World Report 2012

Purchase a bound copy of the edition

Download PDF

Eliminar què i com?

"Twitter no ha de jugar a ser jutge", va assenyalar Víctor Domingo

El comunicat de Twitter era prou intricat com perquè no se sabés exactament què és el que es va a censurar i com serà el procediment. En el text figurava l'exemple de l'apologia del nazisme, prohibida per llei a Alemanya i França, però en la web de Chilling Effects, la companyia que està col·laborant amb Twitter per fer més transparent el procés d'eliminació de tuits, gairebé tots els casos estan relacionats amb la propietat intel·lectual.

Un portaveu de Twitter va haver de sortir al pas ahir a la tarda per aclarir les intencions de la companyia. "No implica en absolut cap tipus de canvi" i només actuarem quan siguem "instats per llei a retirar un contingut de la nostra pàgina web", va declarar a Efe. Aquest periòdic va intentar contactar, sense èxit, amb algun responsable de l'empresa.

Però internet viu setmanes de tensió i l'aclariment no va servir d'alleujament al devessall de protestes. L'assetjament que sofreix la xarxa en els últims temps (el tancament de Megaupload, el pànic en els serveis d'emmagatzematge d'arxius, les lleis antidescargas...) fa que qualsevol intent de controlar els continguts provoqui un efecte similar al de llançar un llumí a un bidó de gasolina. "En Twitter sembla que s'apliquen a si mateixos la llei Sinde. Si s'obliden que qui ha de decidir què és legal o il·legal són els jutges, anem a perdre l'oportunitat d'una internet lliure i transparent", subratllava Víctor Domingo.

La importància de les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook, en la informació sobre les revoltes àrabs i la seva possible inutilització després de la decisió d'ahir ha despertat la preocupació entre els col·lectius de periodistes. "Si a aquesta multinacional, Twitter, els països totalitaris la convencen que elimini informació perjudicial per a ells, la humanitat mai coneixerà el que està ocorrent en aquests territoris. Twitter és un mitjà de comunicació: si s'aplica la censura de manera severa, perillaria la llibertat d'expressió i afavoriria les dictadures", va assenyalar a Públic Aurelio Martín, vicepresident i responsable de tecnologia de la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE). A més, Reporters Sense Fronteres va escriure una carta al director general de Twitter, Jack Dorsey, per "mostrar la seva profunda inquietud" per l'anunci.
Cèrcol a l'activisme

Fa uns dies, un responsable de Greenpeace es queixava que la censura imposada a la xarxa per part de companyies multinacionals i governs impedia en molts casos les seves accions de denúncia. La directora de campanya de Greenpeace Espanya, María José Caballero, assenyalava ahir que "deixar a les indústries que siguin jutge i part afecta a l'activisme. Nosaltres utilitzem com a punta de llança a grans companyies, perquè sabem que, si elles canvien el seu comportament i les seves pràctiques ambientals, van a arrossegar a un gran nombre d'empreses. La SOPA, la PIPA i polítiques com la de Twitter impediran la llibertat d'expressió i l'activisme".

28-01-2012 - JESÚS MIGUEL MARCOS PUBLICO.ES.-, 30-I-12, internautes

La mestra casada amb un divorciat haurà de ser readmesa.

La sentència del Tribunal Superior d´Andalusia, que no accepta més recursos, obliga a l´Esglèsia, la Junta i el Ministeri a pagar-li deu anys de salari

Documento con fecha viernes, 13 de enero de 2012. Publicado el domingo, 15 de enero de 2012.
Autor: Agencia Efe.Fuente: Público.

 

COMENTARI: El veritable problema és l´existència d´aquest personal a l´escola, dessignat pel bisbe, pagat per l´Estat (700 milions d´euros anuals) per a adoctrinar als escolars en unes idees religioses concretes. Una situació lamentable que els successius governs d´un o altre signe han mantingut donant cada vegada més caràcter laboral a aquests catequistes. En aquest cas 200 000 euros que com el bisbat d´Almeria no ha de pagar, sinó tota la ciutadania, podrà seguir fent el que vulgi. Per això aquest problema dels catequistes només es resoldrà quan la religió surti de l´escola (com doctrina) i els catequistes també.

---

Per fi Resurrecció Galera podrà tornar al seu lloc de treball. El Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia ha dictat que l´Església Catòlica, el Ministeri d´Educació i la Junta d´Andalusia hauran de readmetre a aquesta professora de Religió a la qual el Bisbat d´Almeria no va renovar el seu contracte per al curs 2002/03 per haver-se casat pel civil amb un divorciat.

Després de més de deu anys lluitant per que es fes justícia, Resu al final l´ha aconseguit. I aquesta vegada ja no hi haurà recurs que valgui per seguir apartant-la de la seva labor docent. A més, la sentència obliga al fet que es reemborsi el salari que ha deixat de percebre durant aquest temps. Segons es redacta en la mateixa tots estan implicats perquè "el Bisbat proposava, el Ministeri contractava i pagava, i l´activitat laboral es realitza en centres depenents de la conselleria".

Gens més conèixer la sentència, Resurrecció ha demanat la seva readmissió "immediata" i ha subratllat que "la seva vida és l´ensenyament" i que "el que més desitja" és reprendre l´activitat docent al més aviat possible. Al seu torn, ha qualificat "molt positivament" la sentència de l´Alt Tribunal Andalús.

El maig de 2011 el Jutjat social número 3 d´Almeria va canviar el sentit d´una sentència anterior que desestimava la denúncia de la professora per acomiadament nul. Malgrat la seva experiència professional Galera impartia classe des de 1994 en el col·legi públic que determinava cada any el Bisbat, l´Església va entendre que la seva vida en parella sense contreure matrimoni canònic era incompatible amb el càrrec de mestra.

Tant el Jutjat social número 3 d´Almeria com el Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia van recolzar en el seu moment que es tractava de "una relació laboral objectivament especial que es caracteritza per la confiança que requereix el treball encomanat, per la qual cosa és lògic que no es produeixi la proposta si qui té atribuïda legalment la competència per efectuar-la la jerarquia eclesiàstica ha perdut la confiança en la actora per impartir classes de Religió catòlica, perquè considera que pel fet d´haver contret matrimoni civil s´ha apartat de la doctrina de l´Església".

El canvi de criteri ho va propiciar a l´abril el Tribunal Constitucional, que va obligar a repetir el judici tenint en compte que la decisió del Bisbat d´Almeria havia vulnerat els drets de la professora a no sofrir discriminació per circumstàncies personals; a la llibertat ideològica en connexió amb el dret a contreure matrimoni en la forma legalment establerta i a la intimitat personal i familiar.

Com la sentència no era ferma, l´Església va recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia d´Andalusia, que aquest divendres ha dictat sentència.

Deu anys d´espera

Quan va ser acomiadada, al maig de 2001, Resu treballava fent classe a alumnes de Primària en el col·legi públic Ferrer Guàrdia, al barri d´Almeria de la la Canyada. Un anònim va comunicar al Bisbat les noces civils de la professora amb un home divorciat de nacionalitat alemanya. A l´agost, després de set anys d´exercici docent, el nom de Resu no figurava en el llistat que el Bisbat envia cada any a la Junta d´Almeria amb els noms dels professors que ha triat per impartir les classes de Religió.

El marit de la professora, Johannes Romes, antic cap de premsa del Bundestag, el Parlament alemany, va ser qui va portar el cas als mitjans de comunicació. Finalment, després de gairebé onze anys barallant pels seus drets, Resu podrà recuperar la seva plaça de mestra i cobrar els sous que li deuen.

El Superior de Justicia andaluz cierra 11 años de pleitos y condena a Educación y a la Iglesia a readmitir a la profesora.El Estado pagará cerca de 200.000 euros

Documento con fecha viernes, 13 de enero de 2012. Publicado el viernes, 13 de enero de 2012.
Autor: Juan G. Bedoya.Fuente: El País.

 

Impericia, surrealismo, incoherencia… Estos son algunos de los reproches con que el Tribunal Superior de Justicia de Andalucía (TSJA) acaba de cerrar el caso de la profesora de catolicismo enviada al paro en Almería por casarse con un divorciado. El pleito ha durado 11 años y se cierra con una condena severa a la Iglesia católica, a la Junta de Andalucía y al Ministerio de Educación por atentar contra “derechos fundamentales” de la profesora Resurrección Galera Navarro. Ha sido el Tribunal Constitucional quien ha puesto orden en este caso de atropello de derechos, obligando al TSJA a rectificar en toda regla su sentencia de abril de 2002, en la que daba la razón a los obispos.

