BarcelonaRadical.net

Entre els anys 2003/2011 a Catalunya s´han celebrat 3 eleccions municipals, 3 eleccions al parlament de Catalunya, 2 eleccions generals, i que amb la que s´ha de celebrar aquesta tardor també seran 3, i 2 eleccions al parlament Europeu. De l´anàlisis del conjunt de les mateixes es constaten 4 dades fonamentals:

1ª- La rebel.lió a les urnes està batent rècords històrics. Hi ha una onada constant i creixent de desencís i allunyament d´amplis col·lectius respecte la credibilitat, capacitat i sobretot legitimitat de la denominada classe política o fins i tot envers el propi entramat institucional-mediàtic de representació i legitimació política. Aquesta onada de refús en determinats cercles arriba fins i tot a l´hostilitat més o menys elaborada.

Més enllà de les oscil·lacions electorals intrapartits, aquest refús s´expressa en una creixent davallada en el grau de recolzament de la població envers el conglomerat definit pel conjunt de les formacions polítiques que assoleixen representació parlamentaria i poder institucional. Electoralment, aquest procés de desafecció/des-legitimació actualment s´expressa amb la combinació de diferents fórmules: abstenció, vots nuls, en blanc, la dispersió entre la munió de partits extraparlamentaris i el vot útil: vot resignat a la contra.

Sobre les motivacions d´aquest fenomen cadascú te les seves teories, i dels pocs anàlisis sistemàtics existents la majoria són parcials: encàrrecs institucionals/partidaris. Amb tot, aquest és un tema complexe que seria objecte d´una altre línia de treball i que aquí no s´abordarà.

Conclusió: El bloc institucional està immers en un clar procés de contracció de suport popular i, per tant, de des-legitimació.

2ª- A Catalunya aquest fenomen de desafecció envers la classe política i l´entramat institucional-mediàtic és sensiblement superior al del conjunt de l´Estat.

3ª- Desconnexió institucional: El joc està dissenyat per a que l´estatus quo sigui pràcticament inamovible, minimitzant i erosionant tota tendència envers els canvis. Les fórmules d´expulsió i concentració configuren els dos mecanismes estratègics clau de retro-alimentació que garanteixen l’estabilitat global del bloc institucional així com el blindatge del complexe institucional respecte les sensibilitats populars emergents.

4ª- Idiotes útils: pel que respecta a les quotes de poder institucional, estem davant d´un fenomen paradoxal, ja que tenim amplis col·lectius que, si be subjectivament pretenem ésser crítics, objectivament restem reclosos en el patètic paper d´idiotes més o menys útils per altres.

Horitzó: Si hi ha consens en reconèixer el nostre actual paper d´idiotes útils per altres, cal plantejar-se urgentment estratègies raonables i viables de com trencar el laberint d´espills electorals en el que estem reclosos.

Per il·lustrar tot que s´ha dit fins aquí, en primer lloc abordarem algunes de les dades més significatives de la magnitud de la desafecció (Informe: Crisis de Legitimitat Democràtica?http://www.kaosenlared.net/noticia/crisis-legitimitat-democratica) i passarem després a desenvolupar amb detall l´anàlisis del mecanismes de desconnexió institucional (El Laberint Electoral http://www.kaosenlared.net/noticia/el-laberint-electoral). Finalment, ens endinsarem a avançar algunes propostes de sortida d´aquest atzucac: Trencant el Laberint d´Espills del Sistema Electoral

El mapa electoral Català és manifestament diferent del de la resta del Estat, reflectint uns nivells de desafecció sensiblement superiors.

Independentment de les múltiples possibles causes i explicacions, es constaten elevadíssims índex de refús i una evidència: a l´hora de determinar les correlacions de poder, les quotes de representació assolides pels diferents partits en aquesta convocatòria seran tot el legal i eficaces que es vulgui, però des d´una perspectiva democràtica són radicalment il·legítimes: reflecteixen només jocs de majories relatives dins d´un univers manifestament minoritari.

Aquesta és la gran evidència i obvietat: la ciutadania majoritàriament ha negat la legitimitat dels aparells partidaris i burocràtics que en aquests moments estan imposant un obscur projecte. Projecte que evidentment determina i condiciona en gran mesura les condicions de vida de la població, però aquesta ho viu amb una resignació més pròpia del súbdit que amb la corresponsabilitat il·lusionada del ciutadà. Estem embarcats en un projecte Europeu que compta amb tots els atributs propis del despotisme il·lustrat: l´existència a Brussel·les de 20 lobbystes per parlamentari és quelcom més que una anècdota marginal, així com també es més que una anècdota l´evidència del fet que la Unió Europea no podria ingressar a la U.E per insuficiència democràtica.

El bloc institucional està immers en un clar procés de contracció de suport popular i, per tant, de deslegitimació: sota la plàcida imatge de lleus correccions intra-institucionals (tipus ara guanya el PP i ara guanya el PSOE), s´amaga un enquistament i enrocament corporatiu/elitista. Aquest enquistament assoleix alts nivells d´impunitat tot sostenint la il·lusió de normalitat.

L´efecte últim d´aquest procés es una calma amarada de resignació i impotència. Fins a quin punt es pot mantenir dins els controlables límits de la resignació autista del súbdit o quina pot ser la magnitud i direcció d´una reacció pro-activa i ciutadana? La qüestió es si aquesta calma es la que precedeix als tsunamis o la que acaba cobrint els cementiris.

PREGUNTA DEL MIL.LIÓ: Fins a on hauria d´arribar l´abstenció i el refús institucional per a que els defensors de les opcions abstencionistes i antisistèmiques pugin cantar victòria? Fins on haurien d´arribar per a que realment el sistema mínimament tremoli?.

Del conjunt del cens electoral, els que l´any 2009 varen refusar recolzar cap de les opcions partidàries, varen ser:

Manresa: 67´07% 10´55 punts per sobre del percentatge Estatal i 1´55 per sobre del català.

a) Va tenir una pèrdua de 246.6891 vots, xifra equivalent al 13´64% del total de vots a candidatures que varen assolir representació a la convocatòria 2009.

b) Va perdre 4´66 punts en la seva quota de representació respecte els vots vàlids. I aquesta pèrdua de quota es va diluir entre l´increment del vot en blanc i a les candidatures extraparlamentàries, opcions totalment inútils/irrellevants a l´hora d´afectar allò que en política únicament importa: escons/quota de poder.

Nota anecdòtica: El partit UpyD s´estrena com a partit parlamentari amb una quota de representació a Catalunya de tant sols el 0´80%, amb un nombre equivalent de vots als assolits en la convocatòria anterior pel Partit Cànnabis per la Legalització i Normalització x 1´7. Mentre la seva relació a nivell de tot l´Estat es de 8´25 x Partit Cànnabis

Si bé a l´Estat Espanyol l´abstenció va baixar molt lleugerament (-0´86 punts) situant-se en el 54%, a Catalunya l´abstenció va incrementar-se en 2´26 punts, arribant al 62´46%. Això comporta un diferencial de 8´46 punts més respecte al de l´Estat i, dins de Catalunya, la ciutat de Manresa va incrementar l´abstenció en 3´64 punts, situant-se en el 64´08% del cens electoral: 1´62 punts per sobre de Catalunya.

A l´Estat Espanyol el vot en blanc va multiplicar per 2´31 vegades el seu percentatge, assolint un 1´41%, mentre que a Catalunya aquest percentatge es va multiplicar per 5´35, més que doblant el de l´Estat (2´94%). A Manresa el vot en blanc va multiplicar per 6´31 el seu percentatge, assolint el 3´47% del total dels vots vàlids, més de mig punt per sobre de Catalunya i 2´06 punts per sobre de l´Estatal.

