´Mèxic a la xarxa´, Joana Bonet

Fa uns mesos, als estudis de la Ser, vaig conèixer Judith Torrea, l’única periodista estrangera que viu encara a la ciutat més perillosa del món, “al meu Juaritos”, deia, amb aquest to entre l’afecció i la convicció que sovint utilitzen les missioneres quan les interroguen en llocs inhòspits. Torrea havia renunciat a bones ofertes de treball a Nova York. El seu passat de redactora a la revista People, testimoni del glamur i la decadència –que solen anar de bracet–, juntament amb la tasca periodística que va fer després des de Ciudad Juárez –premiada amb un Ortega y Gasset– li atorguen un perfil interessant. Però ella, tan alta com valenta, no ha volgut renunciar a continuar escrivint cròniques de la vida diària des de l’estat de Chihuahua, ondiàriament es cometen entre 6 i 16 crims. Una elecció meditada i només entesa, com el cas de les missioneres, per aquesta veu interior anomenada vocació. Fora de micro em va explicar que no podia tenir parella, amb prou feines amics, i que cometia una imprudència quan deixava algun rastre personal.

Vaig recordar Torrea la setmana passada, arran de la notícia de l’assassinat de la periodista del diari Primera Hora María Elizabeth Macías Castro. Va ser decapitada, i al costat del cadàver els assassins van deixar un missatge: “Sóc aquí pels meus reportatges i els seus”. Macías havia denunciat els narcos des del seu compte de Twitter. Encara no havia fet els 40. Pocs dies abans van matar dues reporteres de l’agència Contralínea. A Marcela Yarce li van disparar al clítoris i la van deixar morir dessagnada. A Rocío González li van rebentar els mugrons a trets i després la van executar. Sé que és massa cruent el que acabo d’escriure, i em pregunto per què no retrocedeixo amb el cursor i ho esborro. Però encara que sigui en una cantonada del diari, la seva memòria no mereix ser silenciada.

5-X-11, Joana Bonet, lavanguardia