La sentencia de ahora rechaza un recurso de súplica del episcopado y obliga a los condenados a “readmitir inmediatamente a Galera Navarro en las mismas condiciones que tenía con anterioridad al despido y con abono de los salarios dejados de percibir desde la fecha del despido hasta que la readmisión tenga lugar”. El fallo ya es firme, pero el obispado ha anunciado que no readmitirá a la docente.

Cuando fue apartada de su puesto de trabajo en 2001, Resurrección Galera percibía un salario mensual de 234.000 pesetas (ahora, 1.400 euros). La sentencia emitida el pasado 22 de diciembre por el TSJA no cuantifica la cifra que percibirá por el despido nulo, pero podría superar los 200.000 euros. Deberá pagarlos el ministerio como “auténtico empleador”, no la diócesis de Almería, pese a que el tribunal tacha al episcopado de “cooperador necesario de aquella conducta”.

Este es el punto del conflicto que le parece extravagante al TSJA, pese a pasar más tarde a resolverlo de muy distinta manera a como lo hizo hace una década. Dice: “El tema no deja de ser curioso por cuanto Educación contrata a aquella persona que le propone como idónea el Obispado, teniendo éste dicha facultad otorgada por el Acuerdo entre el Estado español y la Iglesia católica. Al no figurar designada quién acciona, es claro que el ente público no puede contratarla. La problemática es surrealista por cuando el ministerio se ve condenado por una conducta que, conforme al Tratado, venía compelido a realizar”.

Resurrección Galera llevaba dando clases de religión y moral católicas desde el año 1994 en varios centros públicos de Almería, primero sin contrato ni Seguridad Social “y sin percibir un salario en sentido estricto pues se le abonaban mensualmente determinadas cantidades en concepto de ‘compensación económica’, que pagaba el obispado de los fondos que se le remitía para tal fin por el Estado”. Añade la sentencia: “A partir del 1 de enero de 1999, la profesora firmó el primer contrato con el Ministerio de Educación, y posteriormente otros, hasta que el 1 de septiembre de 2000 contrajo matrimonio civil con una persona cuyo estado era el de divorciado”.

Fue entonces, añade el TSJA, “cuando el delegado diocesano de Enseñanza, Antonio Rueda, mantuvo una entrevista con la docente para decirle que se había enterado de su matrimonio, advirtiéndola que si persistía en esa situación no propondría la renovación para el curso siguiente”. Así lo hizo el 8 de junio, “enviando a Educación la relación de profesores que no son propuestos para ser contratados”. En la relación figuraba Galera.

Pese a sostener todavía que no se puede hablar de “despido nulo” porque no había “relación laboral”, el TSJA se aviene a cumplir lo ordenado por el TC reafirmando que se han aplastado derechos fundamentales como: “A no sufrir discriminación por razón de sus circunstancias personales”; “a la libertad religiosa”; “a su derecho a contraer matrimonio en la forma legalmente establecida”, y “a la intimidad personal y familiar”. Sin embargo, los magistrados del TSJA insisten: “Podrían darse muchas más razones desde el punto de la legalidad ordinaria, e incluso la constitucional, para resolver el problema de forma diferente, pero es el caso que este tribunal, en aras del recurso del que conoce y que es de carácter cuasi casacional, ha de atender tan solo a lo que se le plantea”. Añade, todavía: “Como es sabido, la Jurisprudencia, sea del TC, sea del Tribunal Supremo, no es fuente de derecho. Es el máximo intérprete de la Constitución y, en contra de lo que mantienen determinados autores, ni tan siquiera en sus sentencias meramente declarativas crean norma, sino que interpretan la norma”.

Rajoy en el laberinto catequético

En el pasado, el catequista desarrollaba su misión en cualquier rincón de la sacristía, hasta en la calle. Era un enviado de cada obispo (si se apura, del Dios salvador), y se le exigían dotes religiosas y oficio oratorio para brillar ante la muchachada. Sobre todo, debía ser persona de recta conducta para educar "a los hijos de la patria como buenos ciudadanos". Así rezó la primera catequética de la Conferencia Episcopal.

El Estado paga desde antiguo a los catequistas católicos, como paga los salarios de obispos y sacerdotes. Pero no los tenía en nómina. Como dice el TSJA, los docentes de catolicismo daban sus clases "y los obispos les abonaban (o no) una compensación económica que remitía a tal fin el Estado". Así fue hasta que en 1998, en el BOE del 31 de diciembre, a propuesta de Mariano Rajoy, entonces ministro de Educación, se publica la Ley de Medidas Fiscales, Administrativas y de Orden Social con el siguiente texto: "Los profesores que impartan enseñanzas de religión en los centros públicos lo harán en régimen de contratación laboral y percibirán las retribuciones que correspondan en el respectivo nivel educativo a los interinos".

Dos meses más tarde, el ministro Rajoy y el presidente de los obispos, entonces el arzobispo Elías Yanes, firmaban un convenio desarrollando esa norma. Allí es donde se dice que el "empleador" de los catequistas (unos 20.000) es "la respectiva Administración educativa", pero que esta solo podrá contratar a los docentes que le proponga el episcopado, sin reemisión. Doce años después, miles de sentencias y cientos de millones de euros de indemnización han demostrado que el sistema era (es) una barbaridad moral y muy gravoso para el Estado.

 

 

 

 

 

 

L'exclusiva de la 7 va ocupar un programa de dues hores, dirigit pel periodista Gianluigi Nuzzi, autor d'un altre llibre explosiu, "Vaticà S.A." (Planeta, 2010), sobre els tèrbols manejos financers en el centre del poder catòlic.

El més nociu de la nova revelació és que les acusacions de corrupció, dures i inequívoques, les va fer el propi prelat en missives dirigides al Papa. Viganò va ser secretari general del Governatorato entre juliol del 2009 i octubre del 2011. Immediatament va descobrir que la concessió d'obres i serveis es feia de manera molt irregular, sempre a les mateixes empreses i a un cost sovint desorbitat. L'Estat de la Ciutat del Vaticà va perdre gairebé 8 milions d'euros en l'exercici 2009 i calia prendre mesures urgents. Viganò es va posar a la feina, amb gran rigor. El pressupost del pessebre nadalenc de la plaça de Sant Pere, per exemple, era de 550.000 euros. Ell ho va fer baixar a 200.000 euros. Viganò va intervenir en altres àrees on hi havia un sospitós balafiament, com el manteniment dels jardins i la compra de flors. Un altre objecte de vigilància va ser el comitè de finances i gestió –compost per laics– que assessorava per fer inversions, de vegades ruïnoses. En una sola operació, en un matí, el Vaticà va perdre 2,5 milions de dòlars.

Viganò va tenir molt èxit en el sanejament de les finances, tant que, en un sol any, va aconseguir passar d'unes pèrdues de 8 milions a uns beneficis de 34,4 milions. Però el seu treball no va agradar a tots, potser perquè perillaven privilegis. Van començar a publicar-se articles anònims contra ell en el diari Il Giornale (propietat de Berlusconi). Viganò es va sentir víctima d'un complot intern i va apel·lar al Papa, en un to gairebé dramàtic. “El meu relleu provocaria desconcert en quants han cregut que seria possible sanejar tantes situacions de corrupció i prevaricació”, va escriure l'arquebisbe al Pontífex. De gens va servir el seu crit de socors. Aprofitant la sobtada mort del llavors nuncio a Washington, Viganò va ser nomenat per a aquest lloc, d'altíssim rang diplomàtic, encara que es va interpretar com la clàssica puntada cap amunt, una manera de desfer-se d'un personatge incòmode a Roma.

El portaveu vaticà, el pare jesuïta Federico Lombardi, va emetre ahir una severa nota sobre l'exclusiva periodística i va expressar “l'amargor per la difusió de documents reservats”, confirmació indirecta que les cartes al Papa són veritables. Lombardi va assenyalar els “mètodes periodístics discutibles” usats al programa de televisió, com a part de “un estil d'informació facciosa respecte al Vaticà i l'Església catòlica”. El portaveu va amenaçar amb emprendre accions legals per l'atac a l'honorabilitat de certes persones, fins i tot de la Secretaria d'Estat vaticana, que desprèn la reconstrucció periodística.