Al conjunt de l´Estat el percentatge de vot nul relativament va disminuir significativament: 0´98% l´any 2004 enfront el 0´62% de l´any 2009 (aquesta anomalia s´explica perquè l´any 2004 l´esquerra abertzale va defensar l´opció del vot nul). Al contrari, a Catalunya, el percentatge es va multiplicar per 3´66, arribant al 0´77%, mantenint-se a Manresa una tònica similar: multiplica el seu percentatge per 3´61 tot arribant al 0´83%.

Tot assumint com a vot nul tècnic un conservador 0´15%, el percentatge de ciutadans que l´any 2009 han refusat recolzar qualsevol de les opcions institucionals respectivament van ésser:

Manresa: 65´56% 10´7 punts per sobre del percentatge Estatal i 1´77 per sobre del català.

En xifres absolutes, aquest diferencial significa que, respecte l´índex Estatal, a Catalunya 469.158 persones varen ser expulsades de la representació partidària. Aquesta xifra supera sobradament al total de vots assolits pel 2on. partit de Catalunya, CiU, amb 439.318 vots. I encara més clar: també supera llargament els 449.499 assolits per UPyD al conjunt de l´Estat i amb els quals ha assolit 1 escó al parlament europeu.

Espanya: A l´any 2009, on ja em constatat un lleu increment tendencial de la desafecció institucional, s´han presentat 4 candidatures més, 35. D´aquestes, les 29 que no varen obtenir representació (l´última ho ha fet amb un 2´5% dels vots vàlids) han captat el 3´63% dels vots vàlids, és a dir, 1´13 punts més que la convocatòria anterior:

Catalunya: si l´any 2004 les 26 candidatures que no varen obtenir representació varen assolir el 2´38% dels vots, l´any 2009 els extraparlamentaris recolliren el 4´65%, 2´27 punts més respecte la convocatòria anterior i 1´02 més respecte el conjunt de l´Estat.

Manresa: si bé l´any 2004 assoliren el 2´82%, l´any 2009 aconsegueixen el 4´24, 1´42 punts més respecte la convocatòria anterior.. En aquest cas el diferencial de rebuig respecte el conjunt de Catalunya s´expressa fonamentalment en un relatiu plus abstencionista i plus de vot en blanc

Allò evident enfosqueix allò obvi: Els resultats electorals de les eleccions realitzades del passat 9 de març del 2008, aparentment varen evidenciar una victòria absoluta i aclaparadora del PSC-PSOE, una certa recuperació del PP, un manteniment de CiU, una davallada d’ICV-EUiA i una autèntica catàstrofe d’ERC. Però sota aquestes dades superficials i darrera de l’aparent normalitat i estabilitat en clau socialista que oficialment es va transmetre d´aquelles eleccions, totes les dades i indicis apunten que allò que va ser més rellevant és l’increment espectacular de la desafecció. Si ens endinsem en la lectura de la lletra petita, emergeix l’evidència que:

1- Aquests resultats només reflecteixen les oscil·lacions i quotes relatives assolides dins del circuit tancat configurat pels 5 partits parlamentaris.

2- Si llegim aquests resultats no dins d’aquest circuit tancat, sinó dins el marc obert del conjunt de la ciutadania, el fet més rellevant és que el resultat de la dinàmica política del període 2004/2008 va portar que el sistema electoral expulsés de la representació parlamentària un increment net ponderat*2 de 334.894 electors. Per tal de valorar la seva rellevància política, notem que supera de llarg a tots els vots assolits per ERC, 289.927, amb els quals va assolir 3 escons. Aquesta xifra representa el 6,43% del cens electoral.

3- Si computem el nombre absolut dels vots expulsats a la convocatòria 2008 constatem que els expulsats varen ser 422.198 . Aquesta xifra equival a quasi el 90% (89,6%) dels vots assolits per ERC i ICV- EUA junts (471.680 vots i 4 escons). Però segons els resultats reflectits a la convocatòria del 2008, aquesta dada equivaldria a 5 escons. Aquesta xifra arriba a representar el 8,10% del cens electoral.

4- Catalunya és diferent: Aquí es torna a repetir el mateix fenomen ja constatat a les eleccions al Parlament Europeu: El mapa electoral Català és manifestament diferent del de la resta de l´ Estat, reflectint uns nivells de desafecció sensiblement superiors. Catalunya, respecte a les comunitats autònomes de Madrid i València, va tenir 469.030 electors més expulsats del joc electoral.

Per copsar la magnitud del malestar respecte al comportament del bloc institucional, em recollit aquella part del cens electoral que es manifesta sota les formes de l´ increment de l´abstenció, el vot nul, el vot en blanc i el vot a opcions extraparlamentàries. Aquestes diferents fórmules expressen, de fet, una tendència comuna d’allunyament o desafecció més o menys conjuntural i una forma de càstig o rebuig envers el conjunt dels partits institucionals o, fins i tot, envers la totalitat del sistema polític vigent.

ANÀLISI DELS FLUXOS 2008-2004 ENTRE CANDIDATURES AMB REPRESENTACIÓ PARLAMENTARIA

1- L’únic partit parlamentari que guanya vots és el PSC-PSOE: 27.912, que ponderats a la fluctuació del cens en realitat serien 65.903.

2- La suma de totes les pèrdues ponderades de la resta de partits parlamentaris és de 306.060.

3- El conglomerat parlamentari experimenta una pèrdua neta ponderada de 240.157 vots. Els que tenen una pèrdua ponderada3 més petita són en primer lloc el PP (19.159, que ponderats en realitat serien 59, pràcticament es manté) i després CiU (42.703, però ponderats serien 26.748).

Per valorar el pes polític específic d´aquesta pèrdua de recolzament del bloc institucional, aplicarem la relació de vots vàlids per escó del PP (77.727 vots/escó): els correspondrien 3 escons. Nombre idèntic a la variació que hi ha hagut en aquesta circumscripció respecte de l’any 2004: el PSC-PSOE va guanyar 2 (amb un relativament petit increment nombre de vots, tenint en compta que segons els vots vàlids emesos la relació vots/escó en aquella circumscripció era de 89.472 vots/escó) i el PP va guanyar 1 escó totalment gratis, més la propina d´obtenir els seus 6 escons amb la relació vots/escó més baixa. ERC va perdre 2 escons i ICV-EUiA 1.

Aquest és un cas paradigmàtic en el que es pot comprovar com el gruix de la tendència anti-institucional bel·ligerant d´esquerres i/o independentista (deserció institucional d´antics votants d´ICV-EuiA i ERC) va votar un partit virtual que, a l´hora de repartir els escons, va desaparèixer contribuint a entregar dos escons al PSC-PSOE i un al PP (i una propina de vots relatius a CiU). A més, aquest partit virtual atorga també una propina de vots relatius a CiU, que manté folgadament els seus 6 diputats malgrat una significativa pèrdua neta de vots. Aquí tenim la demostració pràctic-matemàtica de com la tendència anti-institucional bel·ligerant és altament funcional per l´estabilitat del sistema.

Si al conjunt de l’Estat la participació pràcticament es va mantenir igual (75,66% el 2004 i 75,32%

el 2008), a Catalunya va experimentar un retrocés notable. Si bé l’any 2004 va ésser fins i tot lleugerament superior a la mitjana estatal (75,96%), a l’any 2008 va davallar significativament per sota de la mitjana, situant-se en el 71,19%.

