Si la lliga espanyola depengués de l’agència Moody’s o de qualsevol altre home del sac financer, estaria al nivell dels bons porqueria. Els deutes dels clubs es calculen amb xifres de caire més astronòmic que no pas comercial. No crec que fer castells en l’aire sigui un model de gestió impulsat per Esade ni per cap facultat d’empresarials, però sí que sembla que és la norma del nostre futbol professional. Les xifres canten, en el sentit de fer pudor. Tanta pudor, que l’LFP promou ara un Reglament de Control Econòmic que també podria dir-se llei del Sentit Comú, perquè vol impedir que els clubs gastin més diners dels que ingressen.
Estirar més el braç que la màniga és un esport nacional. Està ben vist entrampar-se fins a les orelles, com si gastar els diners a cabassos fos sinònim de progrés. Espanya té la xarxa de trens d’alta velocitat més extensa d’Europa, molt per damunt d’Alemanya i de França. La més extensa i la més absurda, però al país de Xauxa aquest detall no té importància. Mentre el corredor mediterrani i l’eix de l’Ebre continuen als llimbs, l’AVE que unia Toledo, Madrid i la Manxa ha hagut de plegar perquè no l’utilitzava ningú. Pel mateix motiu s’ha quedat sense vols el flamant aeroport de Ciudad Real. I el de Castelló, encara embolicat en cel·lofana, no se sap quan obrirà. Probablement tampoc no se sap ben bé per a què serveix.
Un servidor ha vist amb aquests ulls que s’ha d’empassar la terra la plaça de bous de Xàtiva. Fer-la pràcticament nova i cobrir-la amb un plat volador enorme ha costat dotze milions de no res. Tornem a l’esport per recordar que el València té a mig construir un estadi de no sé quantes estrelles que enlluernarà el món, però les obres estan paralitzades des de fa més de dos anys. En un tres i no res es va desinflar la bombolla immobiliària i de sobte Mestalla va valer menys del que s’imaginava la delirant epidèmia de la l’especulació.
En els dies daurats del diners ràpids el Porsche Cayenne es va convertir en un signe d’estatus. Se’n veien tants que semblava que els regalessin. El model bàsic costa avui, sense extres, 66.000 euros, un preu que convida a pensar-s’ho dues vegades abans d’adquirir-ne un. Que actualment hi hagi tants Porsche Cayenne al mercat de segona mà és coherent amb les vaques magres. Però un es pregunta si la crisi, les retallades dels pressupostos públics i la llei de l’embut del mercat laboral són un fre al malbaratament. Al món de l’esport no ho sembla. El nou Reglament de Control Econòmic de la LFP vol tallar l’hemorràgia dels números vermells del futbol, però Barça i Madrid continuen comprant a
preu d’or i brillants. Diuen que el Barça ara actua amb seny, però desemborsar 40 milions per qui sigui continua sent una barbaritat.
Una associació privada pot gastar-se els quartos com li vingui de gust, però no l’erari. Per això sorprèn que València tiri la casa per la finestra per assegurar-se la Fórmula 1. Quan Montmeló es queixa de les condicions draconianes que imposa Formula One Group, ve la rumbosa administració valenciana disposada a muntar i a desmuntar tantes vegades com calgui un circuit urbà per fer dentetes... durant deu anys! Costi el que costi. Potser és que a València fins i tot les minyones van amb un Porsche Cayenne.
Fa uns dies es va sentir dir a la presidenta de Madrid: “No tenim ni un puto duro”. La qual cosa no obsta perquè l’alcalde de la ciutat més endeutada d’Espanya es tregui de la màniga una candidatura formidable per als Jocs Olímpics. No és temps de fer volar coloms, però a Madrid aquestes coses les tenen molt clares. Entre tots costegem l’AVE radial i la faraònica T4 i, si cauen uns Jocs Olímpics, també els pagarem vosaltres i jo, estimats lectors. Que tingueu un bon estiu.
15-VII-11, Ramon Solsona, lavanguardia