27-I-12, I. Val, lavanguardia

OMS | a l'Àfrica occidental

La mutilació genital femenina segueix essent una epidèmia

L'àvia d'una nena somali es renta les mans després de la mutilació del clítoris. | AP

Francisco Camps és un home agraït. El expresident de la Comunitat Valenciana va visitar el diumenge la Basílica de la Macarena, a Sevilla. Allí va poder agrair-li la seva absolució, per cinc vots a quatre, d'un delicte de suborn en l'anomenat cas dels vestits.

El parlamentari valencià va acudir acompanyat de Javier Arenas, president del PP andalús i devot de la Verge, Juan Ignacio Zoido, alcalde de Sevilla, i altres rostres destacats del PP de Sevilla. Camps i Arenas van ser a missa i van besar la imatge de la Verge, explica una persona coneixedora dels detalls de la visita.

Camps és germà de la Macarena "des de fa diversos anys", assenyala a Público.es Manuel García, germà major de la mateixa. "Ha vingut aquí diverses vegades a veure-la, també sent president. Ho considerem un germà més dels milers que hi ha, com la duquessa d'Alba o l'escombrariaire que passa per la porta", afegeix García, que no dóna detalls de la visita per ser "privada".

Des que Camps va veure per primera vegada a la Verge va quedar "prendado" d'ella, explica un membre de la germanor. El seu acompanyant Arenas és també devot de la verge i acudeix freqüentment a missa en la basílica. El expresident valencià sol prodigar gestos públics de devoció catòlica, com el ja famós "Gràcies, déu meu" que va mussitar després de conèixer el veredicte absolutorio de suborn.

La pròpia germanor informa de la visita en el seu web: "En la tarda del passat dia 29 de gener, NHD [que significa El nostre Germà Don] Francisco Camps Ortiz, acompanyat per NHD Javier Arenas Bocanegra, NHD Juan Ignacio Zoido Álvarez, D. José Luis Sanz Ruiz, alcalde de Prenguessis [i president del PP de Sevilla], i [el regidor del PP a Sevilla] D. Juan Francisco Bueno Navarro, va girar exprofesa visita particular a la Basílica de Santa María de l'Esperanza Macarena, i va oferir les intencions d'una missa a la Santíssima Verge, per la qual professa una especial devoció i a la qual s'encomana en els moments de major necessitat". La web publica diverses fotografies de la visita en les quals es veu, entre altres escenes, a Camps mirant amb somriure arrobada a la imatge de la verge i a Arenas besant-la.

Camps, Arenas i la resta van ser rebuts pel germà major, Manuel García, que els va acompanyar durant la celebració i "posterior visita a les plantes de La nostra Senyora de l'Esperança", es llegeix en la web.

1-II-12, A. Munárriz, publico

De manera conjunta, el presupuesto que la Presidencia de la República y las secretarías de la Defensa, Marina y Gobernación han ejercido para “garantizar” la “seguridad nacional” supera los 250 mil millones de pesos.

Sin embargo, ni el multimillonario gasto de la hacienda pública ni las miles de bajas humanas que ha implicado esta “guerra” han mermado siquiera el negocio de las drogas. A nivel mundial, las ganancias se estiman en unos 400 mil millones de dólares anuales.

Los tres grandes mercados de estupefacientes –cocaína, heroína y metanfetaminas– están prácticamente dominados por los cárteles mexicanos que, a pesar de la supuesta “lucha” en su contra, han reemplazado a los delincuentes colombianos.

Además, la silenciosa penetración del dinero sucio en todos los mercados sólo ha podido realizarse por las alianzas entre las mafias internacionales que poco o nada se combaten, como sucede también con el lavado de dinero en los circuitos financieros.

Con esta entrega, Contralínea inicia la publicación de una serie de reportajes acerca de los negocios que oculta la “guerra” antinarcóticos...

L’alcaldessa colomenca, la socialista Núria Parlon, veta durant un any la inauguració de tot tipus de temples sense provocar enrenou mediàtic. “No –corregeix el tinent d’alcalde colomenc, el també socialista Esteve Serrano–, la nostra mesura no té res a veure amb la de Badalona. A Santa Coloma hem esperat a no tenir cap sol·licitud d’obertura pendent per tirar endavant aquesta moratòria”. Poques vegades els socialistes colomencs han comptat amb el suport del Partit Popular i moltes menys amb el de Plataforma per Catalunya.

La història de les dues moratòries, la de Badalona i la de Santa Coloma de Gramenet, il·lustra una vegada més com l’àrea metropolitana de Barcelona és una realitat social única, però esbocinada en unitats administratives inconnexes, en governs que, tret de l’organització del servei de recollida d’escombraries i poc més, s’acostumen a donar l’esquena els uns als altres. Si els governs de Badalona i Santa Coloma ja tenien problemes per entendre’s quan, fins a l’anterior mandat, tots dos estaven en mans socialistes, ara, amb una ciutat governada pel PP i l’altra pel PSC, la incomunicació és total.

Xavier García Albiol volia decretar una moratòria per impedir in extremis la imminent inauguració d’una mesquita a la vorera badalonina del carrer Listz, a la frontera de les dues ciutats. Molt a prop, el govern progressista de Santa Coloma pot obviar, un any més, una de les seves qüestions pendents: la principal mesquita de la ciutat es troba instal·lada en uns barracons provisionals des de l’any 2004. Aleshores l’oposició, un grup de veïns de tota la vida del barri del Singuerlín, va impedir l’obertura d’un oratori.
L’Ajuntament de Santa Coloma, davant la pressió veïnal, va decidir traslladar les oracions al parc de Can Zam. I allà es troben els mòduls prefabricats.

De fet, la moratòria colomenca es fonamenta en altres qüestions. El tinent d’alcalde Esteve Serrano afegeix que Santa Coloma és una ciutat especialment densa, que molts centres de culte es troben a baixos comercials d’edificis d’habitatges i que l’urbs manca d’una normativa específica sobre aquest tema. D’aquesta manera, els problemes de convivència són habituals. “Es tracta d’uns problemes –assenyala Serrano– més derivats dels sorolls i el trànsit de persones que de les diferències culturals. La moratòria d’un any ens servirà per analitzar la situació de la ciutat i, després, elaborar una normativa que garanteixi la conciliació dels drets al culte i a la tranquil·litat”.

2-II-12, L. Benvenuty, lavanguardia

És la primera vegada a la Unió Europea que es jutja un jutge per aplicar la legislació internacional.

Per aquesta raó, TRES organitzacions internacionals en defensa dels drets humans (Amnistia Internacional, Human Rights Watch i la Comissió Internacional de Juristes) han demanat que es tanqui, al més aviat possible, el judici contra el jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme, que comença matí en el Tribunal Suprem.

Reed Brody és el portaveu de Human Rigths i assegura que la comunitat internacional està indignada davant aquesta vulneració de la legislació universal, perquè els delictes contra la humanitat no caduquen. "És la primera vegada que es processa a un jutge per defensar els drets humans" -ha advertit Brody-, "la primera vegada en la UE que un jutge és sotmès al dret penal per defensar drets humans i perseguir crims internacionals".

Segons aquestes 3 organitzacions internacionals pro drets humans, Espanya té l´obligació legal de recolzar al jutge Garzón, però si, al final és condemnat, anuncien que acudiran als tribunals internacionals per garantir la protecció dels drets humans.

Perquè segons el conseller jurídic d´Amnistia Internacional Hugo Relva, "l´obligació d´Espanya i de qualsevol estat és perseguir qualsevol violació de drets humans i no es pot jutjar a cap jutge per fer-ho", per la qual cosa ha reclamat que es desestimin les acusacions contra Garzón i es tanqui "un procés de naturalesa escandalosa".

23-I-12, J. Gregori, cadenaser

Juristes internacionals i membres d´organitzacions de defensa de drets humans, que van a assistir com a observadors internacionals en el segon judici a Baltasar Garzón, han destacat que és la primera vegada en la UE que se senti en la banqueta a un magistrat per perseguir crims internacionals.

Representants de la Comissió Internacional de Juristes, d´Amnistia Internacional i de Human Rights Watch vigilaran demà el desenvolupament del judici contra Garzón per investigar crims del franquisme, ja que estimen que la decisió del Tribunal Suprem incidirà sobre altres causes obertes per delictes de jurisdicció universal, de la qual Espanya va ser pionera, a través del magistrat que ara és jutjat.

Han coincidit que el procés afecta a la independència del Poder Judicial i han opinat que es danya la imatge, que des de molts països es té, de la justícia espanyola, que en poques ocasions rep la petició d´observadors per controlar el judici.

