De la mateixa manera que la política parlamentària contamina els seus propis valors amb un tacticisme autodestructiu que ens portarà a la ruïna, l´àmbit extraparlamentari s´excedeix en l’expectativa de l´utopia emfàtica i del No Serem Moguts Wayof Life. Parlem clar: l´element que més cohesiona els drets i les llibertats són els impostos. Mentre els parlamentaris i els extraparlamentaris s’esbatussen, els contribuents fan la declaració de la renda. Si la democràcia es limités a administrar responsablement aquests impostos, a imposar una trasparència sense excepcions i uns sistemes de control severíssims, a no criminalitzar qui té ingressos per reforçar els drets de qui no té recursos (escampant un sistema
que converteix el deure en càstig i el dret en privilegi), la qualitat de la vida col·lectiva milloraria.
I, de passada, els que viuen del parlamentarisme estèril o de l’efervescència radical serien desactivats per l’evidència. En la societat actual, qui té accés a la revolució no són les institucions aviciades per la burocràcia i el sectarisme, ni el radicalisme d’ambientador, que té la pretensió egocèntrica de voler representar la desesperació. Qui té la clau de la revolució (és a dir: d’un canvi estructural en les actituds individuals i col·lectives) és l’Agència Tributària.
1-VII-11, Sergi Pàmies, lavanguardia