Estem parlant d’una davallada absoluta de 4,77 punts en l’índex de participació, que representa una quantitat considerable de vots expulsats del joc electoral: 248.583. Per copsar el pes polític d’aquesta xifra, la relacionarem amb una altra dada: equival al 87,34% del total dels vots d’ERC (289.927), i amb els que va assolir 3 escons.

Per altra banda, cal apuntar que aquest increment de 4,77 punts en l’índex d’abstenció contrasta amb comunitats autònomes tan rellevants (tant pel seu pes demogràfic i econòmic com per representar autèntics paradigmes d’hegemonia electoral del PP) com Madrid i la Comunitat Valenciana: Madrid va incrementar la participació respecte l’any 2004 en 1,91 punts i es va situar en el 80,84%, mentre que la Comunitat Valenciana va augmentar en 1,92 punts i va assolir el 79,63%. És a dir: la participació electoral a Catalunya va tenir un diferencial de 9,65 punts respecte de Madrid i de 8,44 punts respecte de València. I aquesta situació es va donar en un context general d’extrema crispació mediàtica, polarització i reclam envers el vot útil.

Si traduïm en vots la mitjana d’aquest diferencial, 9 punts, ens trobem que a Catalunya, respecte a aquestes comunitats, va haver 469.030 electors expulsats del joc electoral. Per fer-nos una idea respecte al pes polític d’aquesta xifra, només cal indicar que equival a pràcticament al total de tots els vots assolits per ERC i ICV-EUiA junts a les eleccions del 2008 (471.680) i, amb els quals, van assolir 4 escons.

En conjunt, Catalunya l´any 2008 va tenir un índex d’abstenció d’un 28,81%, que, traduït en xifres absolutes, significa que tenia 1.501.420 electors expulsats de forma directe. L’abstenció aquesta vegada es va situar com a segon partit de Catalunya, representant quasi el 90% (89,7%) de tots els vots assolits pel PSC-PSOE i quasi doblant als assolits per CiU (774.317 vots i 10 escons).

Si incloem en el vot en blanc el vot assolit pels dos partits que tenien com a únic programa la reivindicació del vot en blanc com a vot computable, ens trobem que si l´any 2004 va assolir el 1´04%, l´any 2008 va arribar al 1´77%: un increment de 0´73 punts. Amb xifres absolutes el vot en blanc l´any 2008 va obtenir 65.654 vots.

El vot nul va passar d’un 0,32% l’any 2004 al 0,54% l’any 2008. És a dir, va tenir un increment de 0´22 punts. Amb xifres absolutes el vot nul l’any 2008 va assolir un total de 20.096 vots.

Contràriament a la idea general de polarització i mobilització envers el vot útil, el vot als partits extraparlamentaris també es va veure reforçat l´any 2008: va passar de representar un 1,22% l’any 2004 al 2,73% l’any 2008. És a dir, va tenir un increment de 1´51 punts. Amb xifres absolutes el conglomerat Altres l’any 2008 va assolir els 100.675 vots, el 55,4% del total de vots assolits per ICV-EUiA.

En el conjunt de les tres convocatòries electorals el bloc institucional (els partits amb representació parlamentaria) ha experimentat una important i constant pèrdua de suport popular en tots els indicadors: abstenció, vot nul, vot en blanc i a partits extraparlamentaris. L´única excepció a aquesta norma és la relativa a l´increment en l´índex de participació de l´any 2010, però aquest es va veure neutralitzat per la resta d´indicadors: vot nul, vot en blanc i vot a partits extraparlamentaris. Un dels factors de fons d´aquest repunt en els índex de participació és el fet que, quan es produeix una alternança de majories relatives, sol haver sempre un repunt en els index de participació impulsat pel que denominarem vot resignat a la contra.

Pel que fa a la visualització del paper de la desafecció respecte les fluctuacions de les quotes de poder dels que si aconsegueixen representació, potser una de les dades més paradigmàtiques sigui la que es va poder observar a:

A la circumscripció de Barcelona CiU respecte la convocatòria 2003 va perdre 50.417 vots però va aconseguir 2 diputats més: els anteriors votants del PP, PSC-PSOE i ERC expulsats del bloc institucional, en aquesta ocasió, varen votar a un partit virtual que, a l´hora de repartir els escons, va desaparèixer entregant 2 escons a CIU i apuntalant relativament els resultats de la resta segons les proporcions relatives dels vots obtinguts: globalment el preu vots/escó va baixar l´any 2006 respecte 2003 entorn un promig de 3500 vots menys per escó. Cal tenir present que el preu vots/escó perjudica sempre els partits minoritaris.

En aquests moments el govern de la Generalitat està comandat per una força política recolzada per menys d´1/4 del cens electoral

Increment de l´abstenció: 6´5 punts, representant una pèrdua absoluta de 337.1684 votants. Per ponderar el pes polític d´aquesta xifra la relacionarem amb el nombre de vots assolits pel PP l´any 2006: 316.222, i amb els quals va aconseguir 14 diputats.

Pèrdua de vots del conglomerat amb representació institucional: 397.826 votants menys l´any 2006 que l´any 2003. Per ponderar pel pes polític d´aquesta xifra la relacionarem amb el nombre de vots assolits per ERC l´any 2006: 416.355, i amb els quals va aconseguir 21 diputats.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els vots vàlids: Pèrdua de 2´31 punts, representant l´any 2006 el 95´14% dels vots vàlids emesos.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els cens: Pèrdua de 7´63 punts, representant l´any 2006 el 53´31% del cens.

Percentatge de representació de l´equip de govern sobre el cens electoral: l´any 2006 era del 28´09%, 6´14 punts menys que l´any 2003.

Increment de l´abstenció: -3´91 punts, representant un descens absolut de l´abstenció en 153.6565 votants.

Pèrdua de vots del conglomerat amb representació institucional: 28.594 votants menys l´any 2010 que l´any 2006.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els vots vàlids: Pèrdua de 5´58 punts, representant l´any 2010 el 89´56% dels vots vàlids emesos.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els cens: Pràcticament es manté inalterable. L´any 2010 va representar el 53´69%, un lleuger increment de 0´38 punts respecta l´any 2006. És a dir: l´increment de la participació en 3´91 punts es veu neutralitzat per l´increment del vot nul, vot en blanc i el vot a candidatures extraparlamentàries.

Percentatge de representació de l´equip de govern sobre el cens electoral: l´any 2010 era del 22´90%, 5´19 punts menys que l´any 2006.

Les eleccions municipals presenten especials dificultats a l´hora de fer valoracions generals vàlides: si be sempre sol haver-hi tendències generals, la realitat local respon a múltiples i diversos factors molt divergents segons els casos concrets. En aquests sentit cada municipi és un món. Per raons d´economia ens limitarem a analitzar l´ajuntament de Manresa, és a dir, Manresa com a estació central.

En el conjunt de les tres convocatòries electorals el bloc institucional (el conjunt dels partits que varen assolir regidors) va experimentar una important i constant pèrdua de suport popular en tots els indicadors: abstenció, vot nul, vot en blanc i a partits extraparlamentaris. Les úniques excepcions a aquesta norma son les relatives a l´increment en l´índex de participació i un molt lleuger descens en l´index del vot en blanc de l´any 2011. Però aquestes es van veure molt més que neutralitzades per la resta d´indicadors: vot nul i, sobretot, el vot a partits extraparlamentaris. També hi ha hagut un canvi de majories relatives i, per suposat, el vot resignat a la contra ha fet la seva feina.