Els juristes també creuen que el procés té "un efecte d´intimidació" sobre altres jutges que estan analitzant delictes de lesa humanitat.
"Els advocats i jutges d´altres països del món tenen els ulls posats en les represàlies a Garzón", ha dit el jurista americà Redd Brody, qui s´ha mostrat sorprès per l´escàs rebuig que ha suscitat a Espanya.

Per al conseller jurídic d´Amnistia Internacional Hugo Relva, "l´obligació d´Espanya i de qualsevol estat és perseguir qualsevol violació de drets humans i no es pot jutjar a cap jutge per fer-ho", per la qual cosa ha reclamat que es desestimin les acusacions contra Garzón i es tanqui "un procés de naturalesa escandalosa".

El jurista argentí ha mostrat la seva preocupació "per com marxen les coses en aquest país" davant l´obertura d´aquest judici. "Els crims de guerra o de lesa humanitat no poden ser amnistiats", ha insistit.

Segons el representant de Human Right Watch, Reed Brody, "és la primera vegada que es processa a un jutge per defensar els drets humans; la primera vegada en la UE que un jutge és sotmès al dret penal per defensar drets humans i perseguir crims internacionals".

Per al jurista americà, "és paradógico que sigui jutjat per intentar aplicar els mateixos principis que va arribar ell a promoure en l´àmbit judicial mundial", amb les investigacions de les dictadures de Xile i Argentina. "Abandonar a un jutge que aplica la justícia universal en favor de les víctimes, significa atemptar i infringir un dels pilars de l´Estat de Dret", ha assenyalat el president de la Comissió Internacional de Juristes, Pedro Nikken.

Ha defensat l´obligació de Garzón d´investigar fets en els quals es podrien haver produït "violacions gravíssimes dels drets humans, crims de guerra o de lesa humanitat", perquè estima que no estan prescrits. "Aquest acte -el judici a Garzón- destrueix la independència judicial d´un país, afecta a la democràcia i afecta a tota la societat en el seu conjunt perquè estan en joc valoris universals".

"És un jutge amb enemics, que molesta, que incomoda i qüestiona, però la societat espanyola i el món necessita a jutges amb valor, és l´essencial de l´estat democràtic; no volem jutges servents", ha lamentat el portaveu de Human Rights Watch.

Durant la compareixença dels experts, el president de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), Emilio Silva, -que ha exercit com a moderador- ha assenyalat que "a partir de matí es veurà si les víctimes estan en un atzucac".

23-I-12, efa, lavanguardia

El jutge més conegut d´Espanya, Baltasar Garzón, va anar aquest dimarts a judici a Madrid, per segona ocasió en dues setmanes, acusat d´abús de la seva autoritat judicial durant la seva investigació sobre les violacions als drets humans sota la dictadura de Francisco Franco.

Un panell de set jutges del Tribunal Suprem d´Espanya va escoltar el seu cas, una setmana després que en el mateix tribunal es dugués a terme el primer judici contra Garzón per presumpte abús de la seva autoritat judicial en un cas de corrupció financera.

Garzón, de 56 anys, va ser suspès del seu càrrec en 2010, tot esperant els judicis. Si és declarat culpable, no aniria a presó, però podria perdre de forma permanent el seu dret a ser jutge a Espanya.

Molts observadors van comentar que el segon judici és el més important en contra de Garzón, conegut internacionalment des de 1998, quan va sol·licitar l´extradició del exdictador xilè Augusto Pinochet, qui estava en un hospital de Londres. Garzón ho va acusar d´assassinar a espanyols a Xile i de crims de genocidi.

Reed Brody, de Human Rights Watchm, va dir que el judici contra Garzón per la seva investigació de Franco “és la primera vegada en una democràcia consolidada” i en la Unió Europea en què un jutge “és acusat d´investigar abusos dels drets humans”.

“Garzón és jutjat per intentar aplicar a Espanya els mateixos principis que va aplicar a nivell internacional. Una democràcia necessita jutges que no tinguin por”, va dir Brody en conferència de premsa celebrada a Madrid el dilluns, flanquejat per altres observadors internacionals que assisteixen al judici.

En tots dos casos, els fiscals estatals han sol·licitat retirar tots els càrrecs. Però sota la legislació espanyola, també es permet una acusació particular, i és a través d´aquest recurs que l´advocats d´aquestes parts pressionen per perseguir a Garzón.

El judici de la setmana passada, pel denominat cas Gürtel, una trama de corrupció financera i política, va durar tres dies, i ara el panell de set jutges ha de donar el veredicte.

En el cas del dimarts, que involucra al règim de Franco, un petit sindicat de servidors públics anomenat Mans Netes, va presentar una acusació contra Garzón, argumentant que ell va ignorar una llei d´amnistia de 1977 aprovada pel Parlament espanyol, dos anys després de la mort de Franco.

“El Parlament unànimement va aprovar la llei d´amnistia. El jutge Baltasar Garzón pren una postura com si estiguessin dements. En què pensa?”, va dir Miguel Bernard, capdavanter de Mans Netes.

Bernard nega les acusacions dels crítics que el seu grup és una petita tapadora de l´extrema dreta, però va comentar a CNN que estava orgullós de rebre just el mes passat un reconeixement per part de la Fundació Francisco Franco.

Garzón va dir al maig de 2010, quan va ser suspès del seu càrrec com a jutge d´instrucció en l´Audiència Nacional, que prenia la deción "amb calma, amb la tranquil·litat de saber que sóc innocent d´aquests càrrecs”.

L´alçament militar de Franco, en 1936, va provocar tres anys de Guerra Civil Espanyola. El conflicte va acabar quan les forces de Franco van resultar victorioses sobre els combatents republicans i d´esquerres. La dictadura de Franco va continuar fins a la seva mort, en 1975. Encara segueixen sortint a llum les fosses comunes del règim.

El dimarts, just fora de la cort, previ a l´inici del judici, Garzón va dir a CNN que estava "ben”. Va parlar amb els seus advocats i partidaris, va somriure d´orella a orella i semblava relaxat. Fora del jutjat, diversos centenars de persones es van manifestar a favor de Garzón, molt més gent de la qual va estar a l´inici del judici de la setmana passada.

Dins del ornamentado edifici del segueixo XVIII del Tribunal Suprem, diverses persones, encara a la recerca de les restes dels seus familiars en les fosses comunes del règim de Franco, van entrar a la sala, just al costat de Bernard de Mans Netes. Però els dos grups oposats pel que sembla no es van reconèixer entre si, i aparentment no va haver-hi intercanvis de paraules.

El judici va iniciar amb assumptes preliminars, en els quals l´advocat de Garzón va demanar que el cas sigui rebutjat. Entre les preguntes van estar el que, si un cas com aquest podria continuar quan només hi ha una acusació particular, i no és un fiscal estatal el que presenta els càrrecs.

En el cas de corrupció financera que Garzón estava investigant, i que encara manté judicis vigents en contra dels acusats en diverses parts d´Espanya, Garzón va ordenar vigilància electrònica contra alguns acusats que es troben a la presó, i algunes de les seves converses amb els seus advocats.

Aquests advocats després van presentar una denúncia contra Garzón, en argumentar que ell havia excedit la seva competència judicial en ordenar intervencions telefòniques de les seves converses a la presó i que també va violar les seves garanties constitucionals.

Durant el judici, Garzón va dir que les seves ordres no van violar els seus privilegis d´advocat-client i que la vigilància electrònica va ser recolzada pels fiscals. Es va realitzar, va dir Garzón, sota la sospita que els acusats en l´escàndol de corrupció estaven immiscuïts en rentat de diners, fins i tot quan van estar a la presó preventiva.

Els advocats dels acusats de corrupció financera van exhortar a la cort a delimitar clarament fins a on un jutge pot anar en investigar presumptes delictes.

Garzón va passar 22 anys com a jutge d´instrucció en l´Audiència Nacional, la qual està a càrrec de casos de terrorisme i altres casos delicats. Ell ha investigat al més recent líder d´Al-Qaeda, Osama bin Laden, al grup terrorista basc ETA, i a narcotraficants.

En ocasions anteriors, Garzón ha estat considerat un consentit de la dreta espanyola o de l´esquerra espanyola, depenent dels casos que investigava. Els seus crítics diuen que és massa extravagant i que és massa presumit davant a les càmeres.

Des de la seva suspensió en 2010, Garzón ha treballat com a assessor jurídic fora d´Espanya en casos referents als drets humans i assumptes judicials, incloent Amèrica Llatina.

