8.000 milions del Nostre Diner ´injectats´ a las Caixes

Amb ensurts d’última hora, com l’escàndol d’autoadjudicacions de pensions milionàries per part dels executius de la fallida CAM (Caja Mediterráneo), es va tancar ahir el pla de reestructuració del sector financer iniciat el febrer i centrat principalment en les caixes d’estalvis, amb un balanç provisional positiu, sobretot per fer-se dins de les dates previstes i perquè totes les entitats compliran amb el nivell de capital exigit (8% o 10%). En una conjuntura extremadament difícil i amb uns mercats molt tancats, la reorientació i el sanejament de les caixes ha estat més dura del que s’esperava, i algunes entitats han quedat a mig camí (Caja Castilla-La Mancha o la controvertida CAM, pendent d’adjudicació, com ho va ser CajaSur), i altres han hagut de ser capitalitzades pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).

La necessitat de recapitalitzar les caixes, probablement identificada tard respecte d’altres països europeus, ha donat lloc a una bancarització del sector que per les condicions en què s’ha produït exigirà en alguns casos un enfortiment de les seves estructures i balanços per aconseguir que tinguin continuïtat.

Segons els càlculs oficials, les necessitats de capital sumaven uns 15.000 milions d’euros, però la falta d’un sanejament dels balanços va provocar dubtes als mercats. I per això, al tancament, la part coberta amb inversió privada ha estat de 5.830 milions d’euros, mentre que el capital aportat pel FROB ha ascendit a 7.550 milions. Això només en recursos de capital, perquè ajuts anteriors poden portar aquestes xifres a uns 18.000 milions. Encara que no és gaire clar que amb això conclogui l’aportació del sector públic atesa la fragilitat de l’economia espanyola, es tracta d’una quantitat modesta respecte del que ha succeït als països de l’entorn, tant a Europa com als Estats Units.

El Banc d’Espanya destacava ahir la concentració del sector, que ha passat de 45 caixes a 15. Això significa un volum més gran de les noves institucions després de les fusions que s’han vist. En termes clàssics està bé, però en la nova normalitat en la qual hem entrat alguns es pregunten si, arribat el cas, no ens enfrontarem a entitats “massa grans per fer fallida”.

Si, per la seva funció clau per a l’economia, el sistema bancari ha tingut un tracte especial, en el cas de les caixes l’absència d’una disciplina de mercat ha estat manifesta. La lentitud imposada per l’Administració central i algunes autonomies ha pesat sobre el dinamisme i l’operativitat del procés. I la permanència de polítics en algunes de les seves cúpules adverteixen sobre futurs riscos de gestió.

Des del punt de vista territorial, les caixes d’estalvis basques apareixen com les més sòlides, juntament amb Ibercaja, a l’Aragó, i Unicaja, a Andalusia. Al marge de La Caixa –líder a Espanya–, Catalunya ha mostrat de nou que ha de continuar avançant per trobar un model equilibrat. L’anomenat model català ha passat de deu entitats a només una.

Quant a l’actuació del Banc d’Espanya, es podria qualificar de correcta, malgrat que potser hagi anat darrere dels condicionaments polítics, molt forts, i dels mercats. Sigui com sigui, la reforma (millorable i que segurament haurà de continuar) s’ha fet. I això permet a l’economia espanyola guanyar credibilitat en un moment de gran desconfiança global.

1-X-11, lavanguardia

Objectiu complert: ´Celtiberia Show´

La crisi també és una difícil digestió de les novetats. Tot passa tan ràpid, tan nerviosament, que amb prou feines hi ha temps per als contextos. Ahir mateix es va fer un pas decisiu cap a la demolició de l’Espanya autonòmica, amb la crònica política mirant cap a una altra banda, necessàriament atenta als preparatius de la campanya electoral més atípica dels trenta anys de Restauració democràtica.

La intervenció estatal de Novacaixa Galicia, Catalunya Caixa i Unnim tanca el temps de les caixes d’estalvis a Espanya. S’han acabat els bancs de desenvolupament regional sotmesos al poder autonòmic. Les caixes sanejades –i les mig sanejades i atrotinades la crisi de les quals suposava un risc sistèmic per a l’economia espanyola (Caja Madrid)– s’han transformat en bancs, i les més febles, inclosa la ruïnosa CAM, seran venudes per l’Estat al millor postor. El procés conclourà amb una fenomenal concentració del negoci financer a Espanya (les caixes van arribar a administrar el 50% de l’estalvi) i una sensible pèrdua de poder de les elits regionals, sotmeses a un intens procés de deslegitimació. La desaparició de les caixes d’estalvis és un capítol fonamental del ja irreversible procés de recentralització d’Espanya.

No hi haurà marxa enrere. La ferotge campanya de desprestigi del poder regional ha assolit els seus objectius principals. L’ofensiva i el sacseig no han descansat. Les despeses que ahir ningú no criticava, avui apareixen com a grotesca caricatura, sobretot a les autonomies mediterrànies, més endeutades i més exposades al cicle depressiu de les petites empreses, malgrat la seva evident contribució a la caixa comuna espanyola. Alguna administració regional es troba a un pas de la fallida. Molts espanyols ja han fet el pas: ja avorreixen la paraula autonomia. Les autonomies són avui el nou Celtiberia Show.

Missió complerta. Ja es pot passar a la segona fase: una demolició controlada que deixarà la façana dreta i la bandera al balcó, tornant competències i capacitats de decisió a l’Administració central de l’Estat i a les elits residenciades a Madrid. Que ningú no es distregui: aquesta és una de les grans batalles en curs. Espanya continuarà tenint nominalment 17 autonomies, gradualment reconvertides en diputacions regionals, mitjançant una complexa enginyeria de lleis orgàniques i reglaments. Això és el que ve. I el poble ho aplaudirà.

L’espai confederal basco-navarrès mantindrà el fur del segle XIX. Andalusia podria presentar algun tipus de resistència si el PSOE aconsegueix atrinxerar-se el mes de març, amb el suport dels comunistes agraris. El gran
interrogant serà el grau de laminació de l’autonomia catalana. La pròxima estació de Catalunya no serà la independència. Els que alimenten aquesta voluntariosa fantasia ignoren la gravíssima crisi de la zona euro. El Directori Europeu no tolerarà cap modificació de l’statu quo a la Unió, entre altres raons perquè pot estar en joc, a mitjà termini, la continuïtat d’Itàlia com a Estat unitari. Sent aquest el quadre real, la qüestió catalana se centrarà en el seu manteniment, o no, com a nacionalitat autònoma: ni diputació regional, ni fur confederal.

Això és el que ve.

1-X-11, Enric Juliana, lavanguardia