Les dues dades estrella que es desprenen de l´anàlisis d´aquest període són:

a) L´ any 2007 per primera vegada en l´història de la democràcia l´index d´abstenció va superar el de la participació: 50´95%. Segueix oberta la pregunta: quin es el percentatge d´abstenció que es pot considerar des-legitimador efectiu del sistema (amb efectes reals)?

b) L´any 2011 per primera vegada a l´història de la democràcia el bloc institucional (els que varen obtenir regidors) ha assolit el seu mínim històric: representa tant sols el 42´98% del cens electoral.

Repetim la pregunta: quin ha de ser el % de representació institucional que es pugui considerar efectivament (amb efectes reals) il·legítima ?

Increment de l´abstenció: 8´98 punts, representant una pèrdua absoluta de 4.885 votants. Per ponderar el pes polític d´aquesta xifra la relacionarem amb el nombre de vots assolits per ERC l´any 2007: 3.153, i amb els quals va aconseguir 3 regidors.

Pèrdua de vots del conglomerat amb representació institucional: 4.797 votants menys l´any 2007 que l´any 2003. Per ponderar el pes polític d´aquesta xifra la relacionarem amb el nombre de vots assolits per ERC més la CUP l´any 2007: 4.743, i amb els quals van aconseguir 4 regidors.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els vots vàlids: Pèrdua de 0´7 punts, representant l´any 2007 el 93´72% dels vots vàlids emesos.

Percentatge de representació del conglomerat institucional respecte els cens: Pèrdua de 8´81 punts, representant l´any 2007 el 45´97% del cens electoral.

Percentatge de representació de l´equip de govern sobre el cens electoral: l´any 2007 era del 22´73%, 11´25 punts menys que l´any 2003.

Pel que fa a la relació vots/poder municipal constatem que a l´any 2007 el PSC-PSOE mai havia aconseguit l´alcaldia (gràcies a un govern de coalició/tripartit) amb tant poc suport popular: 7054 vots sobre un cens de 54.342, un 12´98%.

Increment de l´abstenció: -2´26 punts, representant un descens absolut de l´abstenció en

El bloc institucional neutralitza els sotracs (moviments tendencials de desafecció i refús respecte els referents institucionals) mitjançant 2 estratègies complementàries i d´efecte compacte: desactivar els possibles efectes polítics pel que fa a les quotes bàsiques de poder assolit. El desplegament d´aquestes estratègies es realitza en dos moviments: expulsió i concentració, la combinació de les quals és l´efecte amortidor i l´efecte espill.

Resumint: la funció principal de l´efecte amortidor i l´efecte espill és la de blindar el sistema enfront les corrents i forces de fons que polsen envers els canvis.

Pel que fa a l´expulsió, allò important és diluir, tot dividint, el rebuig en 4 segments: opció o vot abstenció, vot en blanc indignat o nul1 , vot en blanc pròpiament dit i vot a opcions sense un horitzó raonable d´assolir representació/quota de poder, que al cap i a la fi és l´únic que es dirimeix en unes eleccions. Segons els casos, seran enfrontades, invisibilitzades o sublimades en funció dels interessos dels poders establerts. Al conjunt d´aquestes opcions les anomenaré vot expressiu (VE). Vot expressiu en tant que, objectivament, aquestes opcions electorals essencialment no pretenen assolir cap escó (que al cap i a la fi és l´únic el que es dirimeix en unes eleccions) sinó que, més enllà de tota opció pragmàtica, simplement pretenen expressar unes sensibilitats i pulsions d´insatisfacció, rebuig o divergents.

Segons variables molt diverses, una mateixa matriu de rebuig es pot expressar prioritzant relativament la combinació de qualsevol d´aquestes 4 opcions, però amb idèntic efecte polític: l´ irrellevància política. Irrellevància en tant que el bloc institucional (el conjunt dels que si obtenen representació) globalment no es veu alterat: ni s´immuten. L´únic efecte polític real és el que es desprèn de l´efecte espill: beneficiar relativament als partits que si obtenen representació2, especialment els majoritaris, tot invertint els efectes pel que fa les quotes relatives de poder. Més endavant exposarem amb més detall aquest concepte d´efecte espill.

Des de un punt de vista tècnic la diferència entre l´opció/vot d´abstenció i vot nul és que el nul consta honoríficament en el còmput dels vots emesos (índex de participació), però a la pràctica tenen el mateix efecte. Tècnicament la diferència entre el vot nul i el vot en blanc és que el vot en blanc computa honoríficament com a vot vàlid però a la pràctica té el mateix efecte que l´abstenció o el vot nul excepte que contribueix teòricament a fer pujar el llistó per a que els partits minoritaris puguin accedir a obtenir escó. I és teòricament perquè a la realitat no consta que s´haigui donat mai el cas. Pel que fa al vot a partits que no assoleixen representació (extraparlamentaris), té el mateix efecte pràctic que el vot en blanc.

Dins del gran calaix de sastre i autèntic forat negre que representa el fenomen de l’abstenció, diferenciem 4 grans blocs especialment rellevants i amb significat sociopolític molt diferent:

1- Tècnic: comprèn aquella abstenció puntual per raons imponderables (desplaçaments no previstos, malaltia, defunció encara no consignada, etc..). Estadísticament és la menys rellevant i menys variable: la seva incidència és situaria entorn el 1%.

2- Narcisista: comprèn aquells sectors del cens sense cap pretensió de comprensió ni voluntat d’incidència pel que fa a l’àmbit públic i polític. El bloc narcisista representa en propietat el col·lectiu popularment anomenat passota. Aquest sector del fluctuant magma que representa l’abstenció és l’autèntic nucli dur i forat negre, radicalment irrecuperable, de l’abstenció. Aquest gran bloc tendeix a ser estable; és a dir, evoluciona poc i quan ho fa és amb oscil·lacions relatives quasi imperceptibles3. Pel que fa a la seva magnitud, prenent en consideració els màxims històrics de participació electoral (83,14% a les generals de l’any 1977), podríem situar la seva incidència en una xifra que podria oscil·lar entre un 5% i un 10% del cens.

3- Ideològic: aquí s’inclouen aquells sectors antisistema més radicals, sigui de manera individual o bé organitzats. La majoria d’aquests sectors ideològicament possiblement són afins a corrents llibertaries, encara que també inclou sectors d´extrema dreta, per ex.

Aquest bloc, tot i que de moment generalment segueix fidel a la consigna tradicional de no participació electoral, no és descartable que en situacions molt especials pugui realitzar alguna incursió electoral més o menys massiva: recordem la intervenció puntual i decisiva de molts d’aquests sectors en les eleccions de l’any 1936. I, en molta menor mesura, donades també unes condicions excepcionals, possiblement hagi tingut una mínima incidència l’any 2004: hom intueix que especialment en benefici d’ERC4.

Aquest bloc també tendeix a ser estable, encara que és més plàstic, respecte a la velocitat i la intensitat de la seva evolució, que el bloc pròpiament narcisista. Pel que fa a la seva magnitud, a Catalunya oscil·laria entre el 10 i el 15% del cens. Amb el conjunt d’aquestes estimacions es podria deduir que a Catalunya el mínim de l’abstenció es situaria entorn del 15%5 i un índex més o menys raonable en condicions òptimes hauria de situar-se entorn del 20% (19,18 l’any 1982 i 23,48 l’any 1996).

