Els dirigents del Partit dels Socialistes de Catalunya continuen amb la cançó de l’enfadós del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Els temes mal resolts reapareixen una vegada i una altra, fins que s’encaren de veritat, i els socialistes catalans només resoldran aquest dilema quan aclareixin si són una part més del PSOE o si són un partit germà, però independent, com van acordar els seus fundadors. Aquesta és una decisió que només poden prendre els militants, i al proper congrés en tindran la gran oportunitat. Però és indiscutible que tots els partits del món tenen grup parlamentari propi, igual com tenen líders, programes o militants. El grup és l’instrument bàsic per desenvolupar qualsevol activitat política, molt més important, en tot cas, que la presidència del partit, la primera secretaria o l’executiva nacional, figures que en aquest cas ningú no discuteix.
La por del grup parlamentari resulta incomprensible en uns líders polítics als quals s’atribueix un domini perfecte a l’hora d’escapolirse i de fer tàctica, i que saben perfectament que perdent el govern de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, ajuntaments de capitals de comarca i diputacions, el PSC ha perdut les plataformes des d’on explicava les propostes als ciutadans. Els socialistes catalans necessiten urgentment el grup parlamentari per fer política a Espanya i fer-s’hi visibles. A la política espanyola, el socialisme català ja no existeix ni per explicar que hi ha una Catalunya no-nacionalista, ni per defensar una Espanya diferent de la del PSOE: menys sectària, menys clientelar i rigorosament federal. Per culpa de la invisibilitat dels seus diputats al Congrés, fa temps que el PSC ha deixat de ser un mirall pel socialisme espanyol.
Els líders socialistes saben que no necessiten el grup parlamentari per arribar a l’ànima catalana del partit, que segueix la política catalana a través dels diaris i els mitjans audiovisuals d’àmbit català i, per tant, recorden cada dia que el PSC existeix. En canvi, el grup se’ls fa imprescindible per arribar, a través de mitjans d’àmbit estatal, incloent-hi les televisions privades, als votants del cinturó de Barcelona i de les ciutats mitjanes de Catalunya. Els darrers anys, Puigcercós, Tardà, Ridao i Herrera han estat les úniques veus més o menys properes que han escoltat els votants socialistes del cinturó: els portaveus d’ERC i d’ICV han interpretat les polítiques dels governs de Montilla i de Maragall i han actuat com a altaveus de les relacions entre Catalunya i Espanya; això ha provocat una gran confusió de missatges, que segurament és a l’origen del transvassament de vots socialistes cap al PP i cap a la plataforma xenòfoba.
Costaria trobar un sol votant socialista del cinturó que conegués algun dels diputats socialistes catalans al congrés, que durant la legislatura que s’acaba han tingut un paper gairebé clandestí i han demostrat la incapacitat per defensar els interessos de la majoria dels electors catalans. L’exemple més clar ha estat el vot contra les mocions successives que reclamaven el pagament immediat a la Generalitat del Fons de Competitivitat. Els líders socialistes saben que no es decidia el resultat d’una moció concreta, sinó la possibilitat d’un bloc unitari català per damunt de criteris partidistes. El missatge era transcendental, perquè és evident que els vots del PSC trenquen aquest front català incipient i transmeten la imatge de la debilitat de Catalunya amb les seves reclamacions. El pacte fiscal els tornarà a posar a prova però, de moment, el fracàs ha estat demolidor.
Votant contra el que han defensat al Parlament els socialistes catalans mateix, els diputats de Madrid traeixen la història del PSC i dels seus fundadors quan es van constituir com a partit independent. Segurament, ara, els vint-i-cinc diputats del grup socialista catalàaMadrid no ho farien; s’integrarien directament al PSOE. Per això, quan Àngel Ros i Manuel Bustos proposen substituir el grup parlamentari propi per la llibertat de vot en temes d’especial transcendència per a Catalunya, l’escepticisme és tan gran.
Ara ja sabem que no n’hi ha prou amb la llibertat de votar diferent, perquè això no acaba passant mai: aquests darrers mesos, els vint-i-cinc diputats socialistes han demostrat menys coratge, menys autonomia i menys capacitat per defensar els electors que qualsevol diputat de qualsevol departament francès. A França, el paradís del centralisme, els diputats saben que quan es tracta dels interessos del territori el partit passa a segon pla; seria impensable veure un diputat d’un departament agrícola votant contra els interessos dels seus pagesos a París o a Estrasburg. A Alemanya, aquest any mateix, molts diputats del partit de Merkel han votat moltes vegades contra la cancellera i no s’han trencat ni el país ni el partit.
En tot cas, la proposta de Ros i Bustos és una altra càrrega de profunditat que explotarà una i mil vegades a la cara dels socialistes catalans. A cada votació atraurà tots els focus sobre el grau de sintonia entre socialistes catalans i espanyols. Al Partit dels Socialistes ja no li cal que els rivals li parin trampes, se les para ell tot sol, repetint fins a l’infinit la cançó de l’enfadós. Si continua així, corre el risc de convertir-se en un grup irrellevant, poca cosa més que un lloc de treball per als seus dirigents.
26-VIII-11, Rafel Nadal, lavanguardia