difícil laïcisme a Grècia

Pressió de l’Església a l’Estat.
Ocasió perduda pel laïcisme de Grècia.


Valia Kaimaki, periodista, Atenes.
Mondiplomatic.com, novembre-2002.

Posat damunt la taula en les eleccions municipals d’octubre de 2002, el tema de les relacions entre Grècia i “la seva” Església ortodoxa no para de reanimar-se des de fa dos anys. Naturalment, l’arquebisbe Christodoulos ha perdut la batalla dels carnets d’identitat : tal com la Unió Europea exigia, la pertinença religiosa no hi figura. Però el Partit socialista (Pasok) al poder no ha aprofitat aquesta victòria per avançar cap a la separació de l’Església i l’Estat. La reforma constitucional de 2001 n’hauria per tant proporcionat l’ocasió.


El debat al Parlament grec, a finals de setembre de 2002, sobre el projecte de llei referent a l’“assistència mèdica en la reproducció humana” ha suscitat una reacció viva de l’Església ortodoxa : l’arquebisbe Christodoulos ha sol·licitat que el projecte sigui pura i simplement retirat. Aquesta no és la primera vegada que l’Església s’ha immiscit en els afers de l’Estat, però la seva veu sembla afeblir-se. I amb raó : ha perdut la mà de ferro en la menció de la religió en els carnets d’identitat.

Tot comença al 2000. Per aplicar les normes europees, el govern anuncia la desaparició de la menció de la religió en els carnets d’identitat, considerant-ho des de llavors com una dada personal i no pública. La rèplica de l’Església és immediata : l’arquebisbe exigeix un referèndum i, davant el rebuig del primer ministre, el Sr. Kostas Simitis, es llança a una petició per tal d’imposar una consulta popular.

Sens dubte l’Església compta alhora amb el partit conservador i amb els descontents amb el govern del Pasok (socialista). S’equivocava : tot i que els caps de la Nova Democràcia inseriren la seva firma en els peticions de la seva parròquia, no sostindrien mai el moviment. I el partit al poder, lluny de dividir-se de cara a l’adversitat, s’unifica – les veus oposades es manifestaren, però continuaren essent minoritàries.

El 28 d’agost de 2001, l’arquebisbe anuncia 3.008.901 signatures, un nombre normalment elevat però sense mesura comuna amb la “revolució” anunciada. És més, comet un error polític : signatures en mà, exigeix al president de República, el Sr. Kostis Stéfanopoulos, que procedeixi al referèndum o dimiteixi. D’aquesta manera, posa a l’opinió pública en contra de l’Església (52,1 % dels grecs es declara hostil al referèndum, contra el 26 % favorable) (1). El cap d’Estat es contenta al dir a l’arquebisbe Christodoulos que les firmes recollides no té valor jurídic doncs el referèndum sol·licitat no està conforme amb la constitució.

Victòria de l’Estat sobre l’Església ? Creure-ho, seria no entendre la mentalitat d’una societat on el culte és omnipresent. Fins i tot els agnòstics, a Grècia, segueixen l’ofici de Pasqua. Cada un va a una escola on resa la seva pregària col·lectiva tots els matins i on la catequesi és una assignatura a part, amb els seus exàmens. El pare es reuneix sempre al costat de l’ajuntament, en les cerimònies oficials. El govern presta jurament sobre l’Evangeli. El ministre d’educació nacional és també l’encarregat dels afers religiosos. Per tant les realitats simbòliques ens expliquen perquè l’Estat ho té malament per separar-se.

La defensa de la identitat

Encara que el Pasok no vulgui parlar de “separació”, preferint evocar els “rols diferents organitzats per la Constitució”, tal com explicar l’actual ministre de cultura, el Sr. Evangelos Venizelos, que precisa : “La llibertat religiosa està totalment garantida. Contràriament a d’altres països europeus, a Grècia no hi ha pas una religió “oficial” : l’estatut de l’Església ortodoxa és el d’una Església predominant, en el sentit que agrupa a la majoria dels creients. Els problemes que persisteixen estan resolts als tribunals i gràcies als canvis progressius de la legislació”.

En el seu darrer llibre (2), el professor de dret constitucional Antonis Manitakis tracta sobre la gènesi de l’Estat grec modern : nascut de la revolució de 1821 contra l’Imperi otomà, creà, en el seu acte fundador, l’Església ortodoxa de Grècia “nacional” i “independent”, que, al 1850, va esdevenir oficialment “autònoma” i també “autoencefàlica”, al informar a l’Església de Constantinoble, on resideix el patriarca. De sobte, aquestes foren les lleis de l’Estat que organitzaren l’Església, la qual van fer subordinar. Totes les Constitucions, després, hi vetllaren, i l’Església ho va acceptar. Però la creença general veia que l’Església havia preservat la llengua i la civilització grega al llarg de l’ocupació otomana, establint així una unitat identificada amb el nou Estat.

