L'arquitecte Oriol Bohigas va ser reelegit president de l'Ateneu Barcelonès el passat 7 de novembre. Bohigas afronta el nou mandat amb el repte d'assolir els 4.000 socis i defensa la independència polític de l'entitat. En aquesta entrevista amb eldebat.cat, Bohigas recalca que el PSC es va equivocar quedant-se sense grup propi al Congrés ara fa 25 anys. Tot i afirmar que la societat catalana està adormida, es mostra esperançat i considera que en els darrers anys ha fet un salt molt important amb una actitud bel·ligerant que ha de donar els seus fruits en un futur.
Quines són les prioritats de l’Ateneu per als propers quatre anys?
Les prioritats són molt difícils de donar-les amb detall en aquest moment i potser és més interessant explicar la teoria general sobre el que ha de fer l’Ateneu. L’Ateneu és dues coses superposades. Primer de tot és un club de socis. És un lloc on es troben una sèrie de gent que té alguna cosa en comú i s’hi troba bàsicament per plantejar-se problemes de cultura, de política o de política cultural. És un espai d’autoformació permanent i un lloc on la gent utilitza el seu temps lliure per millorar la seva condició cultural i participar en debats que serveixen per a la millora de la vida col·lectiva. Però l’Ateneu també és un centre cultural on la societat civil té la màxima expressió en la més absoluta llibertat. A més a més, és un espai d’actituds i presències transversals, no és un gremi professional, no és un partit polític, no és una associació de veïns...l’Ateneu és un lloc on la conversa i el diàleg es produeix transversalment entre diversos grups. El soci té uns determinats avantatges per ser soci, però això no és el més important. El soci també fa un acte de militància cultural i és soci perquè creu que s’ha de mantenir aquesta institució i una realitat cultural important, que no és només les activitats, sinó el mateix edifici.
Ha parlat de transversalitat, però durant la campanya electoral l’altra candidatura l’acusava de tenir a la llista certes persones vinculades a un determinat partit polític...
La realitat és que les dues candidatures tenien més o menys el mateix nombre de persones compromeses a partits polítics.
La junta pot prendre les seves decisions amb una independència total?
Total. Durant la dictadura teníem prohibit parlar de política i tenim clar que la política és el més important. Des de l’Ateneu hem d’intentar influir i ajudar a construir el discurs polític del país. Això implica que del que s’ha de parlar és de política en totes les seves vessants i això fa que l’Ateneu estigui en contra del partidisme.
Com s’articula aquesta influència?
L’Ateneu ha de recollir la participació en el diàleg polític del país. Es tracta que hi hagi un diàleg obert en els temes que són fonamentals per l’evolució de la societat.
Les subvencions públiques que rep de les administracions condicionen l’entitat?
No. Algunes vegades s’ha dit que no s’haurien d’acceptar subvencions perquè això condiciona l’entitat i potser si les administracions ens posessin determinades condicions les hauríem d’acceptar, però això no es produeix en absolut. Les administracions del país estan disposades a ajudar-nos, però aquesta ajuda no està mai condicionada a res. Suposo que implícitament sí que hi ha una condició i és que sigui una entitat demòcrata, que funcioni amb honestedat i que no hi hagin estafes ni forats econòmics massa greus. Per tant, són condicions tècniques i no partidistes.
Ja surten els números de la casa?
Els números no quadren mai, perquè anem voluntàriament al límit. El que tenim ens ho gastem en millorar les activitats culturals i en el manteniment de l’edifici. Els darrers quatre anys són els que han tingut menys desviaments pressupostaris de les dues últimes dècades.
Suposo que una opció seria millorar les aportacions de mecenes i institucions privades.
Volem millorar-les totes, les institucionals i les privades. Ara bé, aquesta legislatura serà encara més difícil perquè els que portem quatre anys a la junta ja hem mogut tots els contactes i les influències amb les administracions i el sector privat per trobar finançament i ara ens costarà més.
