L'advocat cec Chen Guangcheng, un dels dissidents més famosos de Xina, es troba en parador ignorat dins del país després d'escapar de l'arrest domiciliari al que estava sotmès des de setembre de 2010, van indicar a EFE diverses organitzacions de drets humans.

"Es va escapar de casa la nit del passat diumenge, ajudat per diversos amics que el van portar a un lloc segur fora de la província de Shandong (centre)", va dir a Efe per telèfon Bob Fu, president i fundador de l'associació Xinesa Aid, amb seu a Estats Units.

Fu va aclarir que Chen, candidat en diverses ocasions al premi Nobel de la Pau, es troba dins de Xina, ja que el seu desig és "lluitar fins al final per tenir una vida normal com qualsevol altre ciutadà del país".

Si bé no va poder confirmar si el dissident havia demanat asil en l'Ambaixada dels EUA a Pequín, com apunten algunes informacions, sí va assegurar que els diplomàtics nord-americans de la capital xinesa estan al corrent del cas i "disposats a ajudar", segons van dir al propi activista.

Contactada per Efe, l'Ambaixada nord-americana a Pequín va declinar de moment fer declaracions sobre aquest tema.

D'altra banda, Chen Kegui, nebot de l'advocat i que viu prop de la casa de l'activista, va confirmar també la desaparició del seu oncle en declaracions a l'organització Xina Human Rights, amb seu a Hong Kong, contactada avui per Efe.

Chen Kegui explica entre sanglots, en un enregistrament difós en internet, que després de ser alertat per la seva mare, va sortir al carrer, on hi havia nombrosos agents de policia assetjant la casa del seu oncle.

Afegeix que els agents el van agredir a ell i a la seva família i es van endur el seu pare, el germà major del desaparegut advocat, que és al costat de l'artista Ai Weiwei un dels dissidents xinesos més coneguts fora del país.

L'enfrontament entre les autoritats i Chen va començar en 2005, quan l'advocat va treure a la llum els programes d'avortaments i esterilitzacions forçades duts a terme per les autoritats xineses contra camperols com a part de la política de "fill únic" vigent al país.

El seu cas va aconseguir una especial dimensió internacional el passat 15 de desembre, quan l'actor nord-americà Christian Bale va intentar visitar-lo sense èxit ajudat per un equip de la cadena de televisió CNN.

Grups de drets humans han demanat en diverses ocasions l'alliberament de Chen, de 40 anys i diverses vegades proposat al Nobel de la Pau, juntament amb altres advocats de drets humans com Gao Zhisheng.

Ell i la seva família romanien retinguts sense càrrecs a la seva casa de Dongshigu, jurisdicció de Lingyi (província oriental de Shandong), des que fos alliberat després de quatre anys de condemna per pertorbació de l'ordre públic.

28-IV-12, efa, lavanguardia

Cop d'efecte a Xina. Un dels més destacats dissidents, l'advocat cec Chen Guangcheng, s'ha escapolit de l'arrest domiciliari al que estava sotmès des de finals del 2010. Va confirmar la seva fugida a través d'internet i va enviar un missatge al primer ministre Wen Jiabao, al que sol·licita que cessi la fustigació a la seva família. La situació col·loca a les autoritats de Pequín en una tesitura molt embarassosa.

“Benvolgut primer ministre Wen, finalment m'he escapat i puc demostrar que tots els rumors que circulen per internet sobre els abusos que he sofert són reals”, afirma Chen davant d'una finestra tapada amb cortines, segons el vídeo penjat en YouTube (http://youtube.com/watch?v=ycmcdatgeu0).

La fugida suposa un dur revés per a les autoritats de Pequín. No només perquè va burlar les desenes de vigilants que el controlaven, sinó també perquè el seu cas ha estat evocat sovint per les autoritats nord-americanes i la setmana propera estarà sens dubte damunt de la taula en la reunió que mantindrà el primer ministre xinès, Wen Jiabao, amb la secretària d'Estat d'EUA, Hillary Clinton.

Chen, que es va fer famós per denunciar un pla d'avortaments forçosos com a part de la política de fill únic, va fugir del seu domicili a Donggushi, a la província de Shangdong, el diumenge a la nit ajudat per diversos amics, que li van traslladar a un lloc segur. “Ara es troba en un lloc fora de perill, cent per cent segur, a Pequín”, ha assenyalat a afp Bob Fu, president de l'associació de drets humans Xina Aid, amb seu a EUA.

Anit, tots els rumors suggerien que el dissident cec es trobava en la legació nord-americana. Un fet que no va poder ser confirmat, en declinar l'ambaixada nord-americana fer cap comentari. Fu, per la seva banda, va dir estar en contacte amb el departament d'Estat, el Congrés i l'ambaixada d'EUA a Pequín i va assenyalar que espera saber avui fins a on estan disposades a col·laborar les autoritats nord-americanes.

Bob Fu, un activista prodemocràtic que va fugir de Xina el 1996 després de ser perseguit per les seves creences religioses, va explicar que Chen Guangcheng no ha sortit del país, perquè no vol exiliar-se. “És molt poc inclinat a anar-se'n i diu que vol seguir lluitant pels drets dels ciutadans i dur una vida normal com qualsevol ciutadà xinès”.

Però si la fugida en si mateixa ja va suposar un dur cop per a les autoritats xineses, el missatge, d'uns quinze minuts de durada, al primer ministre, Wen Jiabao, va suposar la guinda.

En aquest enregistrament, l'activista cec demana al primer ministre en to respectuós, que la seva família sigui perdonada i facilita els noms dels responsables locals que han maltractat a la seva dona, al seu fill, a la seva mare i a ell mateix, des de finals del 2010, quan va sortir de la presó i el van posar sota arrest domiliciari.

I tot seguit li fa tres peticions: “Que els criminals siguin severament castigats, segons la llei. I a continuació evoca la violència al fet que va ser sotmesa en diverses ocasions la seva dona, “colpejada durant més de deu hores per una dotzena d'homes, dels quals cap portava uniforme”.

Chen demana, així mateix, que “es garanteixi la seguretat als membres de la meva família”, ja que tem que hi hagi represàlies per haver-se escapat. I assenyala que “si algun dany li arriba a la meva família, no pararé de reclamar fins que els responsables rendeixin comptes”. Finalment, demana que “es castigui la corrupció com mana la llei”.

La fugida, efectivament, va enfuriar als responsables locals de la seva custòdia, que el dijous van engegar una operació de cerca. El seu germà major, Chen Guangfu i el seu nebot Chen Kegui han estat detinguts. I He Peirong, una altra de les persones que li van ajudar, també hauria estat detingut a la seva casa de Nankin, segons indica Xina Aid.

28-IV-12, I. Ambrós, lavanguardia

L'advocat cec Chen Guangcheng, un dels més famosos dissidents de Xina i que ha aconseguit burlar l'arrest domiciliari al que havia estat sotmès i escapar a Pequín, es troba "sota protecció nord-americana", van confirmar a Efe fonts de drets humans que segueixen el cas.

Les fonts, lligades a l'associació de drets humans Xina Aid, amb seu a Estats Units, van evitar especificar si això significa que es troba en l'ambaixada nord-americana a Pequín, com va aventurar el diari "The Washington Post".

L'organització Human Rights in Xina assegura avui des d'Hong Kong que Chen "està fora de perill però no vol abandonar Xina". En les últimes hores es va confirmar una nova detenció d'un familiar del dissident en relació amb el cas, el seu nebot Chen Kegui, un dia després que s'arrestés al seu pare Chen Guangfu, germà major de l'advocat, i el propi Kegui aparegués en un vídeo per internet explicant la situació.

Una de les persones que va conduir a Chen fins a la capital xinesa, He Peirong, també va ser detinguda el divendres per la policia a la seva casa a la ciutat de Nanquín, segons va informar ahir HRIC. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres demanava avui en un comunicat que de confirmar-se una petició de refugi de Chen, "el Govern del país implicat haurà de donar-li asil polític".

La premsa oficial i les autoritats xineses no han fet declaració sobre aquest tema, ni han informat del cas. L'advocat invident es va escapar de la seva casa en la nit del passat diumenge, ajudat per diversos amics que li van portar a un lloc segur fora de la província de Shandong (est), on es troba el seu habitatge.

Ell i la seva família romanien retinguts sense càrrecs a la seva casa de Dongshigu, jurisdicció de Lingyi (província oriental de Shandong), des de setembre de 2010, quan va ser alliberat després de quatre anys de condemna per pertorbació de l'ordre públic.

28-IV-12, efa, lavanguardia

A Holanda, el PVV, la formació xenòfoba, antieuropeísta i antiislamista que dirigeix Geert Wilders, va experimentar un gran avanç en les eleccions de juliol del 2010. Va obtenir llavors el 15% dels vots i es va convertir en el tercer partit, en ocupar un de cada sis escons parlamentaris. Des d'aquesta posició, ha disposat de força per sostenir al govern de Rutte durant divuit mesos... i per derrocar-lo quan ha volgut.

En altres països europeus, les aspiracions de les formacions d'extrema dreta no són menors. Marine Le Pen, que el diumenge va portar al Front Nacional al tercer lloc en la primera volta de les presidencials franceses, amb un 17,9% dels vots, acaricia ara la idea d'erigir-se com a referent de la dreta al seu país. No ja de l'extrema dreta, sinó de la dreta tout court. Es tracta, al seu entendre, d'aprofitar la previsible falta de lideratge que produiria a la Unió per un Moviment Popular (UMP) una eventual derrota de Sarkozy en la segona volta de les presidencials (i, en tal cas, la seva anunciada retirada de la política) per intentar aglutinar a la dreta. Amb aquest objectiu, i igual que Sarkozy va llançar en campanya picades d'ull -endebades- a l'electorat del Front Nacional, Le Pen adorna ja el seu discurs amb notes republicanes i socials.

Al cas holandès i al francès podem sumar-hi els d'altres països. A Suïssa i Sèrbia hi ha formacions polítiques ultradretanes que freguen el 30% dels vots. A Finlàndia, el partit Autèntics Finlandesos va recollir el 19%. A Àustria i Hongria, els seus semblants ronden el 17%. També tenen predicament a Dinamarca, Bèlgica, Itàlia o Bulgària. I a Grècia, on als comicis del 6 de maig s'esperen avanços considerables en tots dos extrems de l'espectre polític.

Cadascuna d'aquestes formacions presenta les seves peculiaritats. Però sovint coincideixen en posicions populistes, ultranacionalistes, proteccionistes, euroescépticas o antieuropeístas, oposades a la immigració o obertament racistes. Amb aquests arguments i rendibilitzant el descontent fruit de les turbulències financeres, aquests partits segueixen avançant. Ho fan, per tant, desafiant el gruix dels principis que durant mig segle han sustentat la lenta construcció d'Europa.

27-IV-12, lavanguardia

EL FMI, en el seu informe, recull aquest conflicte, i reconeix el perill que "els costos de resolució siguin massa elevats perquè la indústria els pugui suportar". Per evitar aquesta situació, i "amb la finalitat de preservar l'estabilitat financera i evitar un excessiu desapalancament", el fons creu que "una vegada esgotades les opcions per una recapitalización privada, pot ser necessari un major recurs al finançament publica"...

El FMI explica que en el marc de les subhastes d'entitats –ja s'han venut CCM, Cajasur, Unnim i CAM i estan en procés de venda Catalunya Caixa, Nova Galícia i el Banc de València– no sembla probable fer assumir les pèrdues que es deriven d'aquests processos sobre el conjunt del sector a través del Fons de Garantia de Dipòsits (FGD). Aquest fons, que es nodreix amb les aportacions de les entitats, només té avui uns 2.300 milions i el Govern estudia fórmules perquè els bancs avancin les seves quotes dels propers anys perquè el FGD pugui assumir càrregues majors. No obstant això, el FMI no creu que això sigui una bona idea i apunta al fet que “pot ser necessari un major recurs al finançament públic, amb la finalitat de preservar l'estabilitat financera i evitar un excessiu apalancamiento” en la banca.

