Josep Cuní convoca representants dels partits polítics al seu plató de TV3 per comentar tota la nit electoral. Per escalfar motors els pregunta sobre els indignats a les places públiques i gairebé tots parlen molt bé del moviment, esclar. Però aviat comença el programa de debò, i llavors es gira full i assistima una representació magnífica de l’ésser polític a Catalunya: els representants dels partits són per tot arreu, a les seus opinant i al plató per reblar l’últim clau per si no ha quedat prou adornada l’opinió sectària. Tanta ubiqüitat produeix consternació. No hauria estat millor, per un dia, convidar alguns dels éssers encara anònims que ocupen les places a veure si són capaços de produir algun moment televisiu amb aires de veritat? Després m’assabento que aquesta tristíssima nit de plató electoralista ha estat el programa més vist a Catalunya. I, en canvi, em sembla que en aquest cas es demostra una vegada més que la televisió pública se situa a mercè del que és normatiu i renuncia a crear centralitat, a fer una cosa diferent i inesperada, perquè després puguem dir: ho vas veure,
ahir, a TV3?
La pregunta crec que és pertinent: a qui interessen els resultats electorals? Si el missatge que donem és que només interessa als mateixos professionals dels partits que estan en lliça i no als ciutadans que els han elegit, o que han passat d’ells, llavors estem establint les bases del descrèdit de la política. Desallotjar els professionals dels partits del plató és una manera simple de deixar cadascú al seu lloc, mantenint la tensió necessària entre els que pregunten o opinen i els que han de respondre. A més, en el cas de produir- se, aquest desallotjament no hauria anat en detriment del seu protagonisme durant la
nit. D’una banda, perquè ganes de parlar en tenien poques: els perdedors perquè se’ls havien esgotat els
arguments ja abans de començar i el guanyador perquè no volia passar-se d’entusiasme per no generar anticossos abans d’hora. Potser l’únic que se sentia a gust era el representant del PP, feliç d’ocupar un espai central que fins llavors se li negava. Tota la nit i tota la taula per a això?
Els polítics haurien pogut ser a les seves seus, i allà podrien haver estat preguntats o interpel·lats. En general es tendiria a ser amable amb ells, perquè està comprovat que el periodista televisiu desplaçat a la seu d’un partit experimenta un procés d’empatia tan fort amb els resultats que obté l’esmentat partit que tots es converteixen, per una nit, en una reencarnació de Zelig. Estan feliços i somrients si el seu partit ha guanyat, i tristos o malenconiosos si han estat escombrats per les urnes. Amb aquest cordó de protecció garantit, els responsables dels partits buscarien només com eludir les preguntes realment penetrants i evaporar-se fins l’endemà. O fins mai.
25-V-11, Jordi Balló, lavanguardia