Un tercer cas contra Garzón, per suposades irregularitats judicials vinculats a la seva organització d´alguns cursos a la Universitat de Nova York que tenien com a patrocinadors a grans empreses espanyoles, encara està en fase d´investigació i encara no s´estableix data per dur a terme el judici.

També en aquest cas, els fiscals espanyols no han presentat acusació, però sí hi ha hagut acusació particular.

24-I-12, mexico.cnn

Insòlit. El mai vist. El fiscal va arremetre ahir contra el Tribunal Suprem (TS) amb inusitada duresa per la causa oberta contra el jutge Garzón arran de la seva investigació sobre la repressió del franquisme. La Fiscalia no només va demanar l´arxiu de la causa. No es va quedar aquí. El que va fer el fiscal Luis Navajas va ser desenvolupar tot un al·legat contra el paper exercit per l´instructor del procés, el jutge Luciano Varela, atribuint-li la confecció de les tesis de l´acusació, després sostingudes pel sindicat ultradretà Manos Limpias i la plataforma Libertad e Identidad, del mateix biaix, que són les úniques que subsisteixen en el procés.

Sense aquests pilars, el castell de cartes del judici a Garzón per la repressió franquista s´enfonsaria. Per això va anar l´eix del debat ahir, en la primera jornada de la vista, que es reprendrà dimarts que ve. La base de la defensa de Garzón –a càrrec del lletrat Gonzalo Martínez Fresneda– no és la reivindicació de la competència del jutge per aixecar les catifes sobre els crims de la dictadura. La clau del debat va ser el paper de les dues organitzacions citades, en exercir l´acció popular contra un jutge al que la Fiscalia defensa.

La discussió es va centrar en qui té l´encàrrec i el deure defensar la legalitat i l´interès general davant els tribunals. El fiscal va reivindicar que aquest paper només correspon a la seva institució, la Fiscalia. I si la Fiscalia no acusa, apaga i anem-nos, va ser la seva conclusió. Garzón –qui, enfundat en la seva toga de magistrat, ja havia escoltat molt concentrat al seu lletrat– va començar a esbossar un mig somriure davant la contundència de l´exposició del fiscal Navajas. El moment culminant va arribar quan el fiscal va començar a acusar a l´instructor d´haver estat utilitzat per les acusacions, que demanen 20 anys d´inhabilitació per un suposat delicte de prevaricació. Navajas va deixar en l´aire qui va manipular a qui, perquè el fet és que va retreure al jutge Varela que, a la vista de la maldestra labor dels querellants, no els hagués expulsat del procés, arxivant-ho, en lloc d´ajudar-los amb els seus consells implícits a corregir els seus errors mitjançant un simple “retalla i enganxa”.

Al president del tribunal, Carlos Granados, se li va ser posant un gest cada vegada més adust. Granados va ser fiscal general de l´Estat. Amb Navajas, es coneixen. Però en el Suprem ningú s´esperava aquest atac en tota regla. Luis Navajas és un fiscal de tall clàssic. Ni una ganyota. Model piconadora. Pren la paraula i ai de tu si estàs a la seva línia recta. Només que ahir la màquina dialèctica no va arremetre contra la banqueta, sinó contra la fusteria després de la qual escoltava atònit el tribunal. I aviat van començar a saltar estelles.

Fins que el fiscal va portar al tribunal fins a la vora mateixa de l´abisme. Va dir que no només l´instructor, sinó la Sala Penal sencera va col·laborar amb l´acusació, en validar les tesis de Varela. I va afegir que per això el fiscal va plantejar en el seu moment la recusació de diversos magistrats, sol·licitud que va obtenir. Amb això es va evitar el “bochornoso espectáculo” que la justícia europea hagués pogut arribar a corregir un dia al Suprem d´Espanya per falta d´imparcialitat.

Ho anava a deixar aquí, però encara es va permetre un adorn. Va dir que amb la querella contra Garzón dues ramaderies sense tradició a la plaça van posar en sort un astat que hagués hagut de ser retornat als corrals. Però que l´instructor, en aquell temps president del festeig, va permetre que el morlaco s´ensenyorís indegudament de la plaça. Luis Navajas no va acabar l´anotació taurina. No va dir res de cornades. Però ell ja havia deixat el seu acer al més alt. A Garzón els ulls se li sortien de les òrbites, es protegia darrera del burladero de la graderia de la defensa. Si el fiscal hagués iniciat una volta al perímetre de la sala, Garzón li tira la toga, amb punyetes i tot.

25-I-12, J.M. Brunet, lavanguardia

Des del Govern es considera que semblant esforç de dotacions ajudarà a eliminar els dubtes sobre la salut dels bancs, retornarà la confiança dels inversors en el sistema financer i permetrà l'accés als mercats a les entitats, un requisit imprescindible perquè torni a fluir el crèdit. Els analistes, sobretot estrangers, consideren que la banca espanyola, amb crèdits als promotors immobiliaris de 330.000 milions i 176.000 milions d'actius problemàtics (morosos, en risc de ser-ho i actius adjudicats en balanç), no ha reconegut fins ara de forma suficient que els seus balanços estan seriosament danyats.

Ara ho faran tots per força quan es canviï la circular de provisions del Banc d'Espanya. El problema és que para bona part de les entitats pot ser missió impossible realitzar tants sanejaments en un sol any. Per això, el Govern –després de negar-ho en infinitat d'ocasions– ha decidit finalment arbitrar un sistema d'ajudes públiques condicionat, això sí, a una nova reestructuració del sector i a les fusions.

En concret, qui precisi de fons per sanejar la seva cartera de crèdits immobiliaris podrà vendre al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) bons contingents convertibles en accions –coneguts en el sector com a cocos–, que tenen la particularitat que passen a ser capital quan l'entitat ho necessita per insuficiència de recursos públics. En els casos d'accedir a fons públics i realitzar una fusió, a més, els bancs comptaran amb dos anys, en comptes d'un, per escometre la neteja exigida del seu balanç.

L'actual és un pla molt semblat al que es va emprar en la primera fase de la crisi –després de la intervenció de CCM al març del 2009– amb la venda llavors de participacions preferents al FROB, que va suposar la injecció de 10.000 milions d'euros en el sector. Ara, la raó oficial per donar diners a la banca és que se li van a canviar de cop les normes del joc quant a la forma de comptabilitzar els seus riscos. Amb els fons rebuts es podrà evitar que les entitats vegin caure les seves ràtios de capital per sota dels mínims regulatoris...

L'ajust que es pretén no té precedents i porta setmanes tenint en suspens al sector. En el cas del sòl, aquest ajust en el valor comptable arribarà al 80% de mitjana, segons fonts coneixedores de la reforma...

Les ajudes només computaran com a dèficit en el cas que sigui impossible recuperar-les en el futur.

2-II-12, L. Agustina, lavanguardia

Va arribar a Madrid al desembre amb 25 quilos de documents ficats a una motxilla i va tornar a Nova York als tres dies sense ells. Són proves per a un judici contra l´expresident xinès Jiang Zemin, el exprimer ministre Li Peng i altres sis mandataris de la República Popular Xina que s´està instruint en l´Audiència Nacional. Blake Kerr és un dels testimonis clau.

El metge nord-americà no ha dedicat 30 anys de la seva vida a la defensa de Tibet perquè quedava enamorat dels cims nevats, sinó perquè va presenciar les atrocitats que s´estaven cometent allí. Acabava d´acabar Medicina, tenia 29 anys i va voler escalar el Everest. La seva vida va canviar en aquest viatge. Es va dir: ``OK, tinc un nou treball``. Es referia a la defensa dels drets humans dels tibetans.

Era 1987 i va ser testimoni de la violència amb la qual Xina responia a les manifestacions dels monjos. ``La primera vegada que vaig anar no hi havia massa xinesos a Tibet, però l´última vegada que vaig estar a Lhasa [la capital] s´havia omplert de locals com karaokes, restaurants... Hi havia molta presència militar``, comenta el metge mentre picotea lleugerament la degustació d´ibèrics.

El relat del que va viure les tres vegades que va estar a Tibet en 1991, 1993 i 1999 no li deixa gairebé provar mos. ``Va morir gent als meus braços``, assegura. En aquelles primeres revoltes, va tractar d´atendre als monjos ferits que evitaven els hospitals per por de ser detinguts. ``Disparaven a discreció contra nens, dones...``.

A la volta del seu viatge, va decidir denunciar el que havia presenciat. Va arribar al Congrés d´EUA. ``No li van donar credibilitat als testimoniatges perquè procedien únicament dels refugiats``, es lamenta. Beu un glop de cervesa i prossegueix: ``Vaig decidir tornar en secret per recaptar proves``.