4- Polític: Aquest bloc incorpora tota aquella abstenció per sobre del 20%, que és la que ha de considerar-se símptoma d’allunyament del sistema polític respecte de la realitat i la sensibilitat de molts dels ciutadans. Aquest és el bloc de l’abstenció que fluctua segons les particularitats conjunturals de la situació política i social del moment.

Resumint: Pel que fa a les quotes de poder dels diferents partits institucionals, l´abstenció, el vot nul, en blanc i a partits extraparlamentaris tenen efectes pràcticament idèntics. Només queden les diferències honorífiques que poden donar peu a deu mil debats bizantins i irrellevants: en política no compta el que un vol dir o fer, sinó els efectes objectius d´aquest fer o dir.6.És més: en política l´únic llenguatge intel·ligible és el llenguatge del poder i el contra-poder.

Els partits extaparlamentaris tenen per missió ser la munió d´opcions formalment ubicades als extrems i punts excèntrics de l´espectre ideològic i que de forma raonable no tenen la més mínima opció d´assolir representació, opcions que seran virtuals. Amb aquesta estratègia substancialment es contribueix a mantenir les quotes de poder establert tot apuntalant l´il·lusió de participació i alternatives. És a dir, una part d´aquells que de forma puntual o definitiva han perdut la fe en els subjectes reals de poder polític mantenen així la fascinació pel joc de les representacions. Caldria matisar: dins dels partits extraparlamentaris hi ha les opcions que juguen un ambigu paper d´expulsió/integració marginal en funció de factors molt imprevisibles/atzarosos. Aquests serien els partits límit. A nivell estatal aquest paper és el que juguen UPiD i IU en l´immensa majoria de circumscripcions. A nivell català, segons circumscripcions/convocatòries, els casos més evidents serien els jugats per PxC o Ciutadans.

Conclusió: mitjançant la diversificació de la matriu de rebuig, aquesta adoptarà apariències diverses i cadascuna d´aquestes 4 opcions gratificarà als seus seguidors amb unes identitats subjectives diferenciades. Identitats subjectives diferents que velen unes idèntiques funcions reals d´irrellevància i perversió política. Irrellevància en tant que no afecten al conjunt del bloc institucional i perversió en tant que el sistema les computa de forma invertida.

En un sistema tancat de correlació de forces, tot allò que desapareix (s´expulsa), l´ombra d´allò expulsat retorna al sistema en un efecte invers: l´impacte polític és que allò que s´expulsa per un punt de l´espectre intern (per exemple, per l´esquerra) s´acaba traduint en un reforç del seu punt oposat (per la dreta). Aquest és l´efecte espill o d´inversió de les estratègies d´expulsió.

La demostració empírica d´aquesta argumentació es pot contrastar en els resultats a la circumscripció de Barcelona en les eleccions generals de l´any 20087. Allà es pot comprovar com el VE (vot expressiu) va votar un partit virtual que, a l´hora de repartir els escons, va desaparèixer contribuint a entregar dos escons al PSC-PSOE i un al PP (i una propina de vots relatius a CiU). Aquí tenim la demostració pràctic-matemàtica de com la tendència anti-institucional bel·ligerant és altament funcional per l´estabilitat del sistema.( http://www.kaosenlared.net/noticia/crisis-legitimitat-democratica)

Amb d´altres paraules: Com que l’atribució d’escons es realitza en un sistema tancat i en el qual realment tan sols compten els vots emesos a les candidatures que assoleixen escons, tota opció de càstig crític amb la fórmula VE esdevé una traducció contrària en quotes de poder relatiu: la seva contrapartida emergeix i es visualitza com a recolzament dels seus contra-referents parlamentaris. D’aquesta manera, s’aconsegueix anul·lar la rellevància política en l’àmbit institucional i mediàtic d’aquests corrents crítiques i mantenir el sistema estable, amb una pressió pràcticament irresistible envers el centre. En aquest sentit, els efectes objectius de les diverses estratègies VE, a despit de la seva voluntat subjectiva, són conservadors del sistema.

Aquesta es la funció de l´efecte amortidor/espill: Blindar i neutralitzar els parlaments (instruments de legitimació en l´exercici dels poders de l´Estat) respecte les sensibilitats populars emergents expressades sota les diverses fórmules extraparlamentàries (opció abstencionista, vot nul, en blanc i partits extraparlamentaris) tot invisibilitznat i pervertint/invertint la creixent divergència entre el suport popular i el poder polític. A l´actual sistema electoral, no votar a cap dels partits del bloc institucional (els que sí obtenen representació parlamentaria) no és una opció. A efectes pràctics el vot és obligatori: si els votes, bé i sinó el sistema s´encarrega d´atribuir el pes polític del teu no-vot als majoritaris.

El poder institucional aconsegueix així alts nivells d´impunitat tot sostenint la il·lusió de normalitat. És a dir, l´efecte amortidor/espill garanteix l´estabilitat global del sistema polític institucional, indiferent i irresponsable de les seves disfuncions.

L´ingeniós i pervers repte de les convocatòries electorals és .que no hi forma de sostreure´s als seus sibil·lins mecanismes de retroalimentació. Vet aquí la trampa mortal en la que ens tenen inmovilizats: vist el panorama (incloses les corrents llibertàries), fem el que fem segur que la caguem. Per activa o passiva votem el centre (centre dreta/centre esquerra: centre-centrat) que el sistema ha decretat universalment.

El VE tant sols pot ser problema en tant que fa visible el dèficit de legitimació de les institucions, però aquest problema serà de molt fàcil solució: fer-lo desaparèixer el més aviat possible de la memòria, que avui vol dir de la realitat mediàtica.

Amb altres paraules: Les convocatòries electorals suposen, ens agradi o no, vulguem o no, una imposició coactiva de l´Estat per la qual s´ens pregunta: quin d´aquests 4 lleons vols que et mengi: el blau, el verd, el vermell o el grog? Si no diem res (abstenció), elegim a un lindo gatito (vot a un partit sense possibilitat raonable d´obtenir representació) o diem que no volem que s´ens mengin (vot en blanc o nul expressiu), automàticament els 4 lleons s´ens mengen a la vegada i proporcionalment al seu ordre jeràrquic a la manada.

El VE és un fenomen ben paradoxal: atesa la invisibilitat mediàtica d’aquest fenomen, aquesta voluntat expressiva i comunicativa és ignorada en l’àmbit del discurs i del debat públic/mediàtic. Amb altres paraules: en realitat aquesta pretesa expressió/comunicació resta reclosa en la consciència individual dels qui han optat per alguna de les opcions incloses en el VE. En aquest sentit, de moment s’està aconseguint que, objectivament, la totalitat del bloc VE romangui reclòs en l’àmbit auto-referencial i narcisista.

Pel que fa a la legitimació i sensibilitats emergents versus estatus quo, la tensió entre el bloc institucional i el VE, el nus de la qüestió es concentra sobretot en l´àmbit de la percepció pública. Fins ara el VE, mediàticament i públicament, només s´entereveu breument8 , i sempre en boca/cara d´altes9, els 2/3 dies posteriors a les dates electorals. Immediatament, els exèrcits partidaris i mediàtics amb relativa facilitat poden reconduir la situació: ràpidament la fan desaparèixer de la memòria i el focus es tornarà a centrar en les representacions dramàtiques, els monòlegs i sermons de les patums polítiques. L´espectacle continua.

