discutir, durant la Gran Depressió de la dècada del 1930. Què causa el col·lapse de les economies de mercat? Quina és la resposta correcta a un col·lapse? Quina és la millor manera d’evitar col·lapses futurs?
Per Hayek, a començaments dels anys trenta, i pels seus seguidors d’avui, la “crisi” és resultat d’un excés d’inversió en relació amb l’oferta d’estalvi, que va ser possible perquè es va expandir massa el crèdit. Els bancs presten a tipus d’interès més baixos que els que haurien exigit els estalviadors genuïns, i això fa que tota mena de projectes d’inversió siguin temporalment rendibles.
Tot i això, com que aquestes inversions no reflecteixen les preferències reals dels agents per al futur sobre el consum actual, no estan disponibles els estalvis que caldria per dur-los a terme. Es pot guanyar una mica de temps a base d’injeccions monetàries dels bancs centrals. Però els participants del mercat s’acaben adonant que no hi ha prou estalvi per completar tots els projectes d’inversió. Llavors és quan la pujada es converteix en caiguda. Cada pujada artificial porta la llavor de la seva pròpia destrucció. La recuperació s’aconsegueix liquidant les assignacions inadequades, reduint el consum i incrementant l’estalvi.
Keynes i els keynesians d’avui considerarien que la crisi és el resultat de tot el contrari: la manca d’inversió en relació amb l’oferta d’estalvi –és a dir, molt poc consum o demanda afegida per mantenir un nivell de plena ocupació de la inversió– que per força ha de portar a un col·lapse de les expectatives de guanys.
Una vegada més, la situació es pot mantenir durant un temps recorrent al finançament del crèdit als consumidors, però aquests acaben sobrepalanquejant-se i restringint les compres. De fet, les explicacions keynesiana i hayekiana dels orígens de la crisi no són gaire diferents, perquè en totes dues el sobreendeutament hi fa un paper central. Però les conclusions a què arriben són molt diferents.
Mentre que per Hayek la recuperació requereix liquidar les inversions excessives i un incrementar l’estalvi dels consumidors, per Keynes consisteix a reduir la propensió a l’estalvi i incrementar el consum a fi de mantenir les expectatives d’utilitats de les empreses. Hayek exigeix més austeritat, mentre que Keynes exigeix més despesa.
Amb això tenim una idea de per què Hayek va perdre la gran batalla contra Keynes durant la dècada del 1930. No era només que la política de liquidar excessos era políticament catastròfica: a Alemanya va portar Hitler al poder. Com va assenyalar Keynes, si tothom –famílies, empreses i governs– comencés a estalviar més alhora, no hi hauria manera d’evitar que l’activitat de l’economia es reduís fins que la gent es tornés massa pobra per estalviar.
Aquest error del raonament de Hayek va fer que la majoria d’economistes abandonessin les files de Hayek per abraçar les polítiques keynesianes d’“estímul”. Com recordava l’economista Lionel Robbins: “Davant la gran deflació d’aquells dies, la idea que l’essencial era eliminar les inversions equivocades i (...) fomentar la disposició a estalviar (...) era tan poc adequada com negar mantes i estimulants a un borratxo que hagués caigut en un estany glaçat, emparant-se en el
raonament que el seu problema original era el sobreescalfament”.
Excepte per als fanàtics de Hayek, sembla obvi que l’estímul global coordinat del 2009 va aturar la caiguda en una altra Gran Depressió. No hi ha dubte que el cost per a molts governs de rescatar els bancs i salvar cada economia contra el col·lapse econòmic va danyar o va destruir la capacitat creditícia que tenien. Però es reconeix cada vegada més que l’austeritat del sector públic en un moment de poca despesa del sector privat garanteix anys d’estancament, si no encara més col·lapse.
Per tant, la política haurà de canviar. Poc es pot esperar, a Europa: la gran pregunta és si el president Barack Obama té el que cal tenir per ser un nou Franklin Roosevelt.
Per evitar futures crisis de la mateixa gravetat, els keynesians proposarien que s’enforteixin les eines de gestió macroeconòmica. Els hayekians no tenen res d’assenyat per aportar. És massa tard per aplicar un dels seus remeis favorits: la supressió dels bancs centrals, suposadament perquè són una font de creació de crèdit excessiva. Fins i tot una economia sense bancs centrals estarà subjecta a errors d’optimisme i pessimisme. I una actitud d’indiferència a les conseqüències d’aquests errors és una mala política i un mal enfocament moral.
Per tant, malgrat la distinció de què va gaudir com a filòsof de la llibertat, Hayek es mereixia perdre la batalla amb Keynes durant la dècada del 1930. I es mereix perdre la revenja d’avui, també.