A l’estiu no només s’ablaneix l’asfalt. Ens estovem tots. O gairebé tots. Un mateix. Aquell també. Deu ser la calor que torna flonges les articulacions i relaxa les glàndules emotives. I obre les portes a la tendresa i al somieig. Al mel·liflu. A la malenconia passavolant. I perquè és estiu, oblidem la sorna anarcoibèrica, tot allò groller, l’acudit feréstec, el gargot a l’urinari públic, el comentari tavernari... que ja està bé, per mirar-nos, amb pietat i una certa bondat, una anciana relíquia de la nostra petita història anterior. I posem-nos en el cas que som persones de confiança. Bona gent. Benpensants. De vegades resulta gratificant ser ingenu. Doncs, som-hi: “El desembre del 1840 s’autoritzava la creació –amercè d’una especialíssima dispensa del bisbe d’Andalusia– del Cuerpo de Pajilleras del Hospicio de San Juan de Dios de Màlaga. L’èxit va ser total. I la idea va proliferar per tota la Península en diferents associacions. Las Pajilleras del Socorro de Huelva. Las esclavas de la Pajilla del Corazón de María, El Cuerpo de Pajilleras de La Reina... Es tractava d’alleugerir els soldats hospitalitzats del mal tarannà de les ferides de guerra i dels embats de la testosterona. Al nucli fundacional de les monges s’hi van sumar voluntàries de procedències molt diverses, sol·lícites a practicar un servei tan abnegat. Mantenint l’anonimat, i amagades en un estricte uniforme, ocultant les seves geometries femenines, exercien diàriament la seva acció altruista”.
Un gaudi místic. Una passió sense verí. Un acte d’amor sense intercanvi. Una asèpsia estrictament funcional. La biologia superposada a l’erotisme, que seria com dir l’art arrossegant-se davant la ciència. I sens dubte un estímul per a la imaginació dels beneficiats. Qui devien ser aquestes dames tan inefables? Aristòcrates, treballadores, marqueses, mestresses de casa...? Senyores de maternal bona fe. Temps aquells en què era molt pitjor defraudar un sant o un bisbe que prendre’s algunes llibertats amb la llei i l’ordre. Ibèria, sempre Ibèria!
La història es falsa. Una invenció. Una exageració poètica. Alhora, però, és una metàfora tendra, estiuenca, de l’amor al pròxim. I l’evocació d’una Espanya per desbravar. Encara ho és? Sovint ho sembla. La mentida enfrontada a la veritat. La discreta màgia dels extrems.
29-VII-11, Joan-Pere Viladecans, pintor, lavanguardia
- Cuerpo de Pajilleras del Hospicio de San Juan de Dios, de Málaga
- De las falacias de Internet y las Órdenes pajilleras
- Monjas pajilleras: un secreto celosamente guardado de la historia
