profunda incidčncia vaticana a la política espanyola (II)

Ciutat del Vaticà, dilluns 19 de maig del 2008. Benet XVI rep en audiència el comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). El cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, acaba de ser elegit per tercera vegada president, fet que evita un segon mandat del bisbe de Bilbao, Ricardo Blázquez, prelat de perfil pactista. El costum és que el Papa rebi els presidents i vicepresidents dels col·legis episcopals un cop han estat renovats, però en aquesta ocasió des de Roma s’ha cursat una invitació a tots els membres de l’executiu. El cardenal Rouco comença a parlar en alemany, en senyal de complicitat amb el seu antic company d’estudis de Teologia a Munic. Joseph Ratzinger l’escolta i li respon: “Millor que parlem en italià”. I en l’idioma de Dant –que tots els presents comprenen–, Benet XVI els transmet
un consell. Un consell valuós.

Els demana que afinin els missatges en vista de la política laïcista del Govern socialista. Que evitin el llenguatge
agressiu, sense perdre la fermesa, i busquin més complicitat social per fer front al laboratori ideològic que pretén laminar la identitat catòlica d’Espanya.

Quan acaba l’audiència, cardenals i bisbes dinen amb l’ambaixador davant la Santa Seu, Francisco Vázquez, socialista catòlic i exalcalde de La Corunya. Asseguts al menjador de la més vella legació diplomàtica a Roma, l’ecònom de la conferència episcopal, Fernando Giménez Barriocanal, rep un missatge al mòbil. “M’informen des de Madrid que la Cope acaba de renovar el contracte a Federico Jiménez Losantos”, diu en veu alta. Es produeix un silenci i el cardenal valencià Antonio Cañizares, encara molest per com s’ha produït la renovació de la cúpula episcopal, mira Rouco i li diu: “No és això el que havíem quedat”.

Madrid, juny del 2008. Mariano Rajoy assisteix a un sopar a casa de la periodista Cristina López Schlichting, directora del programa de les tardes de la Cope. Un sopar en un lloc discret amb el cardenal Rouco Varela. El líder de l’oposició acaba de perdre per segona vegada contra Rodríguez Zapatero (al març) i un sector del seu partit pretén defenestrar-lo al congrés que el Partit Popular té previst fer el mes de juliol a València. Lidera la maniobra Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, amb el suport actiu del diari El Mundo i l’emissora Cope, propietat de l’episcopat. Rajoy demana al cardenal que l’Església sigui neutral en el delicat moment del PP. Tots dos són gallecs, però no s’entenen. Rouco, que considera que Rajoy és tebi, no es compromet a res. Malgrat la campanya en contra seu, el de Pontevedra resisteix i aconsegueix vèncer el congrés. Entre el 2008 i el 2009, mentre la crisi econòmica va prenent cos, el PP recupera Galícia, reemergeix al País Basc i guanya els comicis europeus. Rajoy es consolida. Encara avui, quan li esmenten el cardenal Rouco Varela, arrufa les celles.

Dimarts, 3 de febrer del 2009. El secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Tarcisio Bertone, arriba a Madrid en visita oficial. S’entrevista amb el rei Joan Carles i amb el president del Govern, pronuncia una conferència a la seu de l’episcopat i pren nota de la informació que li transmet el nunci del Vaticà a Espanya, el prelat portuguès Manuel Monteiro de Castro, insòlitament caricaturitzat des de la Cope, que l’acusa de tou. Al cap d’uns mesos, l’emissora finalitza el contracte amb Jiménez Losantos. La Moncloa es queda sense la veu amiga. L’equip de comunicació de Zapatero, pilotat en els seus inicis per Miguel Barroso –un bon estrateg mediàtic–, considerava que el radiofonista de Terol era un regal del cel. “Si encara en dubtes, escolta la Cope”, va arribar a escriure el PSC als seus cartells electorals.

A Roma, el cardenal Bertone sap que la crisi posarà en dificultats Zapatero i dibuixa un cronograma: el Vaticà serà més present a Espanya. L’abril del 2010, ell mateix oficia a Barcelona la beatificació del caputxí Josep Tous. Sis mesos després, el Papa viatja a Barcelona per consagrar el temple de la Sagrada Família. Rouco té coneixement del viatge de Benet XVI a Catalunya quan ja està decidit. L’ambaixador Vázquez mou Roma amb Santiago i aconsegueix incloure l’any compostel·là a l’agenda. La litúrgia de la Sagrada Família, en la qual el català i el castellà comparteixen rang, deixa estupefactes els durs de l’episcopat espanyol. Bertone envia un subtil missatge a Rouco, el Papa d’Espanya, segons la coalició mediàtica que volia fer fora Rajoy. El missatge –implícit, sens dubte– diu el següent: la línia la marca Roma.

I amb una visita vaticana a Espanya cada sis o set mesos, aconsegueix interceptar l’agenda legislativa del Govern, al seu torn tenallat per la crisi. De la legislació sobre l’eutanàsia –anunciada el setembre del 2008 pel ministre Bernat Soria al diari El País– no se’n sabrà res mai més. I la nova llei de llibertat religiosa, que prometia obrir un gran debat sobre els símbols religiosos a l’espai públic, queda bloquejada. El cardenal Bertone guanya per golejada quan Zapatero remodela el Govern l’octubre del 2010 i encarrega els assumptes religiosos a Ramón Jáuregui, el socialista basc que el 2004 ja li va advertir que s’estava equivocant amb l’Església (i la Moncloa el va renyar per manifestar-ho públicament a La Vanguardia).

El cronograma segueix el seu curs i el Papa viatja a Madrid l’agost del 2011 per presidir la Jornada Mundial de la Joventut, que el cardenal Rouco ha preparat amb una gran tenacitat. L’organització –pilotada per Yago de la Cierva– funciona com un rellotge i no es priva de res en el pla simbòlic. Els legionaris acompanyen el Cristo de la Buena Muerte al via crucis de Recoletos. L’Espanya eterna i més d’un milió de persones a Cuatro Vientos. Benet XVI parla als joves i evita referències explícites a la política espanyola. La línia de Roma. El Govern té dificultats per controlar la Puerta del Sol i Alfredo Pérez Rubalcaba se submergeix com un submarí. El candidat socialista fa tres dies que no parla.

21-VIII-11, Enric Juliana, lavanguardia