´Nació valenciana, naturalment´, Lanusse/Martínez/Monzon
En una data simbòlica paral · lela a la de l´11 de setembre a Catalunya, el 25 d´abril de fa dos anys es cloïaa la Facultat de Dret de València un congrés dedicat a La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica,organitzat pel Grup d´Estudis sobre Personalisme i Cosmopolitisme. Amb el fi de contrarestar un ambient de desencís envers el procés de retrobament nacional dels valencians, es tractava de commemorar de manera constructiva la desfeta d´Almansa, causa directa de la supressió de l´autogovern foral del Regne de València. Les reflexions corresponents han sigut incorporades recentment a una publicació més àmplia, Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització,que enclou vint-i-set contribucions, tant en el camp de les ciències socials com en el de les humanitats, i vol promoure el debat obert, plural i interdisciplinar sobre la identitat valenciana. La primera part del llibre i l´apèndix final hi aporten un marc europeu i federalista.
Aquest debat ultrapassa l´àmbit estrictament valencià, en virtut de la seua imbricació amb una sèrie de punts ben rellevants, com ara l´equilibri de poders territorials a l´Estat espanyol o la necessitat de preservar la unitat lingüística catalano-valenciana per mitjans cívics, institucionals i mediàtics (reciprocitat en la recepció de les televisions autonòmiques, col · laboració lleial entre l´IEC i l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, adhesió de la Generalitat Valenciana a l´Institut Ramon Muntaner...), i encara, per afrontar els reptes de la globalització i la crisi econòmica, la urgència d´impulsar un gir geoestratègic que faça possible la vertebració de l´Eix Mediterrani, el qual, des d´Almeria fins a Lió i Milà, ha de connectar la façana oriental de la península ibèrica amb Europa, lluny de la concepció radial i centralista espanyola.
En definitiva, la resolució pendent del conflicte identitari valencià, arrossegat des de la transició a la democràcia, no és un assumpte menor més enllà dels límits traçats pels rius Sénia i Segura. Encara que, sense cap mena de dubte, la responsabilitat d´encarrilar-lo positivament cap a una via de retrobament col · lectiu ens correspon a nosaltres, els valencians. I, sobretot i en primer lloc, als valencianistes. Ja que no hi estan interessats, com ben bé ho ha mostrat l´acord sobre el nou Estatut de 2006 - aigualit i poc democratitzador, encara que tímidament neoforalista-,ni el regionalisme espanyol i folklòric de la dreta governant, ni tampoc el creixent jacobinisme de les files socialistes, que avança en detriment de plantejaments més valencianistes o fins i tot federalistes. Cal doncs una reconciliació de les diferents sensibilitats patriòtiques a l´hora de cercar una síntesi satisfactòria entre demos (l´element democràtic o contractual, propi de la modernitat) i ethnos (l´element cultural o comunitari, d´arrel premoderna).
En eixa direcció de superació de la doble dimensió ideològica i sociològica del conflicte identitari s´inserix el valencianisme dialògic, altrament anomenat tercera via.Es tracta d´un plantejament sorgit a mitjan de la dècada de 1980 per a enllestir una entesa pacificadora i constructiva davant dels estralls de la batalla de València,provocada pel xoc entre el blaverisme anticatalanista, fortament visceral i atiat per determinats cercles madrilenys de poder, i el nacionalisme fusterià i catalanista. Aquest últim, que tant havia aportat a la modernització i democratització del País, va anar reculant a poc a poc, no sols a resultes dels embats de violència física i moral dels grupuscles blavers més agressius, sinó també per la tancada en fals de l´enfrontament civil que va ser l´Estatut de 1982 (confegit en un clima d´escassa legitimitat democràtica) i, sobretot, per la seua pròpia orientació, molt ben expressada en aquelles dues cèlebres frases de Fuster, tan taxatives com apriorístiques: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans", i "el País Valencià serà d´esquerres o no serà". Resulta difícil imaginar un model nacionalista més impracticable; i més difícil encara és entendre com ha esdevingut en alguns ambients un dogma inamovible, més enllà de les intencions de l´escriptor de Sueca.
Entre la utopia i la tradició Mentrestant, el valencianisme dialògic, malgrat el menysteniment al qual l´ha sotmés el nacionalisme ortodox fusterià, no ha deixat de conrear conceptes de la tradició política valenciana, com el foral de pacte (Francesc Eiximenis) o l´humanista de concòrdia (Joan Lluís Vives). I ha fomentat una pedagogia cívica basada en l´esperit de respecte mutu que respirà el valencianisme de la II República, pel que fa tant a l´àmbit d´adscripció nacional com a la legitimitat del pluralisme ideològic al seu si. Tot això sense renunciar gens ni miqueta a la utopia, però recuperant el valor irreemplaçable de la tradició (en la línia postmoderna, per exemple, d´un Gianni Vattimo).
La proposta del valencianisme dialògic conjuga el republicanisme del contractualisme democràtic amb l´arrelament identitari, simbòlic i sentimental en la pròpia idiosincràsia històrica. Al remat, d´ací naix una geometria variable o plurifuncional- que diria Denis de Rougemont-,d´encuny federal i europeista, com a visió de futur possible i raonable per al poble valencià, a saber: una nació política valenciana, titular d´uns drets històrics, a títol de subjecte sobirà del dret d´autodeterminació; una comunitat de llengua amb Catalunya, Balears i els altres territoris de parla catalana, amb tot el que això implica; i, per últim, la necessitat de bastir una àrea econòmica i social euromediterrània - o llatina occidental-,la qual, a través d´unes infrastructures adequades, convertisca la costa mediterrània occidental en porta d´entrada europea al comerç intercontinental amb Orient, i encara al diàleg intercultural, en un horitzó cosmopolita.
17-VI-09, Manuel Lanusse Alcover, Joan Alfred Martínez i Seguí y August Monzon i Arazo són coeditors de ´Vida amunt i nacions amunt´ (Universitat de València, 2008), culturas/lavanguardia
