Una bona peça al teler
Comencem pel final. Xavier Roig no és un fabricant premeditat de "bestsellers" en el camp de l’assaig. Xavier Roig no escriu, com la majoria dels analistes, per entretenir el personal amb quatre esgarips que, en el fons, són exclusivament de cara a la galeria en lloc de consolidar o construir res. El nostre autor és un analista de primera magnitud que pràcticament sempre fa servir una mateixa metodologia que es basa en quatre estadis ben perfilats.
En els seus assaigs Roig, d’entrada, sempre desmitifica el terreny del qual vol ocupar-se, esmicolant tòpics, malentesos, i equívocs. Un cop que el terreny queda net de runa mitològica, l’autor es posa a analitzar el tema o la situació en profunditat amb grans dosis de documentació i lucidesa. I finalment, de manera completament natural, l’anàlisi acaba generant la formulació de denúncies de ferro picat i veritats com temples.
Però el més bo de tot és que aquest procés no està dirigit a l’enaltiment personal de l’autor. En aquest sentit, Roig es manifesta encara fill o hereu de la mentalitat pragmatista del segle XX perquè creu profundament en la possibilitat del redreçament, de l’esmena. Roig no és un rebentaire sinó que és una persona autènticament preocupada pel destí dels seus. Ironies i bromes a banda, Roig és un home generós que dóna molt més del que rep. Siguem sincers, podria dedicar-se a escombrar descaradament cap a casa seva com fa la majoria, però en lloc de fer això, emergeix de la vida acomodada que té per ajudar-nos a saber amb més precisió qui som, on som i cap on anem o cap on ens porten.
La humanitat, l’amenitat, el rigor, la intel·ligència i la mordacitat de Roig sempre fa que l’ocasió d’un nou llibre seu sigui un motiu de celebració. Ara bé, aquest cop, amb "La dictadura de la incompetència", s’ha superat a si mateix. "La dictadura de la incompetència" és, innegablement, el llibre més arriscat, més ambiciós i més necessari de l’autor. A "Ni som ni serem" (2002) i "Entre Espanya i la paret" (2003) Roig plantejava aspectes concrets de problemes conjunturals, però aquest cop ha anat al fons de tot de la mare de tots els problemes de la societat del benestar: la manera de viure en democràcia.
Aquí algú es pot preguntar si el llibre no tractava de diatribes contra l’administració pública. De fet, el que ha passat amb la recepció de "La dictadura de la incompetència" és que els crítics i comentaristes han simplificat la lectura del llibre i s’han quedat només amb les invectives més pujades de to. Per una altra banda, altres crítics i comentaristes han aprofitat l’avinentesa per vendre la seva pròpia moto contra Catalunya. Sempre ha passat igual perquè la veu de Roig és una veu perillosa i incòmoda perquè està carregada de raó i de sentit comú i d’arguments imbatibles i això fa que uns i altres se sentin amenaçats i necessitin buscar la forma d’esborrar la seva veu crítica.
Que no es confongui ningú: "La dictadura de la incompetència" és un estudi punyent sobre el funcionament de la democràcia al món i particularment a la Catalunya d’avui. La tesi general de Roig sobre el cas concret de Catalunya és feridorament certa i encertada: el govern i l’administració pública estan fomentant i assegurant l’erosió de la democràcia. En primera instància, el govern i l’administració fan tot el que poden per narcotizar i neutralitzar la societat civil i ho fan amb el típic sistema del gota a gota d’intervencionisme dirigit a aconseguir una dependència total. I per tal d’aconseguir la continuïtat inalterada dels efectes narcòtics i neutralitzadors el govern i l’administració pública ha intervingut el món de la cultura i el sistema educatiu de manera que crearan relleus de ciutadans dòcils i
manipulables. A partir d’aquí Roig demostra que una societat adormida com la catalana no pot afrontar correctament els múltiples reptes del futur començant pels efectes de la globalització.
No es deixin enganyar pel tendenciosos. "La dictadura de la incompetència" és una reivindicació enfervorida de la llibertat, la democràcia, la plena realització de l’individu, el progrés, l’esforç, la voluntat, el pragmatisme. I la crisi econòmica i financera del moment només ha fet que el llibre sigui més plenament actual i indispensable que abans. "La dictadura de la incompetència" és com un aparell per mesurar la pressió sanguínia de la democràcia, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Llegeixin el llibre i ja m’ho sabran explicar.
D. Sam Abrams, 10-XII-08, edicionslacampana