Governar en època de crisi reclama, certament, fortalesa i un convenciment sòlid que el rumb triat és el correcte. La gestió de l’Administració a Catalunya no s’allunya del manual per contenir el naufragi que s’origina en un lloc quan cal prendre mesures dràstiques, però és cert que de vegades el bisturí es pot utilitzar amb més finor per emprendre incisions precises en comptes de cometre una carnisseria. Deu ser per obra del meu subconscient que quan es parla de retallades, la metàfora triada tingui a veure amb la sanitat. Disculpin aquest lapsus càlami, però em fa la sensació que encara que el món sanitari és capaç d’assumir determinades retallades, d’experimentar una millor i més eficient gestió dels recursos, més que el bisturí, en determinades situacions el que s’ha utilitzat ha estat el xerrac.
Una cosa semblant poden pensar tots els afectats dels geriàtrics i dels centres de discapacitats que aquesta setmana han estat informats que durant dos mesos no rebran els ajuts per culpa de la crisi. Calia? Segur que els comptes oficials ens poden explicar que la mesura és imprescindible per quadrar els números, però tot aquest esforç és més difícil de comprendre quan l’anunci es produeix la mateixa setmana en què s’informa a so de bombo i platerets de l’acord amb les majors americanes per incrementar el nombre de pel·lícules doblades al català.
Aquest acord és important per al sector i una medalla per al conseller Ferran Mascarell, però sense ànim de posar en dubte la necessitat que té Catalunya de corregir el desequilibri que es viu als cinemes, potser no és el moment d’incrementar dotacions pressupostàries quan altres necessitats més urgents són a la corda fluixa o directament s’estan estimbant precipici avall. No hi vegin, en aquesta interpretació, cap actitud demagògica dels tornaveus de la caverna, ni cap interpretació anticatalanista ni cap arrencada de testosterona espanyolista. En realitat és molt més simple. La cultura en català, o en castellà, és essencial per a Catalunya, però ho és encara més la sanitat i els serveis socials. Corregim-hi els excessos i evitem-hi el frau, però abans d’amputar vegem si la ferida es pot guarir amb un tractament menys agressiu. Superar una crisi és dur per a la població i molt incòmode per als governants, però aquesta situació implica que cal elaborar un pla de xoc en el qual es tinguin en compte els decimals, les petites coses, i de vegades cal ser sensible amb determinades necessitats de la societat, especialment quan afecta els més necessitats. Jo no combrego amb un Estat del benestar sense límits perquè és irreal i inviable, però abans de torpedinar els geriàtrics potser es podrien esprémer altres sectors menys sensibles per als interessos dels més necessitats.
30-IX-11, Albert Gimeno, lavanguardia