Aquesta nova Església que tendeix a apartar-se de la política, és qui exempta a l’Estat del seu poder, exercit fins llavors pel patriarca. Però l’Estat podia intervenir en l’administració de l’Església, especialment en la nominació dels pares i arquebisbes. Al 1975, la nova Constitució limita no obstant aquesta intervenció, tot prohibint a l’Església immiscir-se en els afers d’Estat. “L’Estat ha volgut una Església submisa que jugui un rol determinant de mediació entre el poder polític i els ciutadans. De fet, al llarg de tota la història de Grècia, ha servit per legitimar les decisions de l’Estat”, escriu el professor Manitakis. Tenim com a prova, ja ho hem vist, l’estatut de privilegi de l’Església en les cerimònies oficials.

Però l’Estat i els partits usen l’Església per estendre el seu accés als estrats populars. Des de l’any 1980, el Pasok ha intentat també reconciliar progressisme i ortodòxia, jugant al rol com a mínim obscur de l’Església sota el feixisme a fi de tancar al ruta a la dreta, la que treu les forces tradicionalment entre els cristians. Aquest esforç per atraure nous electors, fins llavors distants a causa de l’hostilitat tradicional de l’esquerra envers l’Església, anava paral·lel a la definició d’un nou nacionalisme.

Com apunta Théoclitos, el “mitropolitis”(bisbe) de Ionnina, el qual sovint expressa les tesis diferents de les dels seus col·legues, “des d’ara tot està lligat a l’existència d’una substància nacional. Jo poso la nació en segon terme, just després de la religió. Crec que l’Església ha de proporcionar als grecs – com als búlgars o als russos – una consciència nacional”. A aquesta visió no li falta lògica. Si l’Església ortodoxa grega ha estat fundada per l’Estat i s’ha fet seus els bots nacionals, és natural que, progressivament, s’hagi igualment apropiat de l’idea nacional. I que, al ser, l’Estat, cada vegada menys “nacionalista”, l’Església, es senti amenaçada, lluiti per conservar una identitat nacional.

Al 1998, l’elecció de Christodoulos pel lloc d’arquebisbe dóna un nou impuls a l’Església. La seva personalitat exuberant n’ha fet una figura molt a la vista. Dinàmic, li agraden els joves i els convida a l’Església, sense dubtar a adreçar-se als “nois que porten una arracada”. Com que té sempre una opinió per compartir, els medis el segueixen i difonen els seus discursos. La seva manera d’expressar-se “en nom del poble” i “en nom de la nació” sobreentén que parla també en nom de la majoria de grecs. Identifica així, assegura el professor Manitakis, “els cristians amb els ciutadans”, elevant-se a si mateix al rang de cap polític.

La veu de l’Església ha esdevingut més forta després del fracàs de la junta al 1974. A falta de les xifres precises, “un pot suposar que la utilització sistemàtica de la ideologia ortodoxa pel poder militar conjugat amb la submissió quasi total de l’Església cap a aquest darrer ha contribuït llargament al descens (del nombre de practicants) “regulars” observat després de la restauració de la democràcia (3)”. La gent s’aparta de l’Església, obligada a guardar el perfil baix. Aquest no és el cas que mantenim.

Bisbes, frares i buròcrates de l’administració eclesiàstica tendint a protegir les seves adquisicions amenaçades per l’obertura de la societat. I l’arquebisbe Christodoulos calma el malestar difós que susciten les postures com les de la universalització o de la immigració. En una altra banda, això es tradueix en l’ascens del neofeixisme i de la xenofòbia, que la història – especialment la resistència al nazisme durant la segona guerra mundial – ha estalviat a Grècia. “És més, l’Església en tant que institució gaudia a casa nostra d’un respecte, d’un poder i d’una influència molt més gran que les institucions civils, incloent el Parlament i els partits polítics (4)”.

L’arquebisbe Christodoulos, no se n’amaga, desitja per l’Església una plaça més gran, a fi de poder negociar directament amb l’Estat les qüestions nacionals. S’imagina actor polític major, expressant per sobre tot, influint a tothom i transformant l’Església en grup de pressió. Però aquesta exigència no pot dirigir sinó a un carreró sense sortida, doncs l’Església no té els mitjans, com ha mostrat l’afer dels carnets d’identitat.

Per tant, l’Estat no desitja trencar els seus lligams amb l’Església. Això és perquè prefereix acceptar un nou compromís des de la darrera reforma constitucional, votada pel Parlament a la primavera de 2001. Era també l’acord passat amb el Pasok i la Nova Democràcia. Des de la primera fase de la reforma, un any abans, els dos partits (5) havien decidit d’excloure les relacions Estat-Església del debat polític. I, de fet, aquesta reforma d’arrel no ha tocat a 2 articles : l’article 3, que estipula que el cristianisme ortodox és la religió “dominant” a Grècia; i l’article 13, que garanteix la llibertat religiosa – i precisa que els drets humans i cívics no depenen en cap cas de la religió. Igualment intocable, la introducció de la Constitució “en nom de la Santa Trinitat” i una al·lusió a la Bíblia.