En aquest temps, assegura haver conegut 144 casos de tibetanes que van ser esterilitzades sense consentiment, altres 130 avortaments forçats i vuit infanticidis. ``Com a minoria ètnica no podien tenir més de dos fills i, si es passaven, els posaven injeccions letals als fetus i esterilitzaven a les dones; també els embargaven el sou``, denúncia Kerr. Assegura que tot ho té degudament documentat. Es va entrevistar amb metges i personal dels hospitals que li explicaven sense embuts la política de control de natalitat imposada per Xina. Amb l´excusa del doctor que compara i comparteix experiències, va aconseguir gravar en càmera oculta aquests testimoniatges que ara fonamenten la querella interposada per l´ONG Comitè de Suport al Tibet i que instrueix el jutge Ismael Moreno en l´Audiència Nacional.

Les seves declaracions i les proves recollides han servit per denunciar el genocidi del poble tibetà en la modalitat de reducció del nombre de població. ``Els monjos tenien por que Xina els empassés``, afegeix. Les entrevistes que va gravar en secret demostren també que el gegant xinès realitzava una política eugenésica per perfeccionar als ciutadans. ``Esterilitzaven a les dones que, segons ells, tenien un retard mental. I sap com determinaven la suposada discapacitat? Depenent de si sabien parlar xinès o no``, afirma amb incredulitat.

13-I-12, S. España, lavanguardia

Eren uns hippies?

Alguna cosa semblat. El 95% del nostre temps a la Terra des que som homes hem viscut nòmades, en grups petits, amb molta llibertat sexual i sense control dels recursos per part de ningú. I l'estatus de la dona era alt perquè tenia accés directe al menjar, sabia protegir-se dels animals salvatges i tractar malalties.

Però eren ells els que caçaven.

La caça no era l'aliment bàsic. La major part del menjar arribava a través de les dones: plantes, insectes, llavors, rates...

No és el que ens han explicat.

Ens han explicat que el pas a l'agricultura va ser un gran salt cap a davant, quan en realitat va ser una catàstrofe recent.

10.000 anys.

Per les restes òssies que daten de la transició del nomadisme al sedentarisme trobats en diferents regions del món, sabem que van viure fams generalitzades, dèficit vitamínico, creixement atrofiat, dràstica reducció de l'esperança de vida, malalties...

Creia que en la prehistòria ningú vivia més de 35 anys.

Fals, la longevitat dels caçadors recol·lectors era de 65 a 75 anys. I l'alçada mitjana dels esquelets oposats abans de l'era agrícola era de metre setanta. Amb l'agricultura, baixem deu centímetres.

L'era agrícola va convertir a lamujer en propietat de l'home?

Sí. Com a conseqüència de la propietat privada i laherencia, per primera vegada en la història de la nostra espècie, la paternitat es va convertir en una preocupació primordial; així va néixer la família nuclear i la vida sexual de la dona va començar a ser controlada. També van començar les guerres pels béns i les malalties a causa de l'amuntegament.

La dona preagrícola gaudia delsexo?

La majoria dels teòrics de l'evolució ens han explicat que l'obsessió de l'Homo sapiens era imposar els seus gens i la de les dones atreure al mascle millor dotat per assegurar la seva descendència, i que això va evolucionar en la cerca del ric i posicionat.

I?

Si admetem el postulat que les dones no tenen especial interès pel sexe excepte com a mitjà per manipular a l'home i aconseguir l'accés als seus recursos, per què hauria portat l'evolució a la femella humana a desenvolupar la seva capacitat sexual excepcionalment pròdiga?

...?

Per què no reservar el sexe per als pocs dies del cicle en què la concepció és més probable, com fan pràcticament tots els altres mamífers?

...?

La femella de la majoria de les espècies animals no està disposada a tenir relacions sexuals si no està ovulando; només els humans, els ximpanzés, els bonobos i els dofins ho fan.

Llavors, la monogàmia no està en la nostra naturalesa.

Els quatre són intel·ligents i viuen en grups complexos, cooperen, i el sexe funciona com una lubricació social, per establir
i mantenir les relacions. Anar en contra de la nostra naturalesa ens fa sofrir. No estic fent apologia del sexe lliure, però crec que val la pena saber qui som.

Què diu la biologia?

En el cos hi ha moltes indicacions de la vida sexual dels nostres avantpassats. La raó dels testicles externs masculins és mantenir els espermatozoidesauna temperatura més baixa que la resta del cos.

Quin és la causa biològica?

Els espermatozoides es preserven durant més temps. És com tenir una nevera en el garatge només per a cerveses perquè els homes pensem que en qualsevol moment poden venir els amics.

Entenc.

Els animals que no estan disposats a tenir una activitat sexual en qualsevol moment tenen els testicles dins, com els goril·les. Els homes tenim el penis més gran i gruix de tots els primats i fa una succió en l'acte sexual per eliminar els espermatozoides que pugui haver-hi en el tracte reproductiu de la dona.

Competició d'espermatozoides?

Exacte, i això significa que la dona, el 95% del nostre temps a la Terra, ha viscut en un context en el qual tenia relacions amb
diversos homes en cada cicle reproductiu. Si escolta a una parella heterosexual fent l'amor, qui fa més soroll?

La dona.

Si la dona, tal com diuen, té menys libido i el que li importa és l'amor, per què fa més soroll? Entre els primats promiscus, quan copulen, la femella fa cridades per atreure a més mascles.

Per què les dones són multiorgásmicas i els homes s'esgoten tan ràpid?

Només té sentit si mires enrere i descobreixes que en la prehistòria una dona tenia cinc amants, de vegades en la mateixa nit. Els homes sempre estan preparats per al sexe, a la dona li costa més arrencar, però una vegada que arrenca sembla insaciable.

En la seva tesi doctoral, Ryan analitza les arrels prehistòriques de la sexualitat humana. Si escrivia una dada curiosa o comentari irònic, el seu director, el renombrado investigador Stanley Krippner, li anotava “guarda-ho per al llibre”. En el principio era el sexo (Paidós) ho ha escrit a quatre mans amb la seva dona, Cacilda Jethá, investigadora de la sexualitat en l'entorn rural africà. El resultat és un qüestionament molt bé documentat i amè de les teories establertes que afirmen que la sexualitat humana és monógama. En el 95% del nostre temps a la Terra el sexe era compartit. L'agricultura, amb la propietat i les herències, va fer de la monogàmia el centre del nou ordre social.

1-II-12, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia

Qui sap de nosaltres? Podem demanar que una empresa ens oblidi? Com assegurar-nos que el sistema destrueix el nostre historial de compres, el nostre perfil de client, les nostres fotos personals, els nostres comentaris...?

En el futur, un nou principi respondrà als molts interrogants que es plantegen en l'era digital davant la immensa quantitat de dades personals que manegen les empreses: "Les meves dades són meves". És el leitmotiv de les propostes presentades ahir per la comissària europea de Justícia, Vivian Reding, decidida a retornar al ciutadà el control sobre les seves dades.

La legislació, insisteixen, no pretén demonizar a les xarxes socials ni complicar la vida a les empreses que emmagatzemen dades personals, cada vegada més amb la intenció d'oferir productes més personalitzats als seus clients. La pròpia Reding publicitó les seves propostes des del seu perfil de Twitter: "Deixem una marca digital amb cada pas que donem. Necessitem lleis de protecció de dades sòlides per a aquest nou món feliç de les dades".
El dret a l'oblit és una de les novetats que incorporen les propostes legislatives de la Comissió Europea. Si tiren endavant, les xarxes socials i qualsevol empresa que emmagatzemi dades personals estarà obligada per llei a esborrar-los immediatament i per complet si el seu titular ho sol·licita.

"Les dades pertanyen a les persones i si un usuari vol retirar del servei dades que ha posat, hauria de poder fer-ho", va argumentar Reding, que creu que d'aquesta manera els europeus confiaran més en internet. La normativa preveu excepcions per exemple per als arxius on line dels mitjans de comunicació.

A més, instaura el dret a la portabilitat de les dades personals, la qual cosa hauria de permetre demanar a una empresa que transfereixi a una altra tota la nostra informació.

Algunes companyies, com Facebook o Twitter, han acabat per oferir als seus usuaris la possibilitat d'esborrar definitivament la informació passat un termini de temps. Amb la proposta legislativa presentada ahir, hauran de fer-ho "de forma immediata i completa" si el titular del compte ho sol·licita explícitament.

