sacsejar i polaritzar: les dues Espanyes 2011

Hi ha un problema extraordinari en aquests moments a la premsa de Madrid. A les greus dificultats financeres dels grups de comunicació que van invertir grans sumes en operacions expansives, s’hi afegeix una competició descarnada en l’àmbit del centredreta. Hi ha quatre grups competint avui en aquest camp, tots quatre polaritzats pel reclam del macizo de la raza, que deia Dionisio Ridruejo, bon coneixedor de la matèria. No hi ha un centre de gravetat clar. Si guanya les eleccions, Mariano Rajoy tindrà un problema seriós amb l’extrema dreta madrilenya, que intentarà imposar-li l’agenda.

Per aquesta raó, el PSOE ha escollit el 20 de novembre com a data de les pròximes eleccions generals. Polaritzar, polaritzar i polaritzar. Aquest és el lema principal de la política espanyola des de fa més de quinze anys; des que el país va començar a pensar-se que era ric. Jugar a rojos i nacionals a l’interior de la bombolla immobiliària ha estat una manera de retre un homenatge pòstum a Karl Marx: “La història sempre torna en forma de farsa”.

La dreta té molta responsabilitat en la generació d’aquest clima polític irrespirable. La gent d’Aznar va decidir el 2004 que no s’havia de donar ni un minut de descans a Zapatero, a fi d’impedir que s’afiancés un nou cicle socialista, atès que en la societat espanyola, encara avui, preval un lleuger escorament de centreesquerra. Sacsejar, sacsejar i sacsejar el marc hegemònic, perquè el sector menys format de l’electorat s’allunyi, fastiguejat, de la política. Fabricar abstenció.

El PSOE, hàbil a l’hora d’aparèixer com a víctima de la crispació, també té la seva quota en l’alè de la dialèctica negativa. Fins que va esclatar la crisi, Zapatero i els seus assessors estaven convençuts que el xoc entre les dues Espanyes els afavoria, ja que exhibia la cara més desagradable de la dreta i podia conduir a una escissió orgànica del bloc conservador. Durant mesos, la lectura preferida a la Moncloa eren les columnes incendiàries de Federico Jiménez Losantos contra els maricomplejines del PP (Rajoy i la seva gent).

L’agenda de Zapatero va avaluar com una dada positiva la radicalització dretana. Obria espais en el centre, provocava malestar a Catalunya i al País Basc, i el que és més important, contribuïa a desdibuixar Esquerra Unida, grup que ha anat derivant cap a una mena de comunisme agrari en el qual ni tan sols avui no s’identifiquen els activistes del 15-M. Polaritzar, polaritzar i polaritzar amb mà esquerra –aconseguir l’efecte sense que es noti–, per agrupar el progressisme en un sol camp.

31-VII-11, Enric Juliana, lavanguardia