Els filisteus de Kant eren personatges condescendents que, quan es tractava de dret polític o de relacions internacionals, aconsellaven deixar de banda la pregunta sobre allò que és just o legítim perquè la naturalesa de les coses converteix en irrellevants les respostes a aquestes preguntes. Súbdits o polítics paternalistes que, alhora que confonien els seus interessos privats amb l’interès general, convidaven a no preguntar-se sobre l’ordre o el desordre existent perquè, tot i la seva presumpta irrellevància, el remei que podria prescriure la teoria sempre acabaria sent pitjor que la malaltia i perquè els inferns d’aquest món estan empedrats de bones intencions. Els filisteus de Kant, que defensaven l’status quo per por de perdre el seu estatus social, van acabar sent, i no per casualitat, els ancestres d’aquells miops filisteus de la llei i l’ordre de què parlava Max Weber, que, creient que era millor posar-se la bena abans que arribés la ferida, van anar a parar, unes generacions després, als braços del feixisme.
La literatura periodística sobre el fenomen dels indignats produïda durant aquests últims mesos ha posat de manifest que el tipus descrit per Kant continua sent un personatge que, com els d’Arlequí, Colombina o Pulcinella en la Commedia dell’arte, defineix les possibilitats de la trama i de l’acció dels drames que es representen a la nostra escena política i mediàtica. El fet que encara hi hagi actors disposats a interpretar-lo amb entusiasme no resulta sorprenent. La pregunta teòrica sobre la realitat i la naturalesa de la democràcia és, per a molts i no sense raó, una pregunta terriblement incòmoda.
19-VII-11, Josep Maria Ruiz Simon, lavanguardia