Les properes eleccions generals, que se celebraran el 20 de novembre, serviran per posar al dia els màxims i els mínims electorals dels dos grans partits estatals. Més concretament, i si tenim en compte les prediccions de les enquestes, els resultats podrien definir un nou sostre electoral del Partit Popular i, al mateix temps, actualitzar a la baixa el terra del Partit Socialista.
En el cas del PP –i, per extensió, del centredreta espanyol en les seves diverses expressions–, el sostre es troba ara per ara en el 45%. Fins el 1980, i tot i que a través de diverses marques, el centredreta es va situar al màxim del 44% dels vots. Vint anys després, a les eleccions del 2000, Aznar va portar els populars al llindar del 45% i va tornar al centredreta la majoria absoluta que no tenia des del 1977 i 1979, quan UCD i Aliança Popular reunien 180 escons al Congrés. La diferència era que l’any 2000 aquesta majoria la sustentava una formació política única i cohesionada. Doncs bé, el 20 de novembre la majoria popular podria arribar a ser fins i tot més àmplia.
Sent així, l’aspiració principal del PSOE per als els propers comicis sembla que es limita a quedar per sobre del seu terra electoral que, generalment, tothom associa al percentatge del 34% que va aconseguir Joaquín Almunia a les eleccions del 2000. I, de fet, aquest percentatge és gairebé el mateix que van sumar PSOE i PSP a les primeres eleccions democràtiques, abans que el partit de Tierno Galván s’integrés en el de Felipe González. No obstant això, les eleccions del 1979 –les pitjors per al socialisme espanyol fins ara– van definir un terra encara més profund per al PSOE: en aquella ocasió, i després de la fusió amb el PSP, els socialistes amb prou feines van ultrapassar el 31% dels vots. En
conseqüència, el terra del PSOE és tan irregular com ho és el sostre: el 1982 va aconseguir prop del 50% dels vots, però tres anys abans amb prou feines havia superat el 30%. La seva forquilla de vot s’estén, per tant, fins gairebé 20 punts.
Al contrari, el centredreta registra unes sotragades molt més suaus. Si limitem l’observació als últims 14 anys, els màxims i mínims del PP dibuixen una oscil·lació de tot just set punts. Però si s’amplia la panoràmica, i la portem als temps en què el centredreta espanyol s’expressava a través de diverses marques que actualment han desaparegut
en benefici del PP, la forquilla amb prou feines creix: nou punts, la meitat dels que registra el PSOE. És a dir, el terra del centredreta, fins i tot en els seus pitjors moments (quan es trobava immers en la dispersió i l’abatiment), no ha descendit per sota del 36%. I aquesta solidesa –que va tenir el seu valor absolut en moments difícils com els comicis del 2004– contrasta amb la fragilitat del centreesquerra, capaç d’arribar als cims més alts, però també d’enfonsar-se en els abismes més negres.
I és per això que per a l’actual candidat socialista resulta una tasca gairebé impossible de dur a terme garantir un resultat que almenys condicioni la victòria previsible del PP. El PSOE no té una xarxa de seguretat i la política erràtica de Zapatero ha deteriorat encara més el nucli fidel de votants, com es va evidenciar a les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig, les pitjors d’aquest tipus de tota la democràcia per al Partit Socialista. En conseqüència, els marges de descens del centreesquerra, tenint en compte la història electoral de les últimes tres dècades, no descarten un desenllaç, el 20 de novembre, per sota del d’Almunia i que deixaria el grup socialista reduït a les dimensions misèrrimes que va aconseguir Fraga el 1982: poc més de cent escons.
Hi ha una altra dada que evidencia la solidesa i estabilitat del centredreta, si es compara amb la volatilitat del centreesquerra: la mitjana electoral dels últims 30 anys. Malgrat que el PSOE ha governat durant la major part d’aquest període i ha aconseguit rècords històrics, el resultat mitjà de cada espai és pràcticament el mateix: al voltant del 39,5%. Amb una diferència curiosa: la mitjana del centredreta es troba fins i tot una dècima per sobre de la dels socialistes. A més, als socialistes ara els faltala reserva tradicional de votants d’esquerra que en altres èpoques havia representat Esquerra Unida.
Ambtot aquest context, la propera cita electoral del novembre situa els candidats del PP i del PSOE en una tessitura gairebé caricaturesca: mentre que Rajoy pot aspirar amb bastantes opcions a actuar com un veritable trencasostres electoral que pot definir un nou màxim del centredreta a Espanya, Rubalcaba s’enfronta a la tasca titànica de fer
d’atribolat aguantacops, amb l’objectiu gairebé impossible d’evitar una desfeta de proporcions inèdites.
18-IX-11, Carles Castro, lavanguardia