Tot el que s´ha exposat fins ara explica una obvietat invisibilitzada: més enllà de la retòrica i hipocresia dels partits hegemònics, tota participació electoral efectiva que no es tradueixi en vots directes per ells és absolutament indesitjable. En aquest cas l´opció VE sempre els beneficiarà. Aquesta és la raó per la que tota l´estratègia de la tensió/crispació impulsada desde la dreta (desde el TDI party fins a CiU) respecte els indignats, estigui orientada a abocarlos envers opcions VE tot contribuint a mobilitzar la base electoral propia. Actualment les cartes electorals dels indignats a nivell estatal s´estan orientan a impulsar la majoria absoluta del PP i a Catalunya també envers un reforç de CiU.

L´estratègia complementaria de concentració amb clars efectes amortidors i d´integració s´articula entorn el concepte VORE (vot resignat a la contra/útil o vot de la por). L´objectiu és l´inducció espectacularitzada d´un suposat drama en el qual la por/aversió induïda envers un suposat monstre ha de ser suficient per vèncer el fàstic envers un altre. Aquesta estratègia aconsegueix que un sector important, que globalment és bastant escèptic -desafectat- respecte els aparells partidaris institucionals, acabi optant no tant cap a un projecte en particular -des de la identificació/adhesió- sinó optant per optimitzar la seva voluntat de penalitzar especialment un en concret. L´exemple paradigmàtic d´aquesta estratègia és l´eslògan electoral: “Si tu no hi vas, ells tornen”. L´efecte polític clau de les estratègies de concentració (VORE) és la d´esmorteir les pulsions crítiques tot estimulant la resignació i contenció a l´interior del sistema tot reforçant el bloc més centrista.

Degut a les diferències en el mapa electoral que hi ha entre Catalunya i la resta del conjunt de l´Estat (5 partits en joc enfront de pràcticament 2´5 a les Espanyes), el factor VORE pot explicar el diferencial d´abstenció que es va constatar en les darreres eleccions generals. Allà és de suposar que la desafecció envers el sistema és va aconseguir esmorteir en gran mesura gràcies al VORE.

L´estratègia VORE/vot útil acaba reforçant l´efecte amortidor i estabilitzador atribuït a les estratègies d´expulsió. El seu efecte final no pot ser altre que tensionar -i el que també és clau: tot inflant- la correlació interna dels partits institucionals envers el centre (congelació de l´status quo). El VORE articula la correlació dels partits institucionals entorn dels partits més majoritaris de l´espectre polític i, per tant, tendeix a minimitzar, sinó expulsar, les sensibilitats extremes de l´arc parlamentari. Sempre reforça una sobre-representació d´un eix bipartidista concentrat en un espai de maniobra molt reduït, el centre, centre-dreta, centre-esquerra, centre-centrat10. És així com es pot entendre com a nivell d´Estat invariablement s´ha donat un constant procés envers un centre bi-polar o PPSOE: a les eleccions de l´any 1977, la totalitat del recolzament a UCD i al PSOE sumava el 62,8%. A l´any 1982, PSOE i AP varem reunir el recolzament del 73%. L´any 1996, la proporció havia arribat al 76%, a l´any 2004 quasi assolia el 80% i al 2008 va superar el 83%. En definitiva, la concentració del vot en els dos primers partits s´ha revelat com una pauta tenaç, capaç de créixer 20 punts en tant sols 30 anys. El cas català es un xic més complexe però les funcions bàsiques es mantenen.

L´efecte VORE, a diferència de l´efecte VE, és molt més difícil de ponderar quantitativament. Essencialment és una magnitud qualitativa i gradual perquè hi ha una continuïtat de matisos en les transicions que van de l´entusiasme al fàstic profund.

Una formula per aproximar-se a la ponderació de l´efecte VORE en l´estabilitat institucional és la de comparar les dades del Baròmetre d´Opinió Pública del juny de 20111 amb els darrers resultats electorals al Parlament de Catalunya de l´any 2010. Només una pinzellada: el percentatge de representació/recolzament del conglomerat institucional respecte el cens va ser del 53´69%, mentre el 81´6% dels enquestats al juny del 2011 considerava més aviat que els polítics no tenien en compte el que pensava la gent, el 66, 3% estaven poc o gens satisfetes amb el funcionament de la nostra democràcia o que davant de la pregunta de quin partit consideraven capaç de donar millor resposta al problema que considerava més important, el 63´4% o deia que cap o no ho sabia. Conclusió: respecte el nucli més definit de desafecció política, el VORE aporta entorn el 15% de sobre-representació del bloc institucional. .Sumant i restant: en aquests moments el recolzament popular real del bloc institucional es situaria entorn el 40% del cens electoral.

Síntesi: El VORE i el VE son instruments claus a l´hora d´assegurar el manteniment inalterable dels eixos fonamentals de l´estatus quo tot aïllant-lo del ferment de tot procés de transformació/canvi: aquesta és la seva funció en tant que efecte amortidor. Fins ara, socialment i políticament, l’actual sistema mediàtic-electoral està aconseguint neutralitzar i invisibilitzar sense especials dificultats totes les pulsions de rebuig i/o transformació. I el que és mes important: en tant que la situació actual els és més que favorable, la classe política institucional en el seu conjunt no te cap motiu per impulsar cap canvi substancial.

1- Aquí i ara, els efectes polítics pràctics que es pugin despendre de sensibilitats polítiques emergents/divergents, de l´activitat d´innumerables col·lectius, ong´s i moviments socials diversos, són neutralitzats i/o reabsorbits, capitalitzats, per les forces polítiques institucionals: objectivament restem reclosos en el patètic paper d´idiotes més o menys útils per altres. El joc està dissenyat per a que l´status quo sia pràcticament inamovible, minimitzant i erosionant tota tendència envers els canvis.

2- Qui pot suplantar la realitat per la seva representació té la clau de la dominació. L´usurpació i suplantació de la voluntat popular adquireix carta de respectabilitat i normalitat. La lògica de la cadena de responsabilitats queda invertida i tot allò que els aparells son incapaços de canalitzar esdevé culpa de la incompetència/inconsciència ciutadana.

3- La impunitat dels aparells partidaris i mediàtics tant sols podria trencar-se en el cas que la ciutadania fos capaç de trobar fórmules eficaces a l´hora de deslegitimar-los de forma real (amb efectes pràctics) i constrènyer els marges de maniobra dels aparells burocràtics i partidaris hegemònics. Fins que no hi hagi una visualització permanent dels dèficits de legitimació democràtica i, tal com es fa ara, el no-recolzament no pugui pervertir-se en el seu contrari.( http://www.kaosenlared.net/noticia/trencant-laberint-despills-sistema-electoral-2)

4- Fins ara, l´efecte últim d´aquest procés ha estat una calma amarada de resignació i impotència. La qüestió és si aquesta és la que precedeix als tsunamis (amb el fenomen dels indignats com a possibilitat emergent) o la que acaba cobrint la pau dels cementiris.

1Realitzat pel Centre d´Estudis d´Opinió vinculat al Departament de Presidència de la Generalitat

El joc dels partits polítics institucionals te reservat per al gruix de la societat civil, socialment o políticament activa més enllà o fora dels partits del bloc institucional, dos úniques i subordinades funcions:

a- Denúncia abstracta dels mals de la nostra societat: descàrrega emocional/intel·lectual, testimonial i innòcua, dels inevitables malestars.

b- Lobby concret sobre el poder polític establert en pro de reformes integrables: renovacions imprescindibles -fonamentalment no de la realitat sinó de les paraules, fins a la seva banalització: sostenible, solidaritat, consum responsable, etc...- i re- legitimació dels poders establerts. En gran part, els efectes polítics reals de molt activisme extraparlamentari, tradicionalment, per activa (opcions VORE) s´està capitalitzant pels gestors de la globalització amb rostre humà, altrament dits socialdemòcretes, i per per passiva (opcions VE) pel PP/CiU.