25/26-IV-12, lavanguardia

- "No és on som ara sinó cap on anem", Ignacio Cirac
- Pressupostos Públics: retallar el present, potser; escanyar el futur, NO
- punt i final a la Ciència, i les expectatives de futur, espanyoles
- carta oberta per la Ciència a Espanya: ens hi juguem el futur
- la millor política educativa del món (no, no és la catalana)

De vegades sembla que la mentalitat política no hagi canviat molt a Madrid en els últims cent anys. Com pot ser que un govern europeu immers en l'actual crisi no s'adoni que retallar tant en innovació i investigació és un contrasentit estratègic que no pot defensar-se de cap de les maneres? Tots els sectors que depenen de l'erari són importants i cada àmbit considera que hauria de ser l'excepció quan les tisores del polític van podant les xifres del pressupost, començant per les de salut i educació. No obstant això, no és molt difícil d'entendre que sense ciència d'alt nivell i sense apostes d'innovació una societat no tira endavant i acaba aixafada per la dependència exterior i per l'obsolescència de la seva economia. No hi ha societat del coneixement sense recursos per elaborar-ho i per aplicar-ho al creixement econòmic i al benestar social. Es pot retallar més o menys en tot, però no en allò que constitueix la llavor i la garantia d'un progrés que tingui com a horitzó l'interès general.

Per què passa això? Tinguin en compte que Rajoy no fa gens més que insistir i engrandir el menyspreu que Zapatero ja va demostrar per la ciència, quan va crear un ministeri que havia d'impulsar ambiciosament les polítiques de R+D+i i després no ho va dotar dels recursos adequats. Pinso -i ho he escrit algunes vegades- que el drama dels científics és que no tenen la capacitat de pressió d'altres col·lectius molt nombrosos (com els professionals de la sanitat o de l'educació) ni tenen la projecció de gremis amb molta capacitat per incidir en l'opinió pública (com els actors i altres oficis de l'espectacle).

El científic expressa les seves queixes però aquestes arriben feblement al conjunt de la societat per la qual -excepte excepcions com, per exemple, el doctor Joan Massagué- els rostres de les dones i els homes que investiguen no formen part de l'imaginari de la gent. Preguntin als seus veïns el nom de cinc futbolistes, de cinc cantants i de cinc científics i llavors també sabran perquè el poder polític és tan valent quan cal reduir els diners de la investigació i la innovació.

Que, a principis del segle XXI, hàgim d'escriure papers destinats a fer veure als polítics que reduir els recursos públics a la ciència és una política equivocada i nociva em fa pensar en la falta de cultura científica de les nostres elits dirigents, acostumades al curt termini. La investigació, que sempre reclama molts anys i molta paciència, no encaixa en la mirada d'uns governants que són presoners d'un present absolutament tiranizado per les urgències de cada instant. Si hi ha una activitat que té poc que veure amb els codis efímers de l'actualitat en directe és la ciència, que exigeix una constància, una repetició, una disciplina i un silenci que ho allunyen dels focus. El polític s'ha acostumat a demanar i obtenir resultats molt ràpidament mentre el científic habita un temps més dens, extremadament delicat i subjecte a una imprescindible mirada crítica i autocrítica que -em sembla que no fa mancada subratllar-ho- no és freqüent, en canvi, entre els quals gestionen les nostres administracions.

La nova llei de Transparència i Bon Govern que Rajoy s'ha tret del barret per reduir la desafecció preveu que els mals gestors siguin castigats si no fan les coses bé. Perfecte. Què passa, no obstant això, quan les conseqüències de les gestions equivocades o directament incompetents no es poden certificar fins al cap de molts anys? S'aplicarà el règim de sancions que s'ha inventat l'actual Govern del PP als actuals president i ministres quan, dins de deu o vint anys, es comprovi que la retallada pressupostària en ciència va ser una ocurrència que no va fer una altra cosa que retardar la sortida de la crisi i deixar sense treball a molts professionals?

25-IV-12, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia

L'accés a la informació i la comunicació instantània a través d'internet s'han convertit en dos recursos bàsics. Les dades són concloents i posen en relleu la creixent importància de la xarxa en les nostres vides. Creix també, com no, la xifra que paguem cada mes a les companyies telefòniques. Segons es desprèn de les dades proporcionades per l'Observatori Nacional de les Telecomunicacions i la Societat de la Informació (Ontsi) i la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), els ingressos d'aquestes companyies van créixer entre el 2006 i el 2010 fins a un 86,2%. Però l'augment dels seus ingressos no es correspon en absolut amb una millora en la qualitat del servei que ens ofereixen. Ho demostra l'últim informe realitzat per l'Associació d'Internautes, que, any rere any, denúncia tant el preu com la qualitat de la connexió a internet al nostre país.

Anem a pams. Està, per començar, l'incomprensible i xarxa.hibitori ample de banda proporcionat per les companyies, molt diferent del que aquestes publiciten a crits. I és que, segons resa la lletra petita del contracte, les companyies només estan obligades a garantir un 30% del contractat. Imaginem aquestes mateixes condicions en qualsevol altre sector o negoci i comprendrem el grau d'absurd al que arriba l'assumpte. Esment a part mereix l'atenció al client; una de dues, o està escandalosament mal dissenyada o és un prodigiós exemple del millor disseny amb finalitats dissuasòries: música d'espera que bé podria servir com a instrument de tortura, sistemes de reconeixement de veu que gairebé mai comprenen el que diem i que només són el preàmbul d'una conversa amb algú a qui haurem de, indefectiblement, exposar de nou el motiu de la trucada de principi a fi… Realment sembla que les companyies telefòniques conceben tot el seu servei des del costat més fosc del design-thinking. Deixant de costat la ironia, tot això representa un greu problema infraestructural en el context de l'actual escenari social, cultural i econòmic. Tenint en compte que la xarxa telefònica del país ja ha d'estar més que amortitzada i que l'avanç de la fibra òptica a la nostra geografia és una pura anècdota resulta molt difícil comprendre com reinverteixen les companyies els seus substanciosos resultats anuals. Considerant que la competitivitat del país està en joc creiem que les administracions haurien de començar a exigir d'una vegada per sempre a aquestes companyies un mínim de serietat envers els seus clients i de solvència en els seus serveis.

23-IV-12, www.fad.cat, lavanguardia

La primera prioridad del Comando Sur es combatir el narcotráfico desde los Andes hasta el río Grande. Al acabar la guerra fría, la lucha contra el comunismo dejó de ser el principal objetivo del ejército de Estados Unidos; el Comando Sur se concentró cada vez más en iniciativas coercitivas de lucha contra las drogas, y los fondos para librar esa batalla fueron abundantes. Los atentados terroristas del 11-S del 2001 paradójicamente reforzaron el interés del ejército de EE.UU. en combatir a los traficantes de drogas ilícitas. Si bien otras fuerzas estadounidenses se involucraron considerablemente en la “guerra contra el terrorismo”, el Comando Sur incrementó su “guerra contra las drogas” y sus comandantes se concentraron en atrapar a los jefes de la industria en los Andes, México y América Central.

Eso sucedió en parte porque, después del 11-S, América Latina fue la única región del mundo que no presenció un ataque de terroristas transnacionales vinculados a Al-Qaeda, así que no parecía muy necesario llevar a cabo allí una actividad contraterrorista. Y, teniendo en cuenta que Estados Unidos sigue siendo el mayor mercado de drogas ilegales del mundo, el interés de sus dirigentes en la guerra contra las drogas en América Latina no parece equivocado, al menos no en la superficie.

Ese interés no sólo hizo que el Comando Sur fuera un receptor importante de fondos federales, sino que también lo convirtió en algo similara una agencia autónoma de lucha contra el narcotráfico. Desde la perspectiva de la región, el Comando Sur parece ser un brazo militar crecientemente independiente de la estrategia global de lucha contra las drogas de los responsables de las políticas en EE.UU. Prácticamente no tiene que rendir cuentas y cuenta con escasa supervisión parlamentaria, y tiene recursos significativos.

De hecho, el Comando Sur ha sido responsable del 75% de los más de 12.000 millones de dólares que el Gobierno de EE.UU. asignó a las actividades contra el narcotráfico en América Latina y el Caribe desde el 2000. Pero toda la evidencia demuestra que la “guerra contra las drogas” ha sido un fiasco.

El fracaso ha sido dramático. En México, aproximadamente 48.000 personas han sido asesinadas en episodios de violencia vinculados a las drogas desde que Felipe Calderón fue elegido presidente en el 2006. Las actividades relacionadas con el narcotráfico aumentaron significativamente en toda América Central y el Caribe, lo que supuso un incremento sin precedentes de la tasa de homicidios –que se duplicó en países como Guatemala y Jamaica– en la última década.

Es más, el cultivo, procesamiento y tráfico de cocaína y heroína continúan en todo el corredor andino pese a las duras medidas de erradicación y extradición de los traficantes implementadas por parte de EE.UU. Simultáneamente, se desarrollaron nuevas rutas de transporte (a través de Ecuador en el Pacífico y de Venezuela en el Atlántico), mientras que proliferaron los barones de la droga, los cultivadores de coca y los caudillos.

Argentina, Brasil y Chile no han sido inmunes a la vasta expansión del crimen organizado, el lavado de dinero y la demanda de drogas. Y, en toda América Latina, la situación no hizo más que empeorar desde los años noventa. Por cierto, la lucha contra las drogas de los países latinoamericanos respaldados por EE.UU. ha tenido consecuencias destructivas en términos de relaciones civiles y militares, violaciones de los derechos humanos y corrupción.

EE.UU. no puede negar este desastre. Sus guerreros contra las drogas deben volver a evaluar su posición y poner fin a lo que se ha convertido en una lucha cada vez más equívoca e inútil. La cuestión más crítica que enfrenta Kelly al asumir su nuevo mando es si puede redefinir el papel del Comando Sur en la lucha contra las drogas ilegales. Si el Comando Sur no implementa cambios importantes, Estados Unidos se encontrará, en el sur, frente a un conjunto de vecinos cada vez más volátiles y peligrosos.

21-IV-12, Juan Gabriel Tokatlian, lavanguardia

L'exprimer ministre italià Silvio Berlusconi ha explicat avui que les disfresses que van utilitzar algunes noies a les seves festes privades es devia al fet que en les mateixes s'organitzaven concursos de "burlesque".

En una pausa de la vista celebrada avui davant el Tribunal de Milà (nord d'Itàlia) del judici per l'anomenat cas Ruby, Berlusconi va respondre així a les preguntes dels periodistes sobre el testimoniatge del 16 d'abril de la modelo marroquí Imane Fadil, qui va assegurar que en una de les festes va haver-hi balls de noies disfressades de monges, amb grans creus, i del futbolista Ronaldinho.

Berlusconi va reiterar que a la seva casa solament es van celebrar "sopars elegants" i que després ell i els seus convidats es traslladaven a una sala en la qual les joves participaven en "concursos de burlesque", en un "ambient desenfadat, serè i simpàtic".

"Ja sabeu, les dones són per naturalesa exhibicionistes", va afirmar Berlusconi a la premsa.

A la pregunta de si ell feia de jutge en aquests concursos, el polític conservador va assenyalar que no, que es limitava "a contemplar molt interessat" i que "es divertia molt".

Sobre les suposades disfresses de monja, va puntualitzar després de l'audiència que les peces que usaven les joves eren "un regal" del exlíder libio Muamar el Gadafi, qui li "va manar un contenidor amb 60 vestits, negres, llargs i coberts de joies".

L'ex primer ministre també es va referir als diners que van rebre algunes de les noies implicades en el cas, com l'exconsellera regional de Lombardia (la capital de la qual és Milà) Nicole Minetti, suposadament pagat per ell, una vegada ja iniciat el procés pel cas Ruby.

