No comparteixo el punt de vista de l´article "Paso amargo por la escuela", del 20/ V/ 2010. Sóc professor de primària. Compadeixo la família i el nen que estan passant aquests tràngols i no els diré que entenc el seu dolor perquè segurament no me´l puc ni imaginar. Ara, el que em costa d´assimilar és la direcció cap a la qual han decidit dirigir la seva indignació.
El missatge del professorat és unànime: no som pares ni mares! Sé que molts pares no comprenen com és possible que a l´escola hi hagi nens que es dediquin a maltractar altres companys, i és lògic, però aquests mateixos pares haurien de fer un esforç i veure que pels professors és igualment d´incomprensible. La gent culpa els professors quan un alumne actua de forma violenta. Jo em pregunto: aquests nens que tenen tan arrelat l´hàbit de la violència no tenen pares?
Em dirigeixo a tots els pares que us esforceu per donar una bona educació als vostres fills. Tots aquells pares que us deixeu la pell i la salut per aconseguir el gran objectiu vital que tots els pare anhelen: la felicitat dels vostres fills. A vosaltres, jo us pregunto: si us truquessin de l´escola informant-vos que el vostre fill maltracta sense compassió un altre company, aniríeu a queixar-vos al professor?
24-V-10, Josep M. Marquès, cartasdeloslectores/lavanguardia