"La càrrega de la prova recaurà sobre l'empresa i no sobre l'usuari", expliquen fonts comunitàries. Però l'aplicació pràctica del dret a l'oblit no serà fàcil, adverteixen diferents fonts del sector tecnològic. Part de la informació (per exemple, fotos o textos) pugues haver estat captada per terceres parts sobre les quals no es té control.

A més, les noves normes afectaran no només a les xarxes socials, sinó a qualsevol empresa que manegi dades personals, la qual cosa les obligarà a revisar la seva forma de treballar per assegurar-se que compleixen la llei. Sobre elles, i no sobre l'usuari, recaurà d'ara endavant la càrrega de la prova. I en cas que hi hagi un problema de seguretat, hauran de notificar-ho immediatament als afectats i a les autoritats si pot ser abans que passin vint-i-quatre hores.

Les empreses que violin la legislació s'exposen a ser sancionades amb multes que poden aconseguir el dos per cent de la seva facturació anual, amb un topall d'un milió d'euros. Per no perjudicar a les pimes, Brussel·les proposa lliurar a les empreses de menys de 250 empleats de l'obligació de nomenar un responsable de protecció de dades; estarà encarregat de vetllar tant per la informació de tercers com de la dels seus propis treballadors.

"La proposta de la Comissió imposa massa regles sobre com les empreses han de recopilar, emmagatzemar i manejar la informació", va criticar Business Programari Alliance, la patronal del sector tecnològic a la qual estan associades Microsoft, Tova o McAfee, entre unes altres.

"Les empreses no s'atreveixen a dir-ho perquè és un tema molt sensible políticament, però estan molt preocupades per les conseqüències" de les propostes de Reding, explica des de Berlín l'advocat Niko Härting. Al seu judici, les propostes no facilitaran la vida a les empreses, com assegura Brussel·les (afirma que s'estalviaran 2.300 milions d'euros a l'any en burocràcia).

"Tenir el consentiment de l'usuari no serà l'excepció sinó la regla, també per Facebook o Twitter, encara que es dirigeixin a un nombre indeterminat de persones", explica el consultor legal de Härting, que creu que la proposta és més pròpia del segle XX que del XXI. "Serà difícil usar fins i tot la informació que l'usuari vol que emprem", assegura, preocupat pel desconeixement de la Comissió de com la gent es comunica i comparteix informació actualment.

El cas de Max Schrems, l'estudiant austríac que va forçar a Facebook a reforçar les seves normes de privadesa, ha cridat l'atenció de les autoritats comunitàries. Usuari àvid de les xarxes socials, un bon dia va decidir fer ús dels seus drets i va demanar a Facebook que li enviés una còpia de tota la informació que emmagatzemava sobre ell.

Per a la seva sorpresa, va rebre un CD amb més de mil pàgines amb informació sobre els seus contactes converses, fotos... També dades, rastres, que ell mateix havia esborrat seguien emmagatzemats en la seva base de dades. Schrems va detectar més possibles irregularitats i va posar una queixa formal, a la qual finalment Facebook va respondre fa un mes anunciant canvis en la seva política de privadesa.

Reding va destacar que amb la futura normativa, aquest estudiant austríac de 24 anys no hauria hagut de posar-se en contacte personalment amb el regulador de protecció de dades d'Irlanda, seu legal de Facebook a Europa, per posar la seva queixa. D'ara endavant, seran les agències nacionals de protecció de dades les encarregades de gestionar els conflictes transfronterers.

L'emmagatzematge i anàlisi de dades personals és un sector que no coneix la crisi. Creix a un ritme del 40% anual i els experts ho coneixen com "el petroli del segle XXI", encara que els seus titulars no ho sàpiguen. Reding sembla decidida a batallar amb els ministres de Justícia i l'Eurocambra per assegurar-se que el nou or negre no s'escapa del control dels seus propietaris.

GOOGLE
La privadesa pot administrar-se en el panell de control de Google, i encara que ha de buscar-se entre les opcions, és possible tancar el compte i suprimir els serveis associats

FACEBOOK
Des de la seva creació, Facebook ha millorat la seva privadesa, però segueix sent difícil sortir. L'enllaç per tancar el compte per sempre és https:// www. facebook. com/ help/ contact. php? xou_ form= delete_ account

TWITTER
La configuració de privadesa en Twitter és la més senzilla. La cancel·lació del compte apareix al final de la primera pàgina i la xarxa social dóna 30 dies de termini per penedir-se

Que m'oblidin!

En l'última memòria presentada per l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), corresponent a l'exercici del 2010, es recull una xifra que revela la creixent preocupació per la privadesa en internet. En aquest període, aquest organisme regulador va rebre 89 sol·licituds de cancel·lació i oposició (conegut com a dret a l'oblit) per la inclusió d'informació personal en edicions digitals de butlletins oficials, mitjans de comunicació, sentències i cercadors d'internet, la qual cosa representa un 56% més que en el 2009.

L'agència va resoldre 110 peticions de tutela per aquest motiu, de les quals 98 es referien a cercadors i - per quota de mercat, en el seu mayoríaaGoogle-el 75,5% de les sol·licituds de dret a no aparèixer en internet van ser favorables als reclamantes.

Google va ser investigada d'ofici pel servei Street View, que fotografia els carrers, mentre que xarxes socials com Facebook i Myspace també van ser escrutades per suposada transmissió de dades i perfils a anunciants i altres empreses. L'AEPD va requerir informació a Sony i Nintendo l'any passat per bretxes de seguretat en les bases de dades dels seus clients que van ser vulnerades per atacs informàtics de tercers.

L'informe va constatar que existeix una tendència creixent de petició de tutela en relació amb les xarxes socials, un augment del 29%, per la difusió de fotografies i llistes de persones, suplantació d'identitat i cancel·lació de dades.

En el 2010, l'agència va rebre 104.826 consultes ciutadanes, un 8,2% més que un any abans, i va obrir 4.302 investigacions per denúncies de particulars i per iniciativa pròpia, la qual cosa suposa un 4% més que en 2009. També es van presentar 1.643 sol·licituds de tutela de drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició, un 12,65% menys a causa de la pràctica desaparició de peticions sobre partides de baptisme arran d'una sentència del Suprem.

La majoria de les tuteles resoltes (1.830) el van ser per dret a l'oblit, cancel·lació de dades en fitxers de morositat, accés a l'historial clínic d'un familiar mort i a dades sanitàries completes. El major nombre d'investigacions va correspondre a telecomunicacions (1.170) i videovigilancia (819).

Google sap on estàs, la teva agenda i...

Ho prens o ho deixes. Google unificarà en breu tota la seva política de privadesa de manera que la gran majoria dels seus serveis gratuïts creuaran les dades que tenen sobre cada usuari per "saber més" del mateix i ser "de molta més ajuda", segons va anunciar ahir Ànima Whitten, directora de privadesa, productes i enginyeria de Google. A partir de l'1 de març, qualsevol activitat de l'usuari relacionada amb Google, com el correu Gmail, les cerques d'internet o Maps, seran registrats i emmagatzemats a nom d'un sol compte. La companyia els usarà per oferir publicitat i cerques personalitzades a cada persona.

Un dels exemples que va triar ahir Google per explicar aquesta nova política resulta molt gràfic: "podem enviar-te recordatoris que vas a arribar tard a una reunió a partir de la ubicació en què et trobis, de la teva agenda i de les condicions de tràfic aquest dia".

Google justifica els canvis en les seves condicions de privadesa en honor de la simplificació. A partir de març quedaran unificades 60 polítiques de privadesa corresponents als seus serveis. La companyia tindrà moltes dades de l'usuari, com les consultes que fa en una cerca, el número de telèfon, dades sobre les trucades, els SMS o l'adreça IP (que identifica a cada dispositiu connectat a internet).

En els serveis de Google relacionats amb la ubicació física, com Google Maps o Google Earth, la companyia podrà recollir i tractar les dades sobre la localització de l'usuari a partir del GPS del telèfon.

La companyia assegura que no vendrà dades dels usuaris ni els compartirà amb tercers, i que, en el cas que pretengui fer-ho, demanarà consentiment exprés als interessats. Malgrat això, sí que proporcionarà dades d'els qui utilitzen els seus serveis a les seves filials o "a organitzacions i altres tercers de confiança perquè duguin a terme el seu tractament per compte de Google". A més els compartirà amb tercers si considera "de bona fe que existeix una necessitat raonable d'accedir a aquestes dades" o bé usar-los i revelar-los en qüestions relacionades amb la legislació, investigacions oficials o seguretat. Com explica Google que utilitzarà totes aquestes dades?