Berlusconi va manifestar que manté a aquestes noies perquè "han vist arruïnada la seva vida per aquest procés, ja que han perdut els seus treballs, a les seves parelles i potser no els tindran mai més".

"Em sento responsable perquè el seu únic error va ser el d'acceptar una invitació a sopar a casa del primer ministre. La vida de trenta noies ha estat arruïnada, és algo escandalós", va agregar.

Segons els investigadors, d'acord amb unes transaccions assenyalades pel Banc d'Itàlia, Berlusconi es va encarregar d'assumir el cost, encara que no de forma directa, dels advocats de Minetti, qui afronta un procés paral·lel per reclutar suposadament a les noies que acudien a les festes de l'exmandatari en les seves residències privades.

Així mateix, els investigadors creuen que Berlusconi està darrere del pagament d'uns 72.000 euros a les bessones Eleonora i Imma De Viu, assídues a les seves festes.

Berlusconi va arribar avui poc abans de les 09.30 hora local (07.30 GMT) al Palau de Justícia de Milà davant la sorpresa dels periodistes que segueixen el judici, per assistir a una vista en la qual van atestar diversos funcionaris de la Policia milanesa.

Entre els testimonis anomenats avui figurava el funcionari policial Piero Ostuni, qui en la nit entre el 27 i el 28 de maig de 2010 va rebre la trucada del llavors primer ministre per demanar la posada en llibertat de la jove marroquina Karima El Marough, més coneguda com Ruby, que havia estat detinguda per un robatori.

Aquesta trucada, segons la Fiscalia, constitueix un delicte d'abús de poder, doncs considera que Berlusconi va pressionar al funcionari en la seva condició de cap del Govern perquè s'alliberés a la jove.

No obstant això, la defensa de Berlusconi al·lega que aquest el va fer per motius institucionals i per evitar un conflicte diplomàtic amb Egipte, en pensar que Ruby era la neboda del llavors president egipci, Hosni Mubarak.

Els fiscals sostenen a més que Berlusconi va mantenir relacions sexuals de pagament en tretze ocasions amb Ruby quan aquesta tenia 17 anys, entre febrer i maig de 2010, en ocasió de les nombroses festes privades a les quals va ser convidada la jove marroquina en la residència de l'empresari en Arcore, propera a Milà.

Després de l'audiència, Berlusconi va reiterar als periodistes que va cridar a la comissaria "solament per demanar informació" sobre una jove que se li havia presentat com la neboda de Mubarak.

"Si no hagués avisat a la comissària no hauria fet la meva haver de, doncs la trucada va ser com a president", va dir Berlusconi, qui va agregar que "mai" ha pagat per "fer sexe amb una dona".

21/20-IV-12, lavanguardia

Parece que este libro surge de un disgusto profundo…

Bueno, los viejos se vuelven gruñones, ¿no? Tal vez yo diría, antes que “disgusto”, “preocupación”, “angustia”, “perplejidad”… Es una reflexión crítica sobre un fenómeno preocupante, la transformación de la idea de cultura en algo que hace de ella una forma de entretenimiento…

¿Qué hay de malo en diver­tirse?

Nada. Yo creo que la cultura debe ser entretenida, y que es una forma superior de entretenimiento y diversión, pero hasta hace poco no se contentó con ser sólo eso, en tanto que hoy parece que sí. En el mundo actual, el primer valor en la tabla de valores es el entretenimiento. Eso es legítimo, y usted sabe que yo no soy un puritano, pero convertir la natural propensión a pasarlo bien en un valor supremo tiene consecuencias: se banaliza la cultura, se generaliza la frivolidad y prolifera el periodismo chismográfico.

Sorprende que usted, un no creyente, reivindique aquí la importancia de la religio­sidad.

La cultura ha estado siempre muy cerca, a veces confundida, con la religión o la espiritualidad. Y sólo una minoría muy pequeña puede reemplazar enteramente con otra cosa la fe religiosa en un más allá. La gente necesita creer que esta vida no es la única, vivir una vida con sentido, y eso explica la perennidad de la religión, que sobrevive a todos los avances de la ciencia, que se creía que acabaría con el sentimiento mágico y religioso, pero no ha sido así.

Pero usted no cree. ¿Qué reemplaza en su caso a la fe religiosa?

Yo perdí la fe cuando era muy joven, casi un niño, y en mi caso la cultura ha reemplazado perfectamente la fuerza vital que da la creencia en Dios, pero me doy cuenta de que eso son casos muy excepcionales. No hay una sola sociedad en que el grueso de la población haya conseguido reemplazar de modo permanente la preocupación religiosa por la cultural. Lo importante es que la religión tenga un espacio perfectamente delimitado al campo de lo privado porque, si no, la libertad, al final, es incompatible con una religión que se sale de sus cauces.

En el campo político, usted observa que las normas del sistema democrático y la economía de mercado permitirían una sociedad razonablemente justa, si se aplicaran teniendo en cuenta la ética. Es decir: el problema no sería capitalismo sí o capitalismo no, sino la falta de ética, ¿no?

El elemento ético tiene que estar en el centro del sistema. Y, nos guste o no, para la mayoría la ética es un elemento esencial de la religión. Todos los grandes pensadores liberales, prácticamente sin excepción, han sido gente que tenía una fe o estaban convencidos de que la vida espiritual debía tener una presencia constante en el seno de la sociedad, porque de lo contrario la sociedad se corrompe, se degrada.

Usted arranca su libro comentando el ensayo Notas hacia la definición de cultura del poeta y crítico T.S. Eliot.

Eliot dijo ahí, ya en 1948: la cultura desaparecerá. Parecía una boutade y, sin embargo, se ha cumplido. Él escribió: “Y no veo razón alguna por la cual la decadencia de la cultura no pueda continuar y no podamos anticipar un tiempo, de alguna duración, del que se pueda decir que carece de cultura”. Pues bien, ese tiempo ha llegado, es el nuestro. La cultura, en el sentido que tradicionalmente se ha dado a este término, está a punto de desaparecer.

Este es el libro que estaba escribiendo en las bibliotecas públicas de Manhattan cuando le sorprendió el Nobel, ¿no?

Sí, antes del cataclismo. Lo estaba escribiendo en Nueva York, justamente el día en que el mundo entero se precipitó sobre mí. Así que lo he tenido que terminar en aeropuertos, a salto de mata, resistiendo la enorme presión mediática. Nunca he escrito de una manera tan interrumpida.

Entonces dijo que sería solamente un año de sufrimiento, hasta el siguiente premio Nobel…

Sí, ingenuo de mí, pero eligieron a un señor que, muy oportunamente, ¡había perdido el habla! ¡No sabe el poeta Tomas Tranströmer cuántos discursos, brindis, platós, entrevistas, mesas redondas, apretones de manos y conferencias se ha ahorrado! Y, al otro lado de la suerte, yo he tenido que padecer otro año de presión intensa.

La cultura de masas es buena, cree mucha gente, porque implica una democratización del saber, que todos puedan acceder a él. Pero usted dice que no.

Fue una idea ingenua creer que la cultura podía llegar a todos de la misma manera, eso simplemente no corre, la cultura tiene grados, niveles, no puedes pedir a todos que tengan la misma dedicación y vocación. Se parte de un buen sentimiento, pero la única manera de que la cultura llegue a todos es empobreciéndola. Se impuso la idea de que la noción de élite es antidemocrática, pero no han desaparecido las élites, sino la cultura. Desaparecieron unos patrones, unos valores que permitían establecer un orden de prelación entre las obras. Al desplomarse eso, se creó una confusión en la que llegaron las picardías, y las obras de arte reconocidas eran estafas. Somos la primera civilización que ha eliminado la distinción entre precio y valor. Una obra de arte vale lo que vale su cotización en el mercado, y eso es aberrante. En el campo de la pintura, la victoria de los farsantes es total, las artes plásticas son juego y farsa y nada más, con la complicidad de críticos papanatas que confieren estatuto de artista a los que, como mucho, son ilusionistas. Hoy tenemos artistas que defecan en público, músicos que se plantan ante el piano y no tocan ni una tecla… En la literatura, todavía hay algunos patrones que permiten distinguir lo que posee un valor auténtico. Nadie cree que el mejor escritor es el que gana más dinero.

Pero ¿qué hay de tan diferente entre la cultura de antes y la de hoy?

La diferencia esencial entre aquella cultura y este entretenimiento es que los productos de aquella pretendían trascender el presente, mientras que los productos de hoy son para ser consumidos al instante y desaparecer como las palomitas. Thomas Mann y Joyce, por un lado, y Bollywood y los conciertos de Shakira, por el otro. ¿Usted cree que Woody Allen es lo mismo que Buñuel? ¿Andy Warhol que Gauguin?

Pero siempre ha habido alta y baja cultura…

El mundo anglosajón hace tiempo que introdujo la distinción entre la “cultura de la ceja levantada”, como las novelas de Joyce; y la “cultura de la ceja alicaída”, que serían los libros de Hemingway, pues estos son accesibles a los lectores comunes. Pero es una clasificación dentro del ámbito de la cultura, y lo de hoy es diferente: se da a lo inculto, a lo chabacano, la misma dignidad que a lo culto.

Explica usted su decepción en la Bienalde Venecia…

La he visitado cuatro veces en mi vida, pero nunca más. No abriría las puertas de mi casa a uno solo de todos los cuadros, esculturas y objetos que allí se exponen. Bajo la coartada de la modernidad, se exhibe una terrible orfandad de ideas, de cultura artística y de destreza artesanal.

¿Por qué dice que vivimos el deterioro de la palabra?

George Steiner ya habló de eso. El discurso, hablado o escrito, ha sido siempre la columna vertebral de la conciencia. Pero las nuevas generaciones crecen en un mundo donde la palabra está subordinada a la imagen. Un mundo donde, como decía Guy Debord, el vivir es reemplazado por el representar y eso conlleva un empobrecimiento de lo humano.

Cultura, antropología, política, religión, medios de comunicación… y un capítulo entero dedicado al sexo. Algunos le dirán: ¿pero qué hace el sexo en este libro?

Alguien se sorprenderá, pero… ¿qué cosa creerán que es el sexo? Yo me refiero al erotismo, que es un fenómeno cultural. La desanimalización del sexo tiene que ver con la cultura; al intervenir esta, el sexo se refina y se vuelve obra de arte, se enriquece con unas imágenes y una mise en scène en la que participan apasionadamente los amantes. El sexo así entendido implica amor e imaginación, y ahora, con su desacralización, que tiene también aspectos positivos, sobre todo en el equilibrio psicológico, se vulgariza, se convierte en una mera gimnasia. Pero desfogar una necesidad biológica, en vez de liberar al hombre o la mujer de la soledad, pasado el acto fugaz de la cópula, los devuelve a una sensación de fracaso y frustración. Es uno de los aspectos de la vida moderna donde el supuesto progreso es, en realidad, retraso.

¿Por qué critica que las escuelas intenten enseñar a los jóvenes aspectos de la sexualidad, de una manera normal y sana?

Porque el único sexo normal y sano es el de los animales. Freud nos descubrió que en la sexualidad humana no hay normalidad, sólo casos particulares, y que en la actividad sexual irrumpen fantasmas que es mejor no liberar fuera de ella. El sexo no se puede aprender en una clase, es algo que tiene que ver con la experiencia central de la vida de las personas, forma parte de la esfera privada. Un taller de masturbación para niños es olvidar que eso es algo que se aprende en la intimidad. Sacar el sexo a la esfera pública, despojarlo de sus rituales de misterio y teatralidad, es volver a la caverna y convertirlo en algo mediocre. El erotismo implica secreto y clandestinidad, y ha desaparecido del mismo modo que lo ha hecho la alta cultura. En cambio, la pornografía y los valores prostibularios gozan de una cotización al alza.

