Fa uns dies en un zoo anglès, a Chessington, els lleons van mostrar als visitants el que eren de debò i el xoc per als pares i fills que passejaven per les instal·lacions va ser gros, tan acostumats com estan a reis lleons, visites insubstancials a aquests i altres recintes i a la convivència amb animals de peluix que, si no humanitzen, com a mínim domestiquen i en certa manera dulcifiquen, la imatge dels animals
salvatges.
Un cadellet d’una altra espècie es va enfilar a la tanca i va saltar al recinte dels lleons; a aquests els va faltar temps per atrapar-lo amb les dents i matar-lo davant dels visitants. Literalment va ser així perquè van fer tot el procés d’esbudellament del cadell enganxats al vidre de tal manera que els espectadors, esgarrifats, no es van poder perdre ni un detall. No van tenir temps ni de reaccionar, que ja ho havien vist tot.
Si realment l’escenificació va ser tal com l’expliquen els testimonis, sembla que els animals hagin estat plenament conscients que estan exposats en un aparador i que hagin volgut mostrar, en el precís moment en què han tingut una oportunitat, que estan farts de ser allò que no són i de tenir una vida sense cap altre sentit que el divertiment dels altres. És a dir, dels humans.
Ara s’han de revisar els diferents zoos que hi ha a Catalunya perquè s’han trobat moltes deficiències en les instal·lacions; però potser el que caldria, en lloc d’apedaçar-los o demillorar-los –signifiqui això el que signifiqui–, seria replantejar- nos la seva funció i, si cal, la seva existència.
Ja sé que tots hem passat molt bones hores al zoo, jo en recordo moltes tant de la meva pròpia infantesa com de la meva altra infantesa com a mare, però també hem de pensar en els animals i en la vida que tenen quan el seu únic horitzó es donar voltes sense parar a un recinte tancat mentre són observats contínuament –bé, segons marca l’horari– per un munt de rostres sorollosos.
També sé que no és el mateix veure un animal en viu i en directe que fer-ho en imatges, per bo que sigui el documental; però, alhora, quan els veiem al zoo no els podem contemplar en tota la seva essència i per tant, malgrat que respiren, de vius ho estan ben poc.
6-VI-11, Cristina Sánchez Miret, socióloga, lavanguardia