Aquesta doble funció ha permès combinar amplis marges de radicalitat verbal en els moviments socials amb oportunismes electorals i parlamentaris sense límits.

c- S´oscil·la entre:

1- L´inhibició política, deixant-la en mans de l´statu quo, reduint el nostre paper a la constant reacció més o menys airada o civilitzada -tipus los abajo firmantes imploran a su magnánima vuecencia que tenga a bién...- o directament resignada, però en les qüestions realment rellevants totes generalment estèrils/testimonials i institucionalment pervertides.

2- La temptació de la participació política en els termes definits pels meta-poders efectius, amb la conseqüent pèrdua dels fonaments i raó de ser: pèrdua del potencial transformador1. O el que és més patètic: molts solen representar el trist paper d´idiotes útils extraparlamentaris. Aquesta tràgica experiència d´etern homenatge a Sísif, de més d´un segle a la recerca sempre frustrada del partit/opció electoral realment autèntica/revolucionaria, més d´un segle de constants i renovats fracassos, no son suficients per prendre consciència que el sr. Godot no vindrà mai?

Com em pugut constatar empíricament en els dos documents anteriors2, en aquests moments i més enllà dels cercles activistes, ja hi ha centenars de milers de ciutadans que pensen que l´actual sistema polític de representació i gestió política ha de canviar. És més, cada cop hi ha més gent que te clara la consciència que els actuals partits polítics, tal com estan estructurats (creació del segle XIX), no poden donar resposta a les exigències polítiques i socials d´avui. Ja és impossible d´ignorar el clam popular per un altre tipus d´organització i forma de fer política.

Únicament un clam conjuntat del màxim nombre de ciutadans que s´oposen amb honrada lucidesa a aquest estat de fallida democràcia, uns per unes raons i uns altres per unes altres, pot deslegetimar amb efectes reals l´actual forma de fer política. Tant sols a partir d´aquest moment es pot obrir la porta a noves formes i fòrmules capaces de generar nous horitzons, més enllà de la cuirassa de ferro en el que actualment estem reclosos. I aquests nous horitzons evidentment no poden cristalitzar entorn a un clàssic partit sinò en una nova cultura d´auto-organització.

Aquesta és la pregunta del milió: dins dels moviments socials, pot emergir quelcom realment novedós, un punt d´inflexió que apunti a trencar el laberint d´espills en el que tots estem reclosos?

Nous horitzonts?

Al document Indignats: Idiotes Útils?( http://www.kaosenlared.net/noticia/indignats-idiotes-utils) es constata com l´actual establiment polític te recloses totes les dissidències i sensibilitats emergents en un laberint circular del que sembla impossible sortir. En aquest punt és quan ha d´emergir l´evidència més òbvia: quan un problema no pot resoldre´s l´única opció possible és re-formular-lo. És llavors quan allò essencial no és tenir la resposta correcte, llavors, i més que mai, és quan hom necessita fer-se les preguntes correctes. Llavors, i més que mai, cal vèncer la tentació fatal d´aferrar-se a supòsits antics. No podem copsar allò nou si ens limitem a repetir sempre el mateix.

Partint de l´evidència de que no podem obviar la realitat dels mecanismes específics de legitimació estatal pel simple fet de que no ens agradin com son, una d´aquestes necessàries preguntes és: davant de les convocatòries electorals, quina opció podria ser la més unitària i de més impacte desestabilitzador del estatus quo? Què ens procuraria una més gran sinèrgia movilitzadora, transversal i oberta, més enllà dels típics guettos? Què podria permetre generar aliances i complicitats capaces d´assolir una massa crítica?

Aquesta possible opció necessitaria tenir present el context general en el que ens movem. Els recursos materials i l´accés als grans medis de comunicació són condició sine qua non a l´hora de tenir alguna possibilitat de fer un paper digne. Amb aquests pre-requisits, tant sols molts petits, junts, amb imaginació, coratge i eficiència, poden tenir alguna possibilitat de fer quelcom que sigui públicament i socialment impossible d´ignorar. Votar o no no és la qüestió: el repte és picar allà on fa més mal

Posant fil a l´agulla

Si, tal com ja em raonat al doc. Indignats: Idiotes Útils?,( http://www.kaosenlared.net/noticia/indignats-idiotes-utils) a l´actual sistema no votar no és una opció, la conclusió lògica primera és que si votem ho puguem fer de la forma que incomodi més al bloc institucional. I, això, sense caure a la temptació inútil de pretendre crear un nou partit, recaient en la trampa d´antigues formes ja esgotades. Formes esgotades o, en tot cas, formes que tornarien a dividir massa aviat l´amplia i complexe base social potencialment movilitzable.

El que és essencial és la possibilitat de fer visible i eficaç la nostra autonomia enfront del bloc institucional, tot constrenyent-lo. I això, tant pel seu paper simbòlic com pràctic, te una gran

rellevància a l´hora de catalitzar i mobilitzar l´imaginari col·lectiu envers noves formes i fórmules d´acció i organització col·lectiva. En un primer estadi, l´objectiu estratègic clau és captar l´atenció dels mitjans i de la societat en general, tot constrenyent l´actual bloc institucional, amb una acció original i innovadora, que enforteixi el debat públic centrat en els dèficits democràtics del nostre sistema de representació i/o de model social.

Aquesta és la pregunta del milió: Del total de quasi 1/3 dels catalans amb dret a vot (1.687.716, el 32,38% del cens i més del 100% de tots els vots assolits pel PSC-PSOE, amb els quals va obtenir 25 escons) que al març del 2008 varen manifestar la seva voluntat de NO recolzar a cap dels partits del bloc institucional, i dels indeterminats que sí ho varen fer de forma resignada, si fossin realment conscients del seu actual paper d´idiotes útils, d´aquests, quants estarien disposats a mobilitzar-se electoralment si tinguessin la garantia de que el seu vot realment no seria capitalitzat per ningú, i en concret per cap dels partits del bloc institucional? ( http://www.kaosenlared.net/noticia/crisis-legitimitat-democratica)

Vet aquí la sopa d´all

Davant del panorama esbossat fins ara, potser l´únic punt de fuga imaginable seria l´existència d´una opció electoral que contribuís a la construcció d´un bloc unitari, que reunís totes las sensibilitats que per molt diverses raons NO volen comprometre´s amb el centre-centrat.

Per què no plantejar-se potenciar una opció electoral zero (Z)?. Una opció que permetés que aquesta onada de rebel·lió a les urnes tingués uns efectes concrets i pràctics, reals i no tant sols morals. Com?: una opció zero (Z) que tingués la mateixa funció de càstig que el vot en blanc/abstenció activa però que si afectés el repartiment de les quotes i relacions de poder dels partits institucionals. Aquesta opció Z (que no partit en el seu sentit propi) també seria la forma més pràctica a l´hora de fer visible de forma permanent els actuals dèficits democràtics. Aquesta opció Z possiblement representi l´estratègia òptima a l´hora d´incorporar en el primer pla de l´agenda política els debats i les diferentes propostes per a potenciar una major transparència i participació ciutadana en les decisions i el control de les qüestions públiques.