¿Y cómo ve el periodismo?

Es otro fenómeno global que no ayuda a que tengamos una civilización de alto nivel, más bien avanza en el sentido opuesto. Se ha diluido la frontera, antes muy clara, entre el periodismo serio y el amarillo. Se busca entretener informando y eso genera una prensa light. Si la prioridad es entretener, inevitablemente acabamos en el chisme, pues nada entretiene más que las bajas pasiones. Incluso los medios antaño serios tratan a los chefs y a los modistos con el mismo rango, si no más, que a los grandes filósofos o compositores.

Usted no ve la cultura como una excrecencia de la sociedad, sino como algo mucho más poderoso. ¿Puede explicarlo?

La cultura no es una superestructura, como defiende el marxismo. Tiene una importancia mucho más decisiva sobre el resto de los elementos de la sociedad que a la inversa, una cultura hace que una economía de mercado funcione o no funcione, porque debe funcionar de acuerdo con ciertos principios y valores. Sin una cultura fuerte, la corrupción lo va arrebatando todo, y la democracia y el libre mercado se convierten en un pretexto para el privilegio.

También habla de drogas…

De todo ese movimiento que se mostró en los años 60 como algo simpático, de defensa de los derechos individuales. Fumar marihuana, jalar coca parecía una liberación de las costumbres… y lo fue. Fue más superficial de lo que parecía, pero también ha dejado una huella positiva. Yo estoy por que se descriminalicen las drogas, porque, si no, los narcos acabarán con la democracia, pero a la vez pienso que no son la solución para transformar la sociedad.

Usted viene a decir, de algún modo, que hoy la gente ya no se droga como antes.

El uso de estupefacientes tiene una antigua tradición, pero hasta hace poco era una práctica casi reducida a las élites y sectores reducidos y marginales, como los bohemios, no hay más que leer a Baudelaire. En la actualidad, el uso de las drogas no responde a una exploración artística o científica, ni es una rebeldía, sino que obedece a un entorno cultural que propugna los placeres fáciles y rápidos, que inmunicen a la gente contra la responsabilidad y la preocupación.

Lo que mata a la democracia no son los corruptos, dice usted.

¡Claro! Corruptos ha habido siempre. El cinismo es lo que acaba con la democracia, esa actitud que consiste en aceptar que la corrupción es connatural al sistema. Ese aceptar que los más talentosos no estén en la política, y dejar que se quede como una actividad para mediocres. Si queremos que la política mejore, hay que tratar con todo nuestro empeño que no quede confinada en un grupito de gente gris, de pragmáticos, hay que reintroducir en ella el idealismo.

Hay en su libro una frase muy bonita: cuando elogia esos libros que han requerido del lector tanto o más esfuerzo que el que puso su autor en crearlos.

Pensaba en el Ulises de Joyce o en la obra de Proust, que no son una lectura fácil, ¿verdad? Después, tras haberlo leído, eres intensamente premiado, pero hay que hacer antes un esfuerzo, lo mismo que para oír una sinfonía de Mahler. Requiere un cierto aprendizaje.

Hoy, tal vez, si un joven se presentara ante un editor con una novela como La casa verde, que usted escribió en 1966, tendría grandes dificultades para conseguir ser publicado.

No encontraría editor, ese es el gran problema: si uno no es un escritor fácil, tendrá obstáculos enormes.

¿Se siente uno de los últimos intelectuales?

Pues me temo que nos estamos extinguiendo, como los dinosaurios. Hay cada vez menos. Algunos todavía opinamos o firmamos algún manifiesto, pero nuestra influencia en la marcha de la sociedad es nula. No es una figura que esté presente o sea requerida. Todo conspira contra su supervivencia. Los intelectuales, caricaturizados como mandarines, alguna función cumplían. Al menos la cumplían mejor que quienes nos han reemplazado en nuestros días, que son las agencias publicitarias o esos futbolistas y famosos de medio pelo que aparecen en televisión pontificando sobre temas que no conocen y creando modas universales. El ejercicio de pensar se ha devaluado.

¿Y cómo ve el futuro?

No creo mucho en el futuro, me importa más lo que nos pasa ahora, y también lo que nos pasó ayer, porque eso lo acaba explicando todo.

15-IV-12, magazine

D'ara endavant, per llei, els diputats valencians hauran de vestir "amb decòrum". Llegeixo la notícia a l'ABC. El president de les Corts Valencianes prepara un nou reglament on quedarà especificat que, quan algun diputat "utilitzi peces de vestir, cartells, fotografies, pancartes o altres elements materials que poguessin resultar al·lusius a algun diputat, institució o tercera persona es procedirà a la seva expulsió i a l'adopció, si escau, de les mesures sancionadores i disciplinàries que corresponguin". La norma s'aplicarà en totes les dependències de les Corts, no solament en l'hemicicle, i facultarà als serveis de seguretat perquè impedeixin l'entrada a l'edifici de qualsevol individu que la incompleixi, sigui parlamentari o públic visitant. Es tracta de mantenir el "ordre parlamentari" a fi que l'hemicicle no es converteixi en un ressò de les manifestacions que hi ha cada tant a València.

Que ara de sobte els hagi agafat aquesta dèria pel decòrum i la forma de vestir de la gent -i no fa tres, cinc o deu anys- té una explicació clara: les samarretes de Mònica Oltra, la diputada de Compromís. Les samarretes d'Oltra s'han convertit en un dels al·licients dels debats parlamentaris valencians, perquè són bastant variades i sempre porten a la part davantera frases que no agraden gens als diputats peperos: "Transparència: volem els papers", "Salvem el Cabanyal", "Canal 9 manipula"... Cada vegada, una de diferent. A mi, amb franquesa, aquest tipus de samarretes amb frases en el pit em semblen penoses, en general, i demencials quan qui les porta hi du escrita, en una llengua que desconeix, una frase el sentit de la qual ignora i que, sovint, és una oferta sexual. Però no és aquest el cas de les samarretes d'Oltra. En una situació ambiental com la de les Corts Valencianes, on el PP té majoria absoluta, Compromís, amb sis diputats, ha de buscar-se la vida. Sabent com sabem que al món d'avui el visual ho domina tot i les càmeres dels diaris i de les teles anhelen una imatge original, Compromís ha convertit les samarretes en un esquer per captar l'interès dels mitjans de comunicació.

Ara bé, què és exactament això del decòrum? Segons el diccionari: "Correcció, elevació, en les maneres, en el comportament d'algú, que correspon a la seva condició social, a les seves responsabilitats". A partir d'aquí, de preguntes n'hi ha moltes. Com decidir què és correcte i què no ho és, en les Corts? Si les condicions socials són diferents, no podria ser que el decòrum d'una persona no tingui per què ser igual al decòrum d'una altra? I encara: qui és més decorós en un Parlament: el que llueix una samarreta que denuncia la corrupció o aquell que, al mateix Parlament, llueix vestits que són prova de la corrupció que denuncia l'altre?

18-IV-12, Quim Monzó, lavanguardia

Sense voler defensar la tasca dels líders espanyols (entre d’altres coses perquè és indefensable), m’agradaria explicar als senyors candidats francesos que qui guanyi presidirà un país completament arruïnat. Volen dades? Comencem: França té gairebé el doble de funcionaris per càpita que Alemanya (90 per cada 1.000 habitants en comparació amb 50 a Alemanya) i un Estat de benestar insostenible. La despesa pública sobrepassa el 56% del PIB, molt per sobre de la mitjana de l’OCDE (43%), Espanya (41%), Alemanya i la Gran Bretanya (50%) o fins i tot Suècia (53%).

El deute públic se situa per sobre del 90% del PIB i puja ràpidament a causa d’un dèficit públic del 5,2%. Algunes empreses de ràting ja li han tret la seva estimada triple A. A poc a poc, França està deixant d’estar al centre de l’euro per situar-se a la perifèria. Tot això en un entorn en què les empreses més productives ja estan fugint del país (i el ritme de desaparició s’accelerarà si el socialista Hollande guanya i implementa la seva populista proposta d’IRPF del ¡75%!) i fa anys que la competitivitat del país cau en picat: durant l’última dècada, els costos laborals unitaris han pujat un 21% a França mentre que només han pujat un 5% a Alemanya. Segons l’índex Doing Business elaborat pel Banc Mundial, França ocupa la posició 29 del món al costat del malparat Portugal, i la posició 79 quant a la protecció dels inversors o la 149 en dificultat de comprar i vendre béns immobiliaris, fàbriques, naus industrials... Segons l’Índex de Competitivitat Global del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, França ocupa el lloc 113 d’un total de 144 països quant a eficiència del mercat laboral.

Amés, la societat francesa no està donant als seus joves eines per sortir del pou. Del sistema universitari que va meravellar el món fa mig segle, en queda ben poca cosa: segons el rànquing ARWU, no hi ha cap universitat francesa entre les 35 millors del món i només 3 entre les 100 millors (els Estats Units en tenen 8 de les 10 millors i 54 de les top 100 i la Gran Bretanya en té 2 de les 10 millors i 11 entre les top 100). França, doncs, també ha perdut el lideratge intel·lectual. A més, el sistema d’integració d’immigrants ha estat un solemne fracàs que ha generat unes banlieues atapeïdes de marginats sense futur que de tant en tant exploten en onades de violència de carrer de difícil contenció. Són aquests els joves que tiraran França endavant?

Però els problemes de França no s’acaben aquí, perquè els seus ciutadans demanen més protecció contra la competència exterior i subvencions públiques per no haver de treballar i competir. Tots hem vist el líder dels pagesos convertit en l’Astèrix del segle XXI, José Bové, cremant McDonald’s, bloquejant carreteres i autopistes, incendiant camions que transportaven tomàquets espanyols o arrencant camps de blat de moro transgènic. I ja no parlem de les associacions de pares que fan vaga contra els deures “perquè generen desigualtats” ja que uns nens tenen pares que els ajuden a fer els deures i d’altres no. Tot i així, el problema no és que els ciutadans més sonats d’un país facin unes demandes extravagants a través de la violència, l’extorsió i el xantatge. El problema és que a França ho aconsegueixen!

I és que les autoritats franceses mai no dubten a l’hora de declarar “sector estratègic” protegit qualsevol que sigui ineficient i incapaç de competir a nivell internacional. El problema és que aquesta protecció és perjudicial. Penseu què passaria si, per aconseguir que els francesos guanyessin el Roland Garros, es prohibís la participació d’estrangers com Federer, Djokovic o Nadal. Sí! Això faria que un francès guanyés un trofeu francès..., però no hi ha dubte que la qualitat del tennis d’aquest país cauria en picat fins al punt que no podrien competir a la resta de campionats de l’ATP. A més, els consumidors deixarien de comprar entrades per veure un Roland Garros devaluat i de segona categoria. Tot això tan obvi també passa amb la resta de l’economia: la falta de competència fa perdre competitivitat i perjudica el consumidor amb productes més cars i de menor qualitat.

Es miri com es miri, doncs, França és un país cada vegada menys atractiu per als inversors internacionals i no és estrany que les exportacions franceses s’hagin estancat en un moment en què les alemanyes assoleixen màxims històrics. França té un problema econòmic seriós i el pròxim president, sigui qui sigui, haurà de posar fi a aquesta orgia malbaratadora i insostenible amb unes reformes com les que van emprendre alemanys i suecs fa deu anys. I quan ho faci, França caurà en una recessió profunda com la que pateix Espanya, una recessió que pot acabar arrossegant la resta d’Europa cap a un rescat que no pot pagar.

Sarkozy és un home baixet que es posa sabates de taló per semblar més alt. Aquestes sabates de taló simbolitzen la França actual: un país amb uns aires de grandesa que no aconsegueixen ocultar un país decadent, arruïnat i convertit en una veritable bomba de rellotgeria.

