La deriva sense rumb dels anomenats indignats ha donat peu aquests dies a apreciacions una mica catastrofistes, que arriben a atribuir a aquest moviment capacitat per imposar una alteració real del funcionament democràtic. Si alguna cosa ha amenaçat a la democràcia els últims temps ha estat el desistiment, l’abandó que els ciutadans han fet de la seva participació en el sistema. Concloïa Dahrendorf en el llibre A la búsqueda de un nuevo orden, que “l’altra cara del nou autoritarisme és la societat dels couch potatoes, és a dir, dels televidents que passen els dies asseguts al sofà menjant patates fregides, veient passar per la pantalla un món en el qual ja no participen i on aviat ja no podran participar”. Doncs bé, els indignats seran el que siguin, però no couch potatoes...
I tanmateix, si Dahrendorf pogués veure el que està passant, defensaria que el perfeccionament de la democràcia no passa per les acampades a les places. Per molt frustrant que sembli, no hem trobat cap mecanisme més efectiu que les avorrides institucions per encarrilar les nostres necessitats. En el fons, el que els indignats reclamen, encara que no en siguin conscients, és més política. Polítics amb capacitat per regular millor el sistema financer. Polítics amb més autoritat en virtut d’una representativitat més genuïna.
Per això, després de la lamentable i trista actitud dels qui van pretendre impedir l’accés dels diputats al Parlament la setmana passada, els representants polítics no s’han de quedar en aquest episodi, sinó encarar el repte de millorar la qualitat de la nostra democràcia, tot sent conscients que la seva tasca no serà aplaudida, ni molt menys que en trauran cap lluïment. Sembla que a Catalunya han decidit tornar a posar fil a l’agulla amb la llei electoral. La temptació d’avançar només a mitges per fer veure que s’han fet els deures és molt gran. Una llei electoral que apropi els polítics catalans a qui els voten no és gaire, és només un primer pas. Veurem fins on gosen arribar.
21-VI-11, M. Dolores García, lavanguardia