Aquesta opció Z només hauria de tenir un únic punt en el seu programa: no pronunciar-se en cap sentit. Tots els representants escollits en aquestes candidatures serien a la pràctica no-representants dels partits institucionals. I això si que seria un problema real pel sistema. Els candidats escollits, tant sols podrien ser muts i hieràtics. Però els diversos col·lectius que poden donar suport tàctic o estratègic a aquestes candidatures, si que poden i han de ser molt actius i comunicatius a l´hora de plantejar les seves respectives visions crítiques i el seu model democràtic i/o social.

Molts es poden preguntar: Què guanyem si votem l´opció Zero?. La resposta és: què s´ha guanyat votant a ningú (VE o vot expressiu) o amb el vot al·lucinat (VORE)?. Si tant amb una com amb l´altre opció alimentem igualment a l´Altre, el primer exercici elemental és poder treure´s de sobre la sangonera. L´opció Z, en tant no pugues assolir massa crítica a l´hora d´accedir a obtenir representació, faria la mateixa funció que el VE. Però hi hauria una substancial diferència: almenys apunta a un punt de fuga de l´actual laberint electoral.

Evidentment l´opció Z no és cap alternativa: la alternativa es allò que estem construint nosaltres mateixos des de sempre (cada instant és la cristal·lització d´un potencial de múltiples possibilitats decantades per l´atzar i la voluntat el poder/contra-poder), perquè com ja hem dit el Sr. Godot no hi és ni se l´espera.

Aquesta opció, per alguns sectors i col·lectius socials, en principi només seria vàlida en els primers passos en el reconeixement públic d´un nou bloc de subjectivitat política. Amb posterioritat seria inevitable l´aparició d´estratègies divergents i, inclús, excloents. Però pel camí ja s´hauria donat un gran avenç.

És després de la constitució del bloc Z que es pot procedir a un segon estadi: Com s´articulen, relacionen, retro-alimenten i confronten les seves diverses sensibilitats i prioritats relatives, etc.? És dins d´aquest bloc on té sentit i urgència respondre: I ara què i com ho fem? Quines institucions, mecanismes, processos i regles de joc ens atorguem? No oblidem que en tot procés d´inflexió en la recomposició de les instàncies i relacions de poder d´una societat, sempre s´ha engendrat una institucionalitat pròpia i autònoma de la pre-establerta fins llavors. En el cas català només cal recordar l´experiència de l´Assemblea de Catalunya durant la transició dels anys 70 del segle passat. Per no parlar de les experiències durant la guerra civil de 1936/39.

La política-representació requereix vots però la política-realitat requereix poder/contra poder. I a la realitat no hi ha més contra-poder real que els espais d´autonomia afirmats i conquerits, l´organització, la voluntat i la capacitat d´acció. L´actual establiment polític no té cap d´aquests problemes: gestiona la inèrcia de l´estat natural de les coses, el sentit comú.

Per moltíssimes raons pràctiques, en especial pel que fa a la massa crítica necessària i la repercusió pública, el marc ideal per explorar aquesta opció Z possiblement siguin les eleccions autonòmiques. Encara que, si hi hagués un concens mínim, no seria descartable començar a treure múscul en les properes generals.

Síntesis

Davant de les eleccions necessitem un programa:

a) el més ampli possible, potencialment capaç d´incloure inclús als sectors llibertaris. Quin programa més ampli hi ha que un programa Zero?

b) el més contundentment confrontat a l´actual estatus quo. Què hi ha més contundent que un escuet, clar i sonor no!?

c) que respecti les distintes sensibilitats que el recolzin. Què hi ha més respectuós que un clamorós silenci?

d) apunti i estimuli la urgència i necessitat d´autonomia, organització i movilització, tant reactiva com afirmativa. Què hi ha més estimulant que el pànic davant del full en blanc?

El recolzament a l´opció Z compleix els següents requisits:

1- demostra la insatisfacció d´una part de la societat i que alhora es reconeix en el seu conjunt.

2- recull el conjunt de les sensibilitats emergents/divergents i poden ser avaluades i permanentment presents.

3- permet escapar del laberint partidista que ens volen imposar. L´opció Z seria expressió contra el el pensament únic tot diferenciant-se de forma nítida del segment narcisista (idiota/passota) de l ´abstenció.

4- permet organitzar l´intervenció significativa i pro-activa del bloc VE en les campanyes electorals.

5- l´opció Z ajuda i permet avançar en la reconstrucció social de nous imaginaris de les diverses sensibilitats emergents/divergents, així com experimentar noves fórmules d´organització i acció política,. Aquí s´inaugura un procés constituent d´articulació autònoma. Les diverses sensibilitats socio-polítiques emergents (i els seus discursos, projectes i forces) hauran de definir mútuament les formes i ritmes d´interacció, així com els mitjans d´assolir consensos i de resoldre conflictes i, per què no?, una institucionalitat pròpia.

Vet aquí el conill

L´as a la màniga de tot el que fins aquí s´ha dit, de fet ja està políticament disponible. Legalment ja existeix l´opció Z: tant sols manca un concens social mínim, una massa crítica, per a que realment pugui complir la seva funció. A nivell estatal l´opció s´anomena Ciudadanos en Blanco i, a nivell català, Escons en Blanc.

CONCLUSSIÓ:

REBEL.LIÓ A LES URNES

Fets:

Hi ha centenars de milers de ciutadans que, per molt diverses raons, a les convocatòries electorals no recolzem cap de les opcions que se´ns ofereixen.

Aquest refús es manifesta tant sota la forma de vot en blanc con el vot nul i l´abstenció. Aquestes diverses modalitats de refús tenen a Catalunya un pes creixent en les successives convocatòries electorals.

L´actual sistema electoral està construït de tal manera que reconverteix aquest refús en una sobrerepresentació dels partits majoritaris. Aquesta usurpació de legitimitat és un fet objectiu i és independent de les motivacions i intencions subjectives de tots aquells que optem per no recolsar cap proposta electoral.

Conviccions:

En tant que una major participació no es tradueixi en vots directes per a cadescún dels partits en particular, el joc electoral està dissenyat per a que tots els partits estiguin interessats en potenciar l´abstenció, el vot en blanc i a partits excèntrics/extraparlamentaris.

En tant que la situació actual els és més que favorable, la classe política institucional en el seu conjunt no te cap motiu per impulsar cap canvi substancial. Això tan sols serà possible quan hi hagi una visualització permanent del dèficit de legitimació democràtica i el no-recolzament no pugui pervertir-se en el seu contrari, tal com es fa ara.

Proposta:

La fórmula més pràctica i concreta per anar assolint aquests dos objectius són candidatures que tinguin com a única funció acullir les diferents voluntats de no recolçar a cap partit determinat (opció Zero). Les persones escollides en aquestes candidatures Zero, obligatòriament estarien compromeses a:

1. No emetre cap declaració de cap tipus.

2. No emetre cap vot en cap sentit.

3. No percebre cap remuneració en tant que membres electes.

A Catalunya ja existeix aquesta opció Zero i es la representada per Escons en Blanc.

El debat i les diferents opcions per a potenciar una major transparència i participació ciutadana en les decisions i el control de les qüestions públiques és quelcom que atany al conjunt de la societat civil i les diferentes forces polítiques.

L´ocpció Zero no defensa cap posició determinada més enllà de propiciar que aquest debat sigui el més ampli i viu possible.

1Un cas paradigmàtic és el procés de la radical transfiguració dels Verds alemanys

2Crisis de Legitimitat Democràtica? i Indignats: Idiotes Útils?

´A propòsit de la relació 15M-20N´, Joan Torres