17-IV-12, Xavier Sala i Martín, lavanguardia

Recordo que, quan les autoritats barcelonines van decidir rescatar el tramvia del sepulcre on ben dignament dormia el son dels justos, als que vam escriure que ens semblava una bestiesa ens van dir de tot. Però ¿quin sentit tenia ocupar quilòmetres i quilòmetres de carrers amb un mitjà de transport que no permet compartir l’espai que envaeix? ¿Per què recuperar de l'oblit un invent que comporta més problemes que l’eficient autobús? No hi ha res que faci un tramvia que no pugui fer un autobús, que, a més, té més capacitat de maniobra. Finalment van inaugurar el Trambaix i després el Trambesòs i de seguida van començar a pressionar per unir-los, una pressió que persevera fins i tot en aquests moments de penúria econòmica en què el més digne que es podria fer amb aquesta idea seria desar-la en un calaix i oblidar-se’n per sempre més. A l’alcalde Trias li recomanaria la lectura de La Contra de dimecres passat, 11 d’abril, en aquest diari. Lluís Amiguet entrevistava Carlos Daganzo, catedràtic de Transport a la Universitat de Berkeley i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. Li preguntava Amiguet: “¿Per què serveix el tramvia a Barcelona?”. Contestava Daganzo: “El tramvia és menys eficient que l'autobús: és obvi que tot el que fa el tramvia ho pot fer el bus, però no tot el que fa el bus ho pot fer el tramvia”. Nova pregunta d’Amiguet: “Llavors, ¿quin avantatge té el tramvia?”. Resposta de Daganzo: “Només l’estètica o la tradició”.

¿Per estètica o per tradició, alcalde Trias, hem de malgastar un fotimer més de diners en un artefacte que no fa res que no pugui fer millor –i de manera cent mil cops més barata– un autobús? ¿Algun dia algú ens explicarà quins interessos reals hi ha hagut, aquestes últimes dècades, darrere del retorn del tramvia? Per als amants de la nostàlgia, amb el Tramvia Blau n’hi havia ben bé prou i de sobres.

17-IV-12, Quim Monzó, lavanguardia

...l'Elisi, amb una despesa de 92 milions d'euros a l'any –exceptuant els viatges presidencials–, surt més car als contribuents que la Casa Blanca –55 milions–, la cancelleria de Berlín –41 milions– o Bukingham –31 milions–.

Usos, costums, tradició, protocol, cerimonial, pompa... en la política d'Espanya. I dels USA, França, Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Rússia.

"Bones, tenim cita per esmorzar amb el vicepresident”. Quatre persones acaben d'arribar al control principal de la Moncloa, un responsable de seguretat comprova les seves identitats, truca per telèfon, i els prega esperar un moment. Al cap de pocs minuts, apareix un ordenança que els convida a seguir-lo pels jardins del complex monclovita. Per motius de seguretat, per evitar temptacions als visitants massa curiosos o per simple costum palatí no es permet que ningú aliè a la Moncloa es desplaci sol.

Arriben a l'edifici Semillas, on un ujier els espera a la porta i els acompanya escales amunt. Quan arriben al primer pis, la persona encarregada de la planta pren el relleu i els fa entrar a una sala. Poc després, entra un cambrer (majordom?) i els pregunta si volen prendre alguna cosa. Servirà a cadascun l'aigua, les coca-coles o la cervesa.

La revista alemanya Der Spiegel fustigava aquesta setmana a l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, denunciant que té un majordom que només es dedica a servir cafè i que aquesta compta amb un despatx més gran que el de Barak Obama. No es tracta de discutir concretament si el majordom és un cambrer –que segurament ho és, uniformat amb més o menys pompa–, si fa una mica més que servir cafès a l'alcaldessa, ni de com respiren els alemanys amb Espanya. Però s'obre el debat sobre l'ús de la cerimònia i la pompa que acompanya a les administracions públiques ja que la crisi obliga per qüestions dineràries, ètiques i lògiques a reinterpretar molts usos, costums i tradicions a Espanya.

El cerimonial –que no ha de confondre's amb el protocol– entès com una forma externa de simbolitzar el poder ha de revisar-se igual que està canviant el concepte de  lideratge polític, amb una tendència a la proximitat més que al messianisme, assenyalen els experts en protocol consultats. Els canvis socials que s'estan produint a causa de la crisi econòmica aconsellen així una readaptació dels costums que acompanyen el funcionament dels poders públics. En determinats llocs s'està produint i hi ha alts càrrecs que practiquen l'austeritat real i gestual. Però la societat va per davant. És lògic per exemple que els presidents, ministres, comissaris europeus o consellers no puguin obrir-se ells mateixos la porta del cotxe oficial?

Enric Ordeix, professor de Relacions Públiques de la Universitat Ramon Llull, assenyala que el protocol té una mica de cerimonial però que cal distingir clarament entre tots dos conceptes. El protocol està regulat per llei i és el que estableix les normes de relació entre institucions públiques i amb les institucions privades que treballen per a un interès general. És per tant una norma legislativa –on seu el president, qui parla primer...– que té un sentit organitzatiu.

El que no està regulat per llei són els usos –l'actitud particular que fa una persona del seu càrrec–, els costums –la forma de fer d'una institució al marge de qui l'ocupi–, i les tradicions –el substrat sociocultural en el que es mou la institució–. El substrat sociocultural a Espanya no ha estat precisament el de la frugalitat i la contenció. El poder polític –igual que la resta de poders al país– s'ha revestit d'un boato, d'uns usos i costums –cotxes oficials, restaurants cars a càrrec de l'erari públic, assessors de tota mena...– per autoafirmar-se, per crear jerarquies. I la llum de la crisi deixa retrats grotescs.

És lògic i necessari que una alta institució de l'Estat tingui en nòmina als treballadors que mantenen les seves constants vitals i el bon funcionament. Però és necessari que en una reunió privada entre un alt càrrec i un representant de la societat civil entre algú a servir l'aigua? Enric Ordeix considera que aquests costums, especialment aquelles que es realitzen a la llum pública, intenten traslladar la idea que el “líder” no és totalment terrenal, que no pot fer una sèrie de coses que la resta de la humanitat sí que realitza.

15-IV-12, C. Sen, lavanguardia

ESTATS UNITS: el President paga les seves factures.

A un representant d'un estat estranger de visita a Washington li van oferir una beguda mentre esperava a una sala l'audiència a la Casa Blanca. Va demanar aigua. I li van portar una botelleta de plàstic. Sense més. Res de safata de plata ni cristalleria. Així són els Estats Units. Els excessos de pompa són aliens a l'esperit igualitarista d'aquesta nació jove.

A qualsevol visitant a la Casa Blanca, per exemple, li xocaran les dimensions reduïdes i el caràcter vetust i atrotinat de l'edifici, especialment si es compara amb les seus dels caps d'Estat i Govern europeus. És cert que el president d'Estats Units té una mica de monarca, i està envoltat d'un protocol que realça el seu paper: l'himne quan entra en una sala, o el costum que els assistents es posin en peus. Però aquí ningú és més que ningú, i la temptació d'imitar el protocol europeu està en tensió permanent amb la idea que el poder no és dels dirigents sinó dels ciutadans. Això s'evidencia que la Casa Blanca sigui un edifici més baix i discret que el Capitoli, la seu del poder legislatiu, l'autèntica casa del poble.

O en una altra particularitat, que va sorprendre al matrimoni Reagan poc després d'arribar al poder en el 1981. Les pràctiques de la residència de qui se suposa que és l'home més poderós del món els resultaven desconegudes. Al final del primer mes a la Casa Blanca, els va arribar una factura pel menjar i la bugaderia. El president i la seva família paguen com uns inquilins més.

15-IV-12, M. Bassets, lavanguardia

FRANÇA: l'Elisi, molt més car que la Casa Blanca.

Una muntanya d'ostres. Dit així sembla una exageració, una metàfora. Però no ho és. Una muntanya d'ostres, fresques i carnosas, s'alçava en un racó d'un dels salons del Hôtel de Matignon, la residència oficial del primer ministre francès, amb motiu d'una de les nombroses i nodrides recepcions d'Any Nou –els tradicionals Voeux– amb que les autoritats, des del president de la República fins a l'últim dels seus ministres, regalen als representants de la societat civil, política i militar cada gener. No fa falta afegir que les ostres eren només una petita part de l'àmplia oferta de viandes i gourmandises que els presents podien degustar acompanyades de bons vins i millor xampany.

Era l'any 2007, l'últim de Dominique de Villepin al capdavant del Govern, i la crisi encara no havia fet acte de presència. Després, les coses no han tornat a ser exactament igual. Poc o molt, tothom ha hagut d'ajustar-se el cinturó. Les ostres han desaparegut. Però el festival de canapès segueix reproduint-se regularment sota la calidesa de les motllures daurades dels palaus de la República.

Habitatges “de funció” posats a disposició, gratuïtament o a lloguers risibles, dels membres del Govern, parlamentaris i alts funcionaris; vehicles oficials a discreció de càrrecs nacionals, regionals i locals –amb una flota de 75.000 automòbils–; remuneracions de despeses per quantitats faraòniques, atorguen a la classe dirigent notables privilegis.

El tren de vida de l'Elisi té poc parangó en l'exterior. Un informe del diputat socialista René Dosière assenyala que l'Elisi, amb una despesa de 92 milions d'euros a l'any –exceptuant els viatges presidencials–, surt més car als contribuents que la Casa Blanca –55 milions–, la cancelleria de Berlín –41 milions– o Bukingham –31 milions–.

15-IV-12, Ll. Uría, lavanguardia

REGNE UNIT: cadascun al seu lloc.

En una monarquia els símbols són molt importants i cadascú ha d'estar “al seu lloc”. Els primers ministres del Regne Unit tenen claríssim que el seu lloc està a anys de llum de la pompa reservada per a la família real, i que en el fons són part del poble. A David Cameron i a la primera dama Samantha, que són aristòcrates i els sobren els diners, ni se'ls passaria pel cap lluir en públic el seu majordom. Prefereixen fer l'efecte que es traslladen amb metro o amb bici, encara que no sigui cert.

Els polítics britànics han de fer gala de gran discreció, encara que portin una vida còmoda. El salari d'un primer ministre (uns 15.000 euros al mes, menys que qualsevol executiu important) té l'avantatge que la família està pràcticament eximida de tota despesa, i gaudeix d'un pis –gens ostentós– al número 10 de Downing Street. En els beneficis del càrrec va inclòs l'ús de cotxe oficial i de la residència de Chequers als afores de Londres, una luxosa mansió ideal per al cap de setmana.

Aquest afany de discreció és encara major per als polítics del partit conservador, que necessiten combatre els seus instints classistes i la percepció popular que són uns privilegiats que han estudiat a Eton o Cambridge. El laborista Tony Blair i la seva esposa Cherie són durísimamente criticats per demostrar que han fet diners gràcies al poder i a les seves amistats amb Murdoch i Bush.

15-IV-12, R. Ramos, lavanguardia

ITÀLIA: República costosa i fidel al "acte blu".

La crisi ha obligat a Itàlia a reduir una mica el boato i els signes externs del poder. El primer a aplicar-se la nova filosofia ha estat el president de la República, l'excomunista Giorgio Napolitano. Fa alguns anys va causar furor un llibre sobre la casta en el qual es denunciava el malbaratament dels polítics italians i el generós tracte econòmic que reben, i s'afirmava que la presidència de la República generava moltes més despeses que la monarquia britànica. Amb tot, encara impressiona al visitant el cerimonial del Quirinale, un palau molt sumptuós, enorme, que va ser residència dels papes.