Pel periodista Péricles Vassilopoulos, “alguns esperen veure el rol de l’Església s’estableixi si el primer ministre Simitis perd les pròximes eleccions i que el partit de la Nova Democràcia accedeix al poder. Però en cap cas, encara que es doni una crisi terrible, la societat grega moderna aprovaria el reforç de poder de l’Església”. És cert que l’Església no esdevé, malgrat els discursos sobre la seva obertura i modernització, al desfer-se de la seva imatge conservadora, que els identifica al partit de la Nova Democràcia.

La pèrdua de popularitat de l’arquebisbe Christodoulos ens els sondeigs ha estat interpretada com un signe que els partits (excepte la dreta) l’abandonaven (6). Per l’arquebisbe, és encara més preocupant que les relacions a la seu de l’Església estan lluny de ser a bon port. Ell mateix s’enten malament amb el patriarca, però també amb cert nombre de metropolitans que formen el consistori (7). És en mals termes amb la metròpoli d’El Pireu que el qualifica per tant de “pare espiritual”.

Quan el Partit socialista recula

Segons Théoclitos, l’error més gran de l’Església consisteix a identificar-se amb la dreta. “Si es comporta així, remarca, és perquè es sent amenaçada, en un país on la fe recula. Però, a la llarga, això serà catastròfic per les seves relacions amb l’Estat. Cal buscar les nostres pròpies responsabilitats, apagar el foc destructor de la fe que nosaltres hem d’il·luminar-nos amb les nostres mans. Sóc optimista, però temo que l’Església acabi per no oferir més que les solucions materials als problemes espirituals, lluny de tota forma de poder. No s’ha d’oblidar que som cristians voluntàriament, mentre que som obligatòriament ciutadans”.

Malgrat un cert retorn de la popularitat dins les parròquies (8), la relació de creients amb l’Església es manté tènue. L’ortodòxia no influeix sinó cura els hàbits dels grecs. Al contrari : els mateixos practicants que fan cua durant moltes hores per prostrar-se davant una icona considerada miraculosa segueixen amb assiduïtat les series televisives on rivalitzen sexe i vulgaritat.

Per què, en aquestes condicions, els socialistes experimenten sempre la necessitat d’aplacar la crisi, enlloc d’acabar-la d’una vegada per totes ? Al 1981, la declaració de política governamental del Pasok preveia una separació total de l’Estat i de l’Església. Després, l’Estat mateix – i els governadors de files socialistes – han reculat. D’aquesta manera el casament civil és una opció finalment, i no una obligació, tot i que només un 10% dels casaments tenen lloc a l’ajuntament. De la mateixa manera, la gestió de l’enorme patrimoni eclesiàstic resta en mans del l’Església.

La timidesa del Pasok s’explica per una “política de clientela”, reconeix el professor de dret Michel Stathopoulos. El llavors ministre de justícia i bèstia negra dels partidaris de la no separació, havia declarat que era precís “de parar d’inscriure la religió en els carnets d’identitat i introduir igualment el jurament i l’enterrament civils (9)”. Si no era competent en matèria de carnets d’identitat, era ell qui, en el ple del govern, expressava les tesis més avançades. Ha participat a quasi tots els comitès examinant la reforma sobre el casament i la gestió, i especialment en aquesta va formar cap al 1980 per examinar la qüestió de les relacions Estat-Església. Els seus esforços han estat combatuts per una pressió política exercida en nom del risc de “perdre la veu”.

Deu anys passaran fins a la pròxima revisió – eventual - de la Constitució. S’ha perdut una oportunitat. Els socialistes no han fet front a la crisi creada per l’Església. Haurien pogut respondre’ls tot avançant cap a la separació total de l’Església i l’Estat. Però fer aquest salt sembla que fa sempre por als responsables polítics.


(1) Sondeig de Metron Analysis, setembre de 2001.
(2) Les relations de l’Eglise avec l’Etat-nation, Editions Nefeli, Atenes, 2000.
(3) Georgiadou Vassiliki i Nikolakopoulos Ilias, “Le peuple de l’Eglise”, en L’Opinion Publique en Grèce, études-sondages 2001, Nea Sinora-AA.Livani, Atenes, 2000.
(4) Idem
(5) Contra l’avís de la Coalició de la dreta i del progrés com a Partit comunista.
(6) Els partits polítics, a Grècia, no tenen orientació religiosa. Només la pràctica permet verificar que, com més es vota a la dreta, més es té l’oportunitat de pertànyer als rangs de cristians “durs”.
(7) Tipus de consell superior de l’Església ortodoxa que, entre d’altres, escollia els metropolitans (arquebisbes).
(8) El nombre de practicants ha augmentat en el transcurs dels cinc darrers anys i el nombre de persones que no van mai a l’ofici disminueix (de 16,1% al 1985 al 5% al 2000); cf. Georgiadou Vassiliki i Nikolakopoulos Ilias, idem.
(9) Ethnos, Atenes, 6 de maig de 2000.