intro

No és pas irrellevant, ni innocent, el reivindicar
com a valor positiu,
com a desideratum comunitari,
com a etiqueta convenient,
la tolerància,
insidiosa agressió llberticida
que corca els fonaments del respecte
-vet aquí-
als drets individuals,
a les llibertats personals.

Procura poder no tolerar els que et toleren.

Què et convé quan algú et 'perdona la vida'?

És intolerable que (et) tolerin.

I no, no és millor que si més no et tolerin.
Ésser tolerat és indisposar de tu mateix,
és estar en mans de qui pot tolerar-te.

Perquè, què és el contrari de tolerància?

Poc pots pas tolerar res del que no en tinguis disposició. Tolerar quelcom, o qualcú, és posseir-lo. Tenir-ne el poder.
La tolerància no necessita del (re)coneixement del tolerat. Només de la voluntat del tolerant.

Qui -pot- aspirar a tolerar?, a ésser tolerant?
Qui vol/pot aspirar a que el tolerin?

Qui tolera altres, els nega, tot i que, en lloc d’eliminar-los, els presta un status, sempre subordinat i provisional, en el seu propi món.
Ben bé l’actitud antagònica del respecte.

Ser tolerat no és més que un permanent recordatori de la pròpia impotència, de l’estar a la mercè de les bones intencions del tolerant...
No podem confiar la convivència, la pau social, al paternalisme de l’alteròfob conjunturalment bondadós, sinó al respecte entre diferents, entre distints (el respecte entre iguals no és més que autorrespecte, lloable, però socialment indiferent).

Tolerància significa en català el que, en un altre nivell de llenguatge, expressem com ‘perdonar la vida’. I aixó només ho pot fer qui disposa d’ella.

Davant les bones intencions de l’Estat amb -una- identitat, l’Estat garant de totes.
I si no, cap ni un.