A nivell de govern i ministeris, un dels cavalls de batalla en la present campanya d'austeritat és reduir el nombre de cotxes oficials, l'ubicu auto blu, que dóna patent de cors per circular en el caòtic tràfic urbà i per violar –encara més que el ciutadà normal– totes les normes de tràfic. Els polítics italians són addictes al cotxe oficial. És un preuat signe d'estatus. Fins ara, qualsevol càrrec mitjà, fins i tot en municipis o ens públics, tenia dret a vehicle i xofer. Hi ha hagut molt abús.

El sobri Monti ha disminuït també de manera dràstica el recurs als avions oficials, amb el resultat d'un estalvi multimilionari. Durant l'era Berlusconi, s'usaven els avions fins i tot per portar noies a les festes a la mansió sarda de il Cavaliere. Monti va sorprendre, res més accedir al càrrec, en viatjar amb tren entre Milà i Roma. Abans d'un dels seus primers desplaçaments per Europa, ja a l'aeroport, va ordenar que es canviés l'aeronau perquè l'assignada li semblava excessivament gran.

15-IV-12, I. Val, lavanguardia

ALEMANYA: sense pompa ni boato.

Alemanya no és un país mediterrani, sinó la pàtria del que Max Webber va definir com a “ètica protestant”, i en el seu estil hi ha substància de contrast amb el sud europeu. No és país de pompa i boato. Aquí no agrada l'ostentació. Qui passegi pels barris de rics de les ciutats alemanyes a la recerca de grandeses i refinaments, es portarà un desencís. Aquí es valora la frugalitat, la qual cosa té grans avantatges per a l'esfera pública.

La primera autoritat de l'Estat, el president federal, permet fer-s'en una idea. Només té entre cinc i deu persones al seu servei, inclòs el seu secretariat, un cuiner i un empleat de servei domèstic. El president sol viure a casa seva i utilitza la seva residència oficial, el palau de Bellevue de Berlín, com a espai de representació i protocol. Hi treballen 165 persones i el pressupost de la presidència, una autoritat no executiva, ascendeix a 26 milions d'euros.

El protocol alemany és poc vistós. El cost dels seus banquets a dignataris estrangers sol ser moderat. Els despatxos de Berlín són funcionals, també el de la pròpia canceller, la seu del qual és coneguda com “la rentadora”. L'anterior ministre de Defensa va caure per plagiar la seva tesi doctoral. L'anterior president per rebre petits favors econòmics d'amics milionaris. I el principal filòsof del país va descriure l'assumpte com “berlusconització d'Alemanya”.

15-IV-12, R. Poch, lavanguardia

RÚSSIA: ni pa ni sal contra la corrupció.

Oferir al nouvingut únicament un cafè podria interpretar-se a Rússia com un menyspreu, encara que t'ho serveixi el cambrer més exclusiu. L'hospitalitat russa és zalamera, acollidora, curulla i exagerada. A les grans celebracions o actes oficials s'imposa la tradició, i als convidats se'ls rep amb pa i sal, un costum de molts pobles eslaus que ja existia almenys al segle XVI. La cerimònia és, a més, un capítol obligatori a totes les noces russes.

Encara que l'hospitalitat exigeixi una taula a vessar, aquests dies una part de la premsa russa para esment al gran banquet de l'any. Amb motiu de la presa de possessió de Vladímir Putin com a president el proper 7 de maig, un miler de convidats gaudiran d'un festí pantagruèlic. El menjar costarà 26 milions de rubles (uns 670.000 euros), i la taula estarà servida amb plats tradicionals russos. L'excés dels funcionaris i càrrecs públics és una constant en les crítiques de l'oposició al Kremlin. L'any passat, la blogosfera russa va estar enviant i reexpedint un vídeo en el qual una coneguda activista de l'oposició va sorprendre a un alt funcionari en un dels restaurants més cars de Moscou.

Aquests excessos poden semblar a la majoria dels russos anecdòtics, ja que l'autèntic virus de la societat russa segueix sent la corrupció. Instal·lada a totes les capes de la societat, gràcies als policies de tràfic és també part de la vida diària. A punt d'iniciar el seu tercer mandat com a president, Putin ha llançat una altra croada per acabar amb ella. En 2011 Rússia ocupava el lloc 143 de 182 països en l'índex de Transparència Internacional.

15-IV-12, G. Aragonés, lavanguardia

Eduardo Basz, miembro del Observatorio Dignidad (de seguimiento de la Convencion de los Derechos de las Personas con Discapacidad y de la Ley de Salud Mental).

Austerity, the one-size-fits-all cure prescribed by Ms. Merkel, is not working anywhere. After weeks of misleading calm, and despite huge injections of liquidity by the European Central Bank, countries are slipping back into recession, unemployment is climbing and deficit forecasts are worsening. Bond markets are especially jittery about Spain and Italy, two of Europe’s largest economies.

Spain is already wracked by a depression-level unemployment rate of nearly 25 percent (and approaching 50 percent for those ages 16 to 24). But it is in for even higher levels of misery under the austerity budget that Prime Minister Mariano Rajoy unveiled at the end of March, after the European Union rebuffed his pleas for more fiscal flexibility in the face of a worsening recession.

Mr. Rajoy’s budget is supposed to slash last year’s deficit of 8.5 percent of gross domestic product, to 5.3 percent this year and then 3.0 percent in 2013. The targets are likely unreachable, even if he rigorously keeps to his punishing budget. The most optimistic official estimates forecast the economy to shrink by nearly 2 percent this year. And the more Spain’s G.D.P. contracts, the more tax receipts drop, requiring even steeper budget cuts. It is a destructive, ever downward cycle.

Each of Europe’s struggling economies has different problems, calling for different remedies. Spain, for example, has one of Europe’s lowest public-sector debt levels. But it does need to work off the private debt that went bad when its housing bubble burst and its weakened banks turned to the government for support. That swelled deficits to levels that cannot be sustained indefinitely. But attempting to bring them down too quickly in hard times could backfire, as Mr. Rajoy recognized when gloomy economic forecasts earlier led him to ask for a more realistic 2012 target of 5.8 percent of G.D.P. instead of the previously agreed 4.4 percent.

Instead of acceding to his sensible request, European finance ministers imposed a new target of 5.3 percent. Bond markets quickly figured out that Spain is unlikely to meet those targets. So lenders bid up interest rates for Spanish debt, making the target even more unrealistic.

With no good way to achieve the numbers, Mr. Rajoy has proposed a number of bad ones, like cutting back on the public investment needed to improve economic competitiveness and worker retraining funds needed to lubricate labor market reforms. He has now proposed a second round of deep cuts targeting schools and health care. Shortchanging tomorrow’s work force to pay for yesterday’s housing bubble makes no economic sense.

These damaging cuts could have been less severe if the European Union had heeded Mr. Rajoy’s plea for greater short-term budgetary flexibility. They could be avoided if Ms. Merkel and her misguided partners would finally recognize that restoring the competitiveness of Europe’s economically weakened south requires more investment in reform and growth and less obsessive targeting of short-term deficit arithmetic.

12-IV-12, editorial, The New York Times

Aquí hi ha una diferència considerable amb la resta d'Europa. Mentre a Espanya el frau és realitzat per directius, fonamentalment, a Europa, el 30% dels delictes interns és comès pels empleats més joves o recentment incorporats. El frau extern també difereix de l'europeu, on el principal perpetrador és el client (amb un 33%). A Espanya, en canvi, els proveïdors suposen el 43% del frau extern, mentre que a Europa no arriba al 10%.

De totes maneres, l'apropiació indeguda segueix liderant el rànquing amb el 35% dels delictes, “ja que abasta una àmplia gamma de delictes menors i, si bé és el més complicat de prevenir, és el més senzill de detectar”. Sobre aquest tema, la major diferència amb l'Enquesta de 2009 es troba en el segment inferior –menys de 70.000 euros– on s'ha produït una disminució, passant del 29% al 3% en el 2011. En contraposició, el segment 3,5-68 milions d'euros, s'ha multiplicat per quatre respecte al 2009, arribant al 20% dels delictes econòmics del 2011. Això significa que el cost econòmic mitjà del frau per organització ha augmentat considerablement i els experts de PwC titllen la tendència de “alarmant”...

Un dels aspectes que destaca Aranda és l'adaptació de les organitzacions al nou Codi Penal. “La reforma diu que les persones jurídiques poden ser imputades i tipifica gens menys que 23 delictes”. El 30% d'empreses enquestades ha adoptat mesures que responen a la modificació de l'entorn jurídic i un altre 20% està pensant adoptar accions. “La reforma ha fet que un 23% d'empreses es posin les piles, però els nivells de previsió estan molt verdes respecte a Europa”, prossegueix.

Certament, la conscienciació és lenta i queda camí per recórrer. L'enquesta apunta que, del 40% d'organitzacions que han contestat que no han realitzat una avaluació de risc, un 60% no ho ha fet per raons de cost i un 28% al·lega desconèixer el que implica una avaluació del risc de frau. Així, no ha d'estranyar que la font de detecció de delictes sigui molt personal. “A Espanya el 18% ve de denúncies internes i el 8% de denúncies externes, mentre que en la resta d'Europa la principal font prové del desplegament de mesures internes per detectar fraus”.

18-XII-11, J. Goula, lavanguardia

Quan es va crear l'euro, els seus arquitectes eren ben conscients que cap unió monetària a la història havia tingut èxit sense el respatller d'una unió política. Les esperances, de totes maneres, estaven xifrades en l'existència d'un mercat gran a nivell europeu i el compromís dels estats membre de l'eurozona de mantenir sota control els dèficits fiscals, el deute públic i la inflació. Però diversos membres de l'eurozona no van complir amb la seva paraula i la crisi que afecta el seu deute sobirà avui fa perillar la supervivència de tota l'eurozona.

Atès que la coordinació entre els estats sobirans simplement no ha funcionat, només queden dues possibilitats. Una opció és que els membres de l'eurozona segueixin sent sobirans i vulguin recuperar els seus poders monetaris, la qual cosa implica no només la mort de l'euro, sinó també una amenaça per al mercat intern i per a l'existència mateixa de la UE. L'altra opció és cedir més sobirania a la UE, la qual cosa implica no només la supervivència de l'euro, sinó també, i tal vegada més important, el naixement de la unió política d'Europa.

Aquesta opció cada vegada resulta més clara. Tant Jean Claude Trichet, el president del BCE, com Jacques Attali, el president fundador del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, han reclamat obertament la creació d'un Ministeri Europeu de Finances. El Fons Monetari Internacional, gèlidament tecnocràtic i apolític, en el seu últim informe sobre l'eurozona arriba al punt d'esmentar "una unió política i una distribució del risc fiscal ex ante" com a condicions perquè funcioni qualsevol unió monetària.

No obstant això, són pocs els que van considerar com podria ser una Europa políticament unida. La majoria, de fet, suposa implícitament una transferència massiva de gairebé totes les funcions de govern dels estats membre al centre federal, i en conseqüència la creació d'un "superestat europeu".

Nosaltres creiem, en canvi, que una "Federació Lleugera", amb un pressupost limitat a aproximadament el 5% del PBI d'Europa (comparat amb gairebé la meitat del PBI a la majoria dels països membre de la UE), permetria una unió política realista. Aquests recursos, 600.000-700.000 milions d'euros, reemplaçarien i no engrandirien els pressupostos nacionals, ja que acompanyarien la transferència d'algunes funcions de govern. En alguns casos, això també permetria que les economies milloressin.

Per cert, considerem la defensa. Un únic exèrcit permanent de la UE al lloc de les forces armades nacionals àmpliament irrellevants i ineficients d'Europa, amb un pressupost d'aproximadament l'1% del PBI de la UE -uns 130.000 milions d'euros- instantàniament es convertiria en la segona força militar més important del món, després d'Estats Units, en termes de recursos i, és d'esperar, de capacitats. Suposant una taxa fixa d'aportacions nacionals al pressupost federal, Grècia, per exemple, es desfaria de 2-3 punts percentuals preciosos del seu dèficit públic.