En creuar tota la informació recollida d'un mateix usuari a partir de diferents serveis, podrà conèixer i deduir els seus interessos per oferir-li el que consideri que pot ser-li atractiu en forma de publicitat i de resultats de les cerques.

Només hi ha tres serveis als quals no serà aplicable la nova política general de publicitat de Google: el navegador Chrome, la cartera electrònica Wallet i el servei Llibres.

Qui no vulgui acceptar la nova política de Google perdrà el seu compte. La companyia va integrar fa poc en els resultats del seu cercador l'activitat d'els qui ja tenen un compte a la seva xarxa social Google+, a la qual prioritza en els resultats per davant d'altres xarxes com Facebook o Twitter, que han creat una eina de programari per desafiar aquesta nova política amb la inclusió dels resultats de les xarxes alternatives a les de Google.

Aquest moviment de Google té per objecte crear un ecosistema en el qual cada usuari sigui perfectament identificable. Amb serveis d'ús massiu com Gmail, els telèfons Android o Google Maps, la companyia obtindrà informació més valuosa pel que ofereix gratis als seus usuaris, en relacionar tot el que sap de cadascun d'ells.

L'anunci de Google va causar un gran enrenou a la xarxa, on milers d'usuaris van expressar preocupació pel control omnimodo de Google sobre l'activitat d'els qui utilitzin els seus serveis. L'Agència Espanyola de Protecció de Dades va considerar ahir que "en moltes ocasions les empreses que presten serveis a través d'internet llancen serveis o modificacions dels mateixos amb implicacions en matèria de privadesa sense informar detalladament del contingut i conseqüències en matèria de privadesa a les autoritats de protecció de dades".

Per això, analitzarà "escrupolosament" les noves condicions unilaterals de Google.

26-I-12, B. Navarrès/xarxa/F. Bracero, lavanguardia

Los cuartos escondidos y las agujas de tejer todavía no han perdido vigencia. En todo el mundo el número de abortos ilegales ha aumentado, según una investigación reciente. En África y Latinoamérica casi todos los abortos son practicados de manera poco segura. La recomendación más importante de la organización holandesa de defensa de las interrupciones seguras de embarazo, Women on Waves es la de sacar el aborto de la ilegalidad.

En todo el mundo se practicaron 43,9 millones de abortos en 2008. Casi la mitad de las intervenciones se produjeron bajo condiciones riesgosas, según se desprende de la investigación del Instituto Guttmacher y de la Organización Mundial de la Salud. La cantidad total de abortos se ha estabilizado.

Ilegal
Rebecca Gomperts y su organización Women on Waves se compromete por la ayuda de mujeres que quieren o necesitan interrumpir su embarazo en lugares donde el aborto está prohibido. Gomperts comprende el aumento de abortos de riesgo:

“De hecho en países donde el aborto es ilegal las intervenciones se producen de modo riesgoso. Riesgoso significa que las mujeres lo intentan por sí solas saltando de escaleras, o utilizando agujas de tejer o yendo por ayuda a gente que no tiene ningún entrenamiento médico. Por no todos los abortos ilegales son necesariamente riesgosos.”

Gomperts alude a la medicina Misopostrol: píldoras que producen el aborto y que las mujeres pueden comprar. “Esas píldoras son empleadas para prevenir úlceras estomacales. Pero ahora que las autoridades saben que Misopostrol puede ser empleado para otros propósitos, las mujeres, por ejemplo en Tailandia, Brasil y Filipinas, ya no pueden acceder a esa medicina desde hace algunos años. Eso ha ocasionado un aumento de los abortos inseguros en esos países.”

Ocho de cada diez mujeres en países en desarrollo deben enfrentar severas leyes contra el aborto. Raven advierte que, debido a la ilegalidad de la intervención, los abortos a menudo son practicados en condiciones muy peligrosas. “Incluso si alguien tiene entrenamiento para practicar un aborto, siempre puede haber complicaciones. En Holanda, por ejemplo, estamos preparados para afrontarlas, pero si se lleva a cabo en una habitación oculta, la situación es muy distinta.”

Información
La legalización es esencial para evitar la proliferación de abortos riesgosos.
Gomperts: “Es extraordinariamente importante que el aborto sea legalizado. Pero eso es difícil de conseguir. En países donde es ilegal, hay que intentar que las mujeres primero reciban una buena información acerca de cómo pueden llevar a cabo un aborto seguro a través de píldoras.”

También una buena información sobre métodos anticonceptivos es necesaria para hacer descender la cantidad de embarazos no deseados. El secretario de Estado holandés de Cooperación y Desarrollo, Ben Knapen, ve un papel para el gobierno de Holanda en este aspecto. “Más que en otros países hablamos aquí sin tabúes sobre temas tan delicados como el aborto o la sexualidad. Yo he hecho de la salud sexual una de las prioridades, con el fin de ofrecer a muchachas y mujeres la posibilidad de tomar sus propias decisiones sobre procreación y sexualidad. Sabemos que esto lleva a menos embarazos no deseados, abortos o mortalidad materna.”

20-I-12, M. Winters, rnw.nl

Però si la composició no és suficient, el mateix Senat va modificar el seu reglament el 1994 per crear la Comissió General de Comunitats Autònomes. La intenció era generar un veritable fòrum en què senadors, govern central i governs autonòmics poguessin debatre obertament.

Hi poden intervenir, a més dels 50 senadors que la integren, qualsevol dels que han nomenat les seves respectives comunitats, a més dels membres de l’executiu i dels presidents de les autonomies –o, en la seva substitució, qualsevol dels consellers–. L’òrgan sembla el més adequat per als nombrosos debats territorials que no han faltat almenys davant l’opinió pública en els darrers tres anys i mig. I, tanmateix, la comissió només ha fet onze sessions en els 42 mesos d’aquesta legislatura, sense que se’n recordi cap.

Perquè el cert és que a Espanya els grans debats territorials es dirimeixen al Congrés dels Diputats. Les circumscripcions electorals provincials permeten als partits nacionalistes obtenir una representació raonable al Congrés del Diputats, que és, per la preeminència sobre el Senat, on s’aproven les lleis en un primer moment. Per això és allà on les forces nacionalistes promouen les iniciatives que tenen a veure amb les reclamacions de les seves comunitats: des de les infraestructures per a Galícia fins a més competències per al País Basc, passant pels ajuts per al plàtan de les Canàries i el règim fiscal.

Al marge de les seves competències en matèria territorial, li correspon l’autorització d’acords de cooperació entre comunitats, lleis d’harmonització de disposicions normatives de les comunitats autònomes, exercides en casos molt puntuals; el Senat és principalment una Cambra de segona lectura.

No és que sigui una institució especialment cara –el pressupost que tenia el 2011 és de 55 milions d’euros, mentre que el del Congrés és a prop dels 100–, sinó que són cada vegada més els ciutadans que es pregunten si és necessària una relectura de les lleis. I, si ho és, per què els partits envien allà els polítics més veterans, els que no caben a les llistes del Congrés o els que deixen un càrrec o les urnes els retiren. Entre ells, diversos expresidents autonòmics: Montilla, però també Joan Lerma (València), José Ignacio Pérez Sáez (La Rioja), Francesc Antich (Balears), Juan José Lucas (Castella i Lleó) o Marcelino Iglesias (Aragó). Manuel Fraga va deixar aquesta setmana l’escó que tenia.

Els senadors es queixen que els debats que es mantenen a l’hemicicle són molts i molt enriquidors, però que, senzillament, la premsa està més pendent del Congrés i que per això la seva tasca queda molt oculta. També retreuen a la premsa que només s’hagi ocupat dels senadors quan l’encara president en funcions, Javier Rojo, els censurava el comportament o quan eren presa fàcil de polèmiques estèrils com les orelleres per a la traducció simultània del català, el gallec i l’eusquera. Les seves senyories es molesten quan algun desinformat encara els pregunta per la piscina que mai no va existir –en realitat és una cisterna– i atribueixen a aquesta llegenda negra que molts considerin la Cambra un centre de dia per a polítics retirats.

Però són ells mateixos que fan lustres que repeteixen la broma que si Tejero hagués assaltat el Senat en comptes del Congrés, ningú no se n’hauria assabentat. Somriuen, conscients que fins i tot aquesta broma ja no fa gaire gràcia.

4-XII-11, Luis Izquierdo, lavanguardia