L’honradesa i l’honestedat no eren valors públics en els anys de la cobdícia, però per força ho han de tornar a ser en l’època de l’austeritat. En les sobretaules sempre hi ha hagut algú disposat a argumentar que, almenys als països llatins, una mica de corrupció engreixa les politges del sistema. Només una mica. En realitat, aquest polsim de corrupció s’acaba convertint en una allau. Aquesta mica de corrupció generava i genera inseguretat jurídica. Deteriorava i deteriora el sistema. Corroïa i corroeix la política. D’altra banda, la recessió i l’obligada austeritat no garanteixen el descrèdit moral de la corrupció, perquè l’efecte d’atomització que la crisi econòmica produeix en la societat fins i tot avala noves formes corruptores. En tot cas, seria per manca de disposició pressupostària i no per manca de ganes que la nova frugalitat ens pogués fer menys corruptes. A l’inrevés, més cohesió significa més lleialtat a la norma, menys corrupció.
Per a la classe política, per als gestors de la cosa pública en general, un cert sentit del deure i la responsabilitat moral són les virtuts públiques que una ciutadania fatigada reclama. La presidència de Jimmy Carter va coincidir amb l’etapa de primer ministre del laborista James Callaghan al Regne Unit. La relació va ser bona, fins i tot personalment. Carter no passarà a la història pels encerts de la seva política exterior, ni Callaghan podrà esborrar la taca de veure’s obligat a apel·lar, per la mala política econòmica, a la intervenció de l’FMI. Però compartien un cert sentit de l’honestedat. Callaghan tenia un vestit fet d’un drap en el qual les seves inicials –coincidents amb les del líder nord-americà– estaven entreteixides. Li va oferir a Carter els retalls sobrers perquè es fes un vestit pel seu compte. Carter ho va rebutjar: com a president, no podia acceptar regals. Va acabar pagant cinc lliures esterlines de la seva butxaca i així va poder manar fer el seu propi vestit. Val més no aclarir si coses així encara passen en aquesta vall de llàgrimes.
En general, sent cert que les pràctiques corruptes minven d’alguna manera les possibilitats de reelecció del polític, no
les minven d’una manera suficientment significativa i taxativa. Els partits polítics es desprenen dels seus personatges amb ombres de corrupció per pressió ambiental i no per un principi selectiu. De vegades resulta tremenda la barra del personal capaç de ficar-se en les costures d’un partit sense el més mínim escrutini dels seus orígens i trajectòria. Que això succeís els anys de la transició tenia l’excusa de la improvisació i el ritme vertiginós de les coses. Ara té com a explicació l’esclerosi dels partits polítics i la seva falta de sistema de refrigeració.
La pregunta clau és si els més corruptes són els polítics o els votants. Existeix un tipus de votant que no li dóna importància al grau de corrupció dels polítics que li donen representació sempre que accedeixin a les seves sol·licitacions. Això ja constava en els consells electorals que Ciceró donava al seu germà. Que de nit casa seva s’emplenés de gent, que fossin molts els que depenguessin de l’esperança d’una ajuda, que acabin sent més amics del que eren, que sentin l’afalac a l’oïda. En fi, que tothom prefereix una mentida a un ‘no’. Prometre, oferir: finalment, complir amb la mesura que es disposa de diners públics. Vell sistema electoralista que ha anant passant per diverses formes d’institucionalització, com el PER andalús, construir aeroports on no hi ha avions o poliesportius sense pressupost per omplir la piscina. És el territori llefiscós i fosc de la compravenda democràtica. Segons els professors Lemennicier i Duraisamy, es dóna el cas de votants que saben molt bé que el candidat és corrupte però tot i així el voten, com un sistema de permuta, perquè prefereixen un polític deshonest que és actiu a l’hora de redistribuir rendes i privilegis, fins i tot si això implica conducta il·legal o delictiva. Ho prefereixen a un polític honest que no dóna res tan concret a canvi: és a dir, que no preval els interessos particulars i es concentra en l’interès general. La conclusió és que, en triar polítics per un quid pro quo entre el vot i determinats beneficis personals, el votant també és –almenys moralment– responsable de la corrupció.
Afortunadament, s’observa que el votant genèric està sent cada vegada menys tolerant amb la corrupció. Per exemple, a França. Als Estats Units, a partir d’una seqüència d’eleccions a la Cambra de Representants es pot deduir que en els casos d’anar de nou a les urnes candidats acusats de corrupció, de ser reelegits acostumen a perdre entre un 6 i un 11% de vots. I aquest càstig augmenta en successives convocatòries electorals. Al Japó o Itàlia, els percentatges difereixen, encara que es detecti un cert vot de càstig en casos de corrupció. També passa que els votants donen menys rellevància a la corrupció si el candidat té una popularitat notable o és un veterà al seu territori polític. Hi ha qui diu, una mica a la lleugera, que la democràcia és molt cara. Més cara és la corrupció. Deslegitima el sistema. És la massa oculta de l’iceberg que són els costos de la política.
31-VII-11, Valentí Puig, lavanguardia