A més de la defensa i la seguretat, tindria sentit portar altres competències al nivell federal. Els principals candidats són la diplomàcia i la política exterior (incloent l'ajuda humanitària i per al desenvolupament), la immigració, el control fronterer, alguns projectes infraestructurales amb efectes de xarxa a nivell de tota Europa, una investigació de gran escala i projectes de desenvolupament, i una redistribució regional.

Aquestes funcions de govern, i un pressupost federal d'aquesta magnitud, òbviament requeririen l'equivalent d'un ministre de Finances. Bé valdria la pena: una massa crítica de 600.000-700.000 milions d'euros faria possible l'estabilització macroeconòmica i la redistribució quan fos necessari, sense l'establiment de mecanismes ad hoc o, pitjor encara, la publicitat i l'atenció entorn de cobreix després de cim a la qual es convoca per decidir el proper paquet d'ajuda per als països que travessen dificultats financeres.

El terme "unió de transferència" avui s'utilitza, especialment a Alemanya, com un sinònim pejoratiu de federació. Coincidim que traslladar recursos d'un lloc a un altre no pot ser la raó de ser d'una entitat política. Aquesta raó de ser només poden ser funcions governamentals específiques. Però quan algunes d'aquestes funcions estan assignades a un nivell federal de govern, existeix l'eina addicional de poder transferir recursos per pagar aquestes tasques. Quan això és necessari, els estats que experimenten un auge haurien de ser gravats més que aquells que experimenten una crisi.

Aquesta redistribució és pura rutina en qualsevol federació, començant per Estats Units, i el públic li presta poca atenció, o cap. El govern i el poble de Nova York no protesten perquè Mississippi rep una porció molt major del pressupost federal, en relació al que aporta, que els novaiorquesos.

Malgrat els problemes d'avui, l'eurozona no només és més rica, sinó també econòmicament més sòlida, que la majoria de la resta dels països i regions. La principal amenaça per a l'euro és precisament la falta d'un mínim d'unitat política de l'eurozona -una Federació Lleugera que faci possible, i fins a automàtica, la solidaritat quan sigui necessària-.

...No és necessari incloure les paraules e pluribus unum en els bitllets i les monedes de l'euro per reconèixer que el principi que representen -la unificació política d'Europa, no menys que la d'Estats Units- és indispensable per a la supervivència de l'euro.

18-VII-11, Emma Bonino & Marco de Andreis ("La musa italiana d'Europa?"), Project Syndicate

5-III-12, Màrius Serra, lavanguardia

COMUNICAT DE PREMSA

LA JUNTA DIRECTIVA DE JUBILATS PER MALLORCA APROVA PER UNANIMITAT DELS MEMBRES ASSISTENTS POSAR FI A LA VAGA DE FAM PER LA LLENGUA

La Junta directiva reuniqa avui dia 10 d'abril, ha aprovat:

1er. Agrair a Jaume Bonet i Tomeu Amengual el sacrifici que ha representat per a ells aquesta acció de vaga de fam.
2on. Constatam que part del objectius fixats per l'acció varen quedar ben manifests en la gran manifestació per la llengua de dia 25 de març, celebrada a Palma.
3er. S'ha aconseguit fer arribar al Parlament Europeu la denúncia de la malifeta que perpetra el govern balear contra l'única llengua pròpia d'aquuestes illes, amb una pregunta-denúncia de vint diputats comunitaris per incompliment dels acords internacionals sobre protecció de llengües minoritàries i/o minoritzades, que el govern espanyol haurà de responsdre.
4art. S'ha aconseguit introduir el debat en el si del PP que ara haurà de decidir si el posicionament contrari a la nostra llengua és només cosa del govern presidit pel senyor Bauzá o si és el posicionament oficial del PP de les Illes Balears (els diputats hi són per mantenir els posicionaments del seu partit, no necessàriament els del govern).
5è. Per això creim oportú demanar a Tomeu Amengual que avui mateix posi fi a la vaga de fam i segueixi les ordres del metge que ha duit el control de la seva salut amb l'objectiu de començar la recuperació alimentària i reservar altres forces per a properes accions.
6è. Manifestar el nostre agraïment de Jubilats per Mallorca a l'assemblea de ciutadans, que cada dilluns s'ha reunit a la seu de Can Alcover, que han donat suport i cobertura a la vaga de fam.
7è. Convocar una assemblea extraordinària de Jubilats per Mallorca el dissabte dia 28 d'aquest mateix mes d'abril a la seu de Can Alcover, per estudiar i planificar les possibles activitats a dur a terme amb l'objectiu de continuar amb l'esperit que ens dugué a organitzar la vaga de fam.

Palma, 10 d'abril de 2012
Jubilats per Mallorca

Totes les retallades pressupostàries són dolorosos, ja que empobreixen el nostre present, però algunes són a més descoratjadores, perquè comprometen el nostre futur. No és el mateix acceptar un avui amb recursos minvats que renunciar a un futur millor: si el primer és dolent, el segon és pitjor.

La destralada soferta pels pressupostos generals de l'Estat del 2012 que es van presentar el 30 de març preveia una retallada global de 27.300 milions d'euros. Entre ells, 2.200 corresponien al capítol d'inversions en investigació científica. És a dir, al sector d'investigació+desenvolupament+innovació (R+D+i), considerat fins fa ben poc estratègic. Els seus recursos passaran dels 8.600 milions del 2011 als 6.400 del 2012, amb una pèrdua del 25%. Tan significativa caiguda ve a indicar que la investigació, al costat de l'economia del coneixement que sustenta, no està entre les prioritats de l'actual Govern. Així ho indica tant la suma de la caiguda inversora com el percentatge del descens, aquest ja citat 25%, que doblega llargament la retallada mitjana aplicada a les despeses de l'Estat, situat en el 9,6%. (De pas, recordarem que la reducció en un altre sector clau per al futur, com és el de les polítiques educatives, ascendeix al 22%).

11-IV-12, lavanguardia

Dos investigadors catalans establerts a Massachusetts han tingut un paper destacat en la creació de l’Enciclopèdia del Càncer, un avenç que promet accelerar la recerca de nous tractaments antitumorals. Josep Baselga ha participat des de l’hospital General de Massachusetts en la creació d’un catàleg de 639 tipus de cèl·lules canceroses, a les quals s’han assajat 130 fàrmacs. Jordi Barretina, des de l’Institut Broad, ha coordinat la creació d’un catàleg complementari de 947 tipus de cèl·lules, en què s’han provat 24 fàrmacs. Massachusetts és un dels models en què s’ha fixat Catalunya per establir les bases d’una economia basada en el coneixement: una regió geogràficament petita, amb una alta concentració de capital humà i amb vocació de locomotora econòmica. Però només mantenint l’aposta que s’ha fet l’última dècada per a la investigació i la innovació s’aconseguirà que la locomotora del coneixement estiri l’economia del país.

11-IV-12, lavanguardia

Un inhòspit horitzó

La minoria més nombrosa d'Europa no viu millor que fa 10 anys, malgrat els esforços de les ONG i dels fons de la UE. Una manca de seguiment per part de Brussel.les, la corrupció dels responsables locals i el desinterés dels Estats són les principals raons de que així sia.

Hellen Kooijman

El 8 d'abril és el dia internacional del poblo gitano, però una gran part dels 12 milions que viuen a Europa ho fan sumits en una aclaparant pobresa. Les tensions ètniques s'accentuen, tal com es pot constatar amb els atacs d'assentaments gitanos a Itàlia en 2008 o amb les intimidacions a les quals els sotmeten els paramilitars racistes a Hongria.

El setembre passat, milers de búlgars van sortir al carrer corejant eslògans com "Amb els gitanos cal fer sabó". "El tracte que es dóna als gitanos és una prova decisiva a la qual se sotmet la democràcia", afirmava profèticament amb cremor el president txec Václav Havel en 1993. La transició cap al capitalisme va tenir conseqüències desastroses per als gitanos.

Durant el règim comunista, tenien treball, allotjament i estaven escolaritzats gratuïtament. Ara, molts perden les seves ocupacions, la seva residència i el racisme en contra seva ressorgeix impunement.

A la web

• Article original a MO* nl

Los gitanos, nación paria de Europa

Va ser un dels concursos més surrealistes del segle i hi van participar antropòlegs, geòlegs, lingüistes, semiòlegs, algun astrònom... Fins i tot un artista plàstic. En 1991, després d'aprovar el projecte Yucca Mountain, el Departament d'Energia va convidar a experts multidisciplinaris a presentar propostes per resoldre un problema espinós: “L'adopció d'un sistema d'avisos que pugui dissuadir a la gent d'entrar en el magatzem nuclear durant 10.000 anys”. Deu mil són molts anys. Els experts triats que van formar l'anomenat Panel d'Experts de Judici van descartar una barrera física ja que “alguna tecnologia del futur la podria fer caure”. “Qualsevol barrera ha de ser simbòlica”, van concloure els diversos experts reunits. Però quins serien els símbols? La llengua escrita no valdria ja que, qui sap quina classe d'idioma es parlarà en Nevada al segle XXX?

Els experts van proposar diferents formes d'avisar sobre el perill nuclear: un anomenat “paisatge d'espines”, en el qual es cobriria la muntanya i els seus voltants amb enormes estructures amb forma de plantes espinoses. Però amb què es construirien les espines? Les úniques matèries suficientment resistents –titani i safir– “probablement serien saquejades per intrusos”, va advertir un informe de la Societat Americana de Proves de Matèries. Una altra idea consistia en “unes estructures de terra en forma d'un llamp (de llampec); molt impactants vistes des de l'aire”.

Tot això, per inversemblant que sembli, apareix en informes oficials d'agències del Departament d'Energia. Una altra proposta és una superfície de 90 metres quadrats de basalt negre, que “absorbiria tanta calor que l'intrús no podria aguantar”. Una altra, titulada The moans (el gemec), és un conjunt d'estructures de pedra que canalitzaria el vent de tal manera que s'emetés un permanent so lúgubre. “Millor un re menor perquè això denota la tristesa”, aconsella. Una altra idea: piràmides a les quals es gravaria un dibuix semblat al quadre El crit d'Edvard Munch.

Per absurd que resulti, el concurs subratlla un problema ètic, explica John D’Agata a About a mountain. S'ha de deixar un llegat de residus tòxics durant 10.000 anys? Però sense energia nuclear, o una reducció gegantina del nostre consum energètic, es passarà una altra herència enverinada a les generacions del futur: el canvi climàtic descontrolat.

...la muntanya Yucca –una silueta negra perfilada davant un cel color carmesí al capvespre–, és un record sinistre del problema més recalcitrant de l'energia nuclear: on emmagatzemar els residus?

Yucca Mountain semblava una idea excel·lent a Washington fa 30 anys, quan es va dissenyar un sistema d'emmagatzematge en contenidors metàl·lics hermèticament tancats, amuntegats en túnels de 156 quilòmetres de llarg trepats a la muntanya. Allí els residus es refredarien lentament des de temperatures de 250 graus durant almenys 10.000 anys. Fins as va contractar a experts en lingüística i semiologia per dissenyar un sistema d'avisos sobre el perill nuclear que serien comprensibles encara al segle XXX... Al costat del vell camp de proves atòmiques –ara el Camp de Seguretat Nacional–, el magatzem comptaria amb excel·lents mitjans de seguretat.

Però aviat van aparèixer els problemes. Es va descobrir que la roca de Yucca és altament porosa i que difícilment es previndria que l'aigua contaminada, acumulada en els túnels, acabés contaminant els aqüífers subterranis de la vall. A Las Vegas es va començar a preguntar què passaria en cas d'un accident dels camions o trens carregats de residus de plutoni o cesi 137 que transportarien els residus des de les actualment 104 centrals nuclears a EUA

Finalment, Obama –sota pressions del líder demòcrata en el Senat, Harry Reid, senador per Nevada– va suspendre el projecte. El moviment mediambientalista a Las Vegas encara celebra la victòria. “Yucca està mort”, va reblar somrient Mary Lou Anderson, del grup Nevada Desert Experience a Las Vegas.

