Prohibit prohibir. La imaginació al poder. Sota les pedres hi ha la platja. Sigueu realistes, demaneu l’impossible… El Maig del 68 encara es recorda per aquests lemes i altres. A diferència de les consignes esquerranes tradicionals, amb els ressons heroics, ortodoxos (i, al capdavall, cínics) de la revolució soviètica, les proclames de la revolta francesa van ser un còctel d’imaginació, heterodòxia, ingenuïtat i surrealisme. Es notava que els redactors no eren militants dogmàtics, sinó joves universitaris amb uns quants coneixements, esperit crític i aquest punt somniador propi de l’edat de les promeses.
Aquella festa va durar poc. De fet, els millors eslògans que van venir després ens els van endossar els publicitaris. Va ser així durant anys i dècades. Fins que el moviment 15-M, amb les pintades i els cartells, ens ha brindat un cert reflex de l’esperit del 68. En l’edició del juliol, Le Monde Diplomatique –publicació, diguem-ho tot, afecta a l’histriònic i insofrible Chávez– reunia dos centenars i mig de lemes indignats, recollits en la madrilenya Puerta del Sol. N’hi ha que estan a punt de convertir-se en clàssics del moviment. Ja sigui per la contundència precisa –No es una crisis, es una estafa... Manos arriba, esto es un contrato–; per la inspiració cartesiana –Pienso, luego estorbo–; per la combativitat –Sin casa, sin curro, sin pensión, ¡sin miedo!– o pel bon humor –Poco pan, mucho chorizo–. Però, a banda dels lemes més divulgats, n’hi ha d’altres que també conviden a la reflexió. Per exemple: No se trata de personas antisistema, se trata de sistema antipersonas. O: No somos mercancía. O: Ya tenemos Sol, ahora: ¡la luna! (una adaptació feliç a les nostres coordenades espaciotemporals d’aquest Sigueu realistes, demaneu l’impossible)... Dit això, cal afegir que no tot han estat troballes. També hi va haver una quota de plagi (o préstec): Esta acampada cierra la calle, pero abre la vía... es va inventar a París l’any 68. I una quota d’infatuació: Somos el cambio. I una quota d’optimisme desbordat: Madrid será la tumba del capitalismo (en la línia de l’inexacte No pasarán de Pasionaria). I una quota justiciera: La banca: ¡al banquillo!
Malgrat les rèmores de tota iniciativa assembleària, malgrat les adherències posteriors i indesitjades que pugui comportar, el 15-Més, per desgràcia seva, un moviment carregat de raó històrica: va molt malament un país en què la generació més ben preparada que té truca a la porta del món laboral i no l’hi obren. I, tenint en compte la conjuntura actual, és de témer que sigui un moviment carregat de futur. Només per això, ja caldria fer-hi atenció i oferir una resposta assenyada als membres que l’integren. Però és que, a més a més, han demostrat que són enginyosos a l’hora d’expressar les seves idees. Això, en temps d’ignorància i deixadesa verbal creixent (a la tele, al carrer, al telèfon, als xats), es mereix un reconeixement i, fins i tot, un aplaudiment. Començo jo.
21-VIII-11, Llàtzer Moix, lavanguardia