Si no arriba a ser per un reflex de darreríssim minut hagués començat aquest article dient que aquest any no havia tingut vacances, quan en realitat volia dir que no n’he fet, i les dues coses no són pas el mateix.
Les vacances han anat passant a formar part d’un dels capítols més importants de la nostra existència, però s’han instal·lat en el nostre imaginari de manera gradual i amb diferents intensitats, encara que ara sembli que sempre han estat aquí just com ara les entenem, i que la vida sense aquestes no té sentit. De fet, moltíssima gent en parla, i no em refereixo només al que va passar fa uns dies al Parlament, –tinc al cap especialment un “jo també tinc dret a fer vacances” que em van etzibar completament fora de context algú que no ve al cas, no fa pas massa dies–, com si no es pogués viure sense o com si no fer-ne d’una manera determinada fos inadmissible.
Jo recordo els llargs estius de petita, quan fer vacances era només sinònim de tenir-les, és a dir, deixar d’anar a l’escola. Recordo també que les vacances eren només per a mi i la meva germana, perquè el meu pare seguia treballant i la meva mare també, cadascú en les seves feines habituals. De fet ells només hi afegien la calor i jo una bona dosi d’avorriment, malgrat gaudir del no fer res, i llegir, i no sé quantes coses més.
Quedar-nos a casa era la norma, i això que algun any havíem anat a algun lloc, però en cap cas fèiem sinònim de tenir vacances el fer-ne fora de casa. Igual de bé recordo també els anys de jovenesa quan la febre d’anar a llocs per vacances s’anava estenent a classes socials que el més que havien fet fins al moment era anar al poble; i ja començava a sonar malament no haver anat enlloc interessant, però encara tot plegat podria ser haver anat una mica més enllà de la cantonada.
Els amics dels meus fills es pregunten directament a onhas anat i no s’entén cap resposta que no signifiqui una estada que complementi amb dignitat el caixet que mostrem al món amb el nostre cotxe, la nostra casa, els mobles i les cortines i altres tipus de complements, l’escola que triem, la roba que portem i tota la resta de coses que marquen un estil de vida, sinó igual, el més semblant possible al llindar mínim d’acceptabilitat que ha fixat la publicitat.
5-IX-11, Cristina Sánchez Miret, socióloga, lavanguardia