A classe, el noi sap que el seu comportament està fora de lloc. Ser estudiós és de ximples. Llegir llibres és d’idiotes. Preparar-se els exàmens és d’anormals. El que es porta és no fer ni cop tant de temps com sigui possible. En tot cas –i només si t’obliguen molt a casa amb amenaces insuportables com deixar-te sense mòbilo sense internet–, un fa la gran empollada a l’últim moment, a veure si hi ha sort. Això no està mal vist del tot, però el que és veritablement bo, heroic, rebel, fins i tot sexi, és ser el pitjor estudiant del món fins al final. Una autèntica sargantana al sol. Aquí és on es troba el lideratge i el respecte del grup. El noi ho sap, i fa veure que estudia poc. No parla mai amb els seus companys del llibre que està llegint, ni comenta que de vegades les matemàtiques li semblen molt interessants. Oculta que el diverteixen els mapes i les equacions. Si algun dia, durant l’esbarjo, vol repassar alguna cosa per aunexamen, es posa el llibre sota la samarreta i s’amaga al lavabo. Després explica acudits verds per no desentonar gaire i deixa copiar a tothom.
Però l’altre dia van donar les notes i va veure, amb una barreja estranya de gust i pànic, que en matemàtiques li havien posat una matrícula d’honor. Va doblegar ràpidament el paper i, encara que se’n moria de ganes, no es va atrevir a explicar-l’hi a ningú. Quan va arribar a casa, no sabia com dir-los-ho als seus pares. Va ocultar el butlletí tota la tarda. S’havia fet a la idea de gaudir en solitud de tots els seus excel·lents, però una matrícula d’honor era una cosa molt estrambòtica, com d’una pel·lícula en blanc i negre. O d’un altre país. Amagat a la seva habitació, va jugar amb el gat a caceres africanes i se’n va endur alguna esgarrapada que el va molestar amb la sal d’unes pipes que es va menjar després, mentre mirava uns mapes i fantasiejava amb la idea de tocar el dos a estudiar, per exemple, a Alemanya, un dia d’aquests.
1-VII-11, Clara Sanchis Mira, lavanguardia