Qualsevol que visqui a Espanya s’ha d’acostumar al soroll per força. A les motos que retronen els carrers nit i dia; a les ràdios i els televisors encesos a tota hora, a tot drap, a tot arreu; a les pel·lícules que t’imposen als autocars; al fil musical de botigues, restaurants, piscines, ascensors; a les obres al carrer; als indocumentats que irrompen en un vagó de metro i amb tant entusiasme com falta de misericòrdia, es posen a bramar, desafinant horriblement, qualsevol cançó enganxosa; als qui vociferen, amb telèfon mòbil o sense, en trens, carrers, platges i piscines; als que en places i parcs torturen les orelles dels transeünts amb trompetes i acordions (més un amplificador que, a banda de multiplicar els decibels, hi afegeix uns quants xiulets i xerrics)... Fins i tot una cosa que en principi és tan inofensiva com els eixugadors de mans dels lavabos públics, presumeix, al nostre país, d’aportar el seu granet de sorra al terrabastall regnant, rugint com helicòpters. I si tot això ja es fa difícil de suportar a l’hivern, a l’estiu –encara que sembli impossible– empitjora: s’hi afegeixen les finestres obertes, la bullícia al carrer fins a la matinada, els altaveus dels xiringuitos, els transistors a la platja, les llanxes motores i les motos nàutiques.
Per què és tan sorollós el nostre país, molt més que França o Anglaterra i moltíssim més que Escandinàvia? Jo crec que és per falta de tradició cívica, democràtica, de respecte als altres. Són molts segles d’obeir una autoritat imposada (l’Església catòlica, la dictadura de torn), en comptes d’assumir, cadascun de nosaltres, la necessitat de negociar els nostres drets amb els drets del veí. No estem acostumats a pensar en els altres, a entendre que el volum de la ràdio o de la veu –com l’acte de fumar– no s’ha de graduar en funció de la possibilitat que ens multin, sinó tenint en compte el dret del proïsme ano gaudir del nostre fum o la nostra música. No diré, com deia el meu avi, que “a Espanya necessitem mà dura”, però és evident que ens calen lleis fins i tot per regular les coses més quotidianes. L’eficàcia –també pedagògica– de la llei del tabac ha estat exemplar. Tant de bo que amb la mateixa contundència ara s’adoptin normes per eradicar aquest últim símptoma de la vella barbàrie espanyola, el guirigall.
18-VIII-11, Laura Freixas, lavanguardia