...Stephen Chu, el secretari d'Energia, insisteix que, per efectuar la transició a un model energètic de baixes emissions de C02, l'energia nuclear serà essencial.

Per tant, fins i tot després de l'accident japonès de Fukushima, Obama tracta d'incentivar la construcció de noves centrals. Ha donat llum verda a garanties de crèdit per uns 8.000 milions de dòlars per a la construcció de dues centrals a Geòrgia. Amy Goodman, de l'emissora Democracy Now, ha denunciat els estrets vincles entre l'Administració i empreses com a General Electric, Exelon i ComEd, que tenen interessos en el sector nuclear. Però la preferència de l'Administració pel lobby renovable i el nuclear, enfront del petrolier, és un indici de la serietat amb la que pren el perill del canvi climàtic.

Així i tot, el gran dilema roman. Si l'única forma de baixar emissions és l'energia nuclear què es va fer amb les 77.000 tones de residus que en aquests moments s'emmagatzemen en piscines en les centrals, una solució provisional i perillosa? A la central de Fukushima les piscines de residus van ser una font important de contaminació radioactiva.

Però no fa falta viure als voltants de Fukushima per entendre el que és la contaminació radioactiva. Goedhart acaba de denunciar al congrés de Nevada la contaminació de 6.000 milions de litres d'aqüífers subterranis als voltants de Crystal, la conseqüència de més d'1.000 proves atòmiques realitzades entre 1951 i 1992. “Washington no posa diners per netejar ni per indemnitzar”, diu Goedhart. “És com l'arbre que cau en el bosc; si ningú ho va veure, no va ocórrer”.

8-IV-12, A. Robinson, lavanguardia

Setmana Santa poc santa. Els valors tradicionals de l’oficialitat catòlica treuen el cap per la televisió però sense la pàtina de litúrgia ortodoxa d’altres temps. De les processons, per exemple, se’n parla quan es comenta la informació meteorològica i se subratlla la inconveniència i el sacrifici de recórrer els carrers carregant la figura d’una Mare de Déu plovent a bots i barrals...

La relació que la televisió manté amb la pluja és manicomial i absurda. Després d’haver invocat tots els déus durant setmanes perquè plogués i entrevistat legions de pagesos desesperats i filmat grans extensions de camps irrecuperables i futures zones catastròfiques, ara que plou amb una persistència moderada els mateixos informatius maleeixen el mal temps i entrevisten cambrers de terrassa i hotelers a punt de tallar-se les venes. No plou mai a gust de tothom? Mentida: sempre plou al gust del sensacionalisme televisiu.

7-IV-12, Sergi Pàmies, lavanguardia

Sarajevo, Bòsnia.- Una cadira vermella buida per cadascuna de les 11,541 víctimes mortals: així va recordar avui la capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, el vintè aniversari de l'inici de l'asedi a la ciutat per part de tropes sèrbies.

També es van disposar cintes vermelles amb la xifra 11.541 escrita en blanc en moltes parts de la capital, que a través de diverses exposicions recorda el patiment sofert durant el setge.

Segons diferents càlculs, el setge d'entre tres anys i mig i quatre a Sarajevo va ser el més llarg esdevingut a Europa al segle XX. Les tropes sèrbies van envoltar la ciutat el 6 d'abril de 1992 amb 250 tancs i 120 llençagranades amb les quals la van bombardejar de forma ininterrompuda.

A més de les víctimes mortals, unes 50,000 persones van resultar ferides, 35,000 edificis van ser destruïts i es va acabar amb la infraestructura per al subministrament d'aigua i electricitat.

Sèrbia no va posar fi al setge de Sarajevo fins a la intervenció militar d'Estats Units, amb la signatura del tractat de pau acordat a Dayton (Ohio) al novembre de 1995 i signat a París el 14 de desembre d'aquest mateix any. La Unió Europea no va aconseguir fer res per frenar la tragèdia.

6-IV-12, dpa, vanguardia.com.mx

Després d'una primer aintervenció en la que va desgranar part de la seva biografia per demostrar la seva honorabilitat -com ara que "per consciència social" havia preferit exercir un temps d'advocat d'ofici-, va admetre que havia facturat 193.853 euroa a l'ACM per un catàleg de masies que ell mateix havia impulsat quan era cao dels serveis jurídics d'aquesta entitat. Solà va justificar aquest encàrrec, sense concurs públic, per la seva "vàlua i coneixement" com a advocat i perquè era "compatible" amb la seva tasca pública. Va sostenir, així mateix, que si va cobrar-ho tot de cop i dividit en 65 factures va ser per "motius comptables" i a petició de la mateixa ACM i que si ho va fer a través d'una empresa que havia comprat quinze dies abans era per abonar menys impostos i "pagar el que és just".

Altres presumptes irregularitats per les que va ser qüestionat ahir i va passar de puntetes va ser el fet que la empresa procomu Habitatge SL -integrada per Solà, per l'excoordinador general de la Diputació de Barcelona josep Maria Matas i l'advocat Salvador Cuadreny- va cobrar 55.245 euros per la gestió d'uns pisos de protecció oficial promoguts per la Fundació Privada d'Habitatge Públic de Catalunya (FPHP) de l'ACM, mentre Solà era regidor d'Urbanisme de Vic i era a l'ACM. "Jo no hi vaig tenir res a veure", va afirmar Solà, que va remarcar que la construcció d'habitatge protegit "no produeix beneficis".

Solà també va reconèixer al Parlament que havia comprat una casa a Cadaqués però que "s'havia oblidat de registrar-la".

5/6-IV-12, I. Ellakuría, lavanguardia

Molts Tashi Deleks!

En l'últim comunicat em vaig comprometre  a enviar-vos notícies des de Dharamsala. Han passat ja tres setmanes des de que vaig marxar i no he pogut fer-ho, per això us demano disculpes.

Les sessions del Parlament Tibetà a l'Exili van ser molt productives. A més de debatre temes relacionats amb l'Administració Central Tibetana (CTA), vam estar dos dies sencers analitzant la tràgica situació dels tibetans dins del Tibet, buscant sortides que puguin contribuir a detenir la matança, genocidi i la repressió per part de les autoritats xineses.

Aquesta setmana ens ha arribat un document emès pel Ministeri de Defensa de Xina que mostra com el govern xinès entén la llibertat. En aquest s'instiga als ciutadans a denunciar als "que tractin de destruir l'estabilitat" (veure: "Ministerio de Defensa de China instiga a sus habitantes a denunciar a los que traten de destruir la estabilidad" ). Una manera d'intimidació involucrant als seus propis ciutadans. Això sense contar els control que el govern xinès duu a terme amb càmeres per vigilar als dissidents polítics i religiosos (veure: "Mira lo que haces en el Tíbet: nos vigilan" - El País), ni,  per suposat, el desplegament militar en les regions de majoria tibetana ("El Ejército chino hace simulacros de ataques aéreos en el altiplano tibetano" - La Información.com).

Fins avui ja son 34 els joves tibetans que s'han autoimmolat, tots dins del Tibet, menys un, Jampel Yeshi, que va fer-ho dilluns 26 de març a Delhi, durant la conferència del bloc conegut com BRICS pels països que participen: Brasil, Rússia, India, Sud-àfrica i Xina.

Les immolacions son actes desesperats de joves que veuen sortides a l'actual situació del poble tibetà en el Tibet. (veure: "Últimos deseos del joven tibetano Jampel Yeshi antes de inmolarse en Delhi" ). Sentim profundament totes i cada una d'aquestes morts. La vida té molt de valor i tenim que viure-la amb accions constructives. Ara, la nostra esperança és que no es produeixin més immolacions i que la comunitat internacional prengui mesures en l'assumpte i insti a la Xina a canviar la seva política repressiva.

El govern xinès acusa al Dalai Lama de ser l'instigador de les immolacions i l'han arribat a comparar amb Hitler (veure: "¿Dalai Hitler? Difamar al Dalai Lama no ayudará a Beijing a mantener la paz"). Aquesta acusació és una ofensa a la intel·ligència de qualsevol persona que conegui la història de Sa Santedat, el meu missatge i les seves accions. Fins i tot una de les comunitats jueves més influents dels Estats Units ha contestat a aquesta acusació de forma contundent (veure: "Communist China maligns Dalai Lama with Nazi analogy" - Jewish Boston.com).

Contradient a totes aquestes acusacions i valorant la trajectòria pacífica de Sa Santedat, la Fundació Templeton ha atorgat un premi al Dalai Lama per ser una veu global a favor de la no violència i l'harmonia de les religions. (veure:"Dalai Lama gana Premio Templeton"  - EFE)

La prestigiosa periodista britànica Isabel Hilton del The Guardian opina que el premi Templeton és un menyspreu al govern xinès per negar-se a reconèixer que el Dalai Lama és la millor esperança per la resolució del Tibet (veure: "El Dalai Lama es la mejor esperanza para la resolución del Tíbet" - The Guardian). Jo estic totalment d'acord amb ella. Sa Santedat recollirà el premi el pròxim 14 de maig a la Catedral de Saint Paul, a Londres, i la cerimònia serà transmesa per Internet a través de la web www.templetonprize.org. També podeu veure el vídeo del agraïment a Sa Santedat en aquest enllaç.

Com sabeu, el Dalai Lama visitarà diferents països d'Europa en els pròxims mesos: Àustrica (18 de maig),  Bèlgica (24 de maig), Gran Bretanya (16 a 19 de juny), Escòcia (22 y 23 de juny), Itàlia (27 y 28 de juny). Estem pensant d'organitzar un grup per assistir a les seves ensenyances. Us informarem en unes setmanes sobre les possibilitats.

S.E. Kyabje Tenga Rimpotxé en Thugdham.

Una notícia molt destacada per tots els deixebles de Sa Eminència Kyabje Tenga Rimpotxé ha estat la seva defunció aquesta setmana. Ho sentim molt i desitgem que es reencarni lo abans possible sota la supervisió de Sa Santedat el Karmapa, segons la seva voluntat abans de deixar-nos. La comunitat del monestir de Benchen, al Nepal, fa un breu i emotiu relat de la mort de Kyabje Tenga Rimpoché en aquest enllaç. Des de la Fundació Casa del Tibet, dedicarem la Puja de la Lluna Plena el pròxim divendres 6 d'abril a Tenga Rimpotxé per que tingui una preciosa reencarnació i pugui seguir ajudant a tots els éssers.

Reunió amb els representants dels partits polítics bascos.

Per finalitzar, us informo que les Juntes Generals de Guipuzkoa han aprovat una declaració institucional de suport al Tibet en el que es sol·licita als governs basc i central que reconeguin al govern tibetà a l'exili com representant legítim del poble tibetà, que promou negociacions entre el govern xinès i el tibetà a l'exili, que incloguin el tema dels drets humans en les seves agendes i que donin suport al nombrament d'un representant de la UE que coordini la política diplomàtica europea pel Tibet.  (veure:"Las Juntas Generales de Gipuzkoa aprueban una declaración institucional de apoyo al Tíbet" - Noticias de Guipuzkoa.com). Tan de bo les seves peticions siguin ateses i aconseguim el suport dels parlaments.

Per avui us deixo. Recordo que aquest dijous 5 d'abril a les 20h la M.Ven. Khandro Rimpoché donarà una conferència sobre "Essència de la filosofa budista i com aplicar-la en el dia a dia" en la nostra seu.

Als que no pugueu venir, us desitjo una molt feliç Setmana Santa.

Fins sempre,

Thubten Wangchen (director de la Fundació Casa del Tibet -Barcelona, diputat per la diàspora a Europa del Parlament Tibetà a l'exili)