En aquest sentit, els nous vicepresidents, Ferran Mascarell i Francesc Cabana, poden jugar un paper clau?
Ja estan treballant en aquest sentit. En Mascarell i en Cabana són les grans novetats de la junta, tot i que Cabana ja era ponent de la comissió econòmica, i seran molt importants perquè aportaran una renovació de contactes i d’idees.
Un dels objectius de la campanya és arribar als 4.000 socis. Ara n’hi ha més de 3.000. És factible?
Jo ho veig difícil, però és l’objectiu que ens hem proposat i hem de mirar d’arribar-hi. En tot cas depèn de moltes coses. Primer, que les activitats de l’Ateneu siguin prou atractives perquè la gent es faci sòcia. També afecta la situació econòmica global. Començo a notar certa resistència en els privats per subvencionar l’Ateneu, perquè tothom està una mica espantat amb els temps que s’aproximen.
Una de les activitats que més gent atrau és l’Escola d’Escriptura. Suposo que pot ajudar a què més gent s’apropi a l’Ateneu?
Molt. Dóna prestigi, té eficàcia cultural i és una molt bona propaganda per aconseguir nous socis. Les persones que s’hi apunten són socis, com a mínim, mentre fan el curs. Permet l’entrada de gent jove a la casa. L’Ateneu reflecteix l’estructura d’edats de Catalunya i això fa que cada dia hi hagi menys gent jove i més gent gran. Em sembla bé que sigui un espai per a la gent gran, ja que s’ho mereixen molt, però per a la societat és molt bo que això no sigui només un lloc per gent retirada.
Percep certa desafecció dels ciutadans envers la classe política?
Sí, la percebo molt i l’entenc, tot i que no necessàriament la comparteixo. El que comparteixo és la preocupació d’aquest problema. No comparteixo, en canvi, l’activació d’aquest problema, és a dir, que hi ha gent que veu una desafecció entre polítics i ciutadans i d’això en fan un problema bàsic per a destruir el sistema o per malmetre els polítics. Crec que hem de reivindicar l’actitud dels polítics i criticar allò que no funciona.
En determinats temes la societat està passant per davant dels polítics a l’hora de reclamar, tal com va passar l’1 de desembre?
Sí, és veritat, però jo crec que poc i que la societat civil hauria de ser més radical i pronunciar-se molt més radicalment. La salvació del país vindrà per les protestes de la ciutadania, però també penso que la ciutadania està molt fluixa, està com adormida. En tot cas, ho veig amb esperança, perquè aquests últims anys la societat catalana ha fet una millora important i ha creat una consciència de conflicte que donarà un resultat positiu. A la manifestació de l’1 de desembre hi va anar només una quarta part de la gent que hi hauria d’haver anat, però ja és una mostra de determinada actitud bel·ligerant. Això augmentarà com més malament ens tracti Espanya, però tampoc es tracta ara de voler que Espanya ens tracti malament, sinó que ens tractés bé i malgrat tot la consciència nacional es mantingui bel·ligerant.
Des de certs partits s’apunta que la Generalitat no prioritza prou la defensa dels ciutadans per no perjudicar els interessos electorals del PSOE. Comparteix la idea?
Fa anys que defenso que és fonamental que el PSC tingui un grup parlamentari propi al Congrés. En tot cas, penso que ara és un moment complicat per demanar això. Va ser un error ajuntar el grup parlamentari del PSC amb el del PSOE, però arreglar l’error és més difícil que cometre’l. Per això comprenc que els polítics s’ho pensin abans de fer cap pas.
Zapatero ha anunciat que Bono presidirà el Congrés si torna a guanyar les eleccions. Això no ajudarà gaire a millorar les relacions amb els catalans.
Gens. És un error, perquè Bono no és la persona més adequada per presidir el Congrés. És adequat per ser ministre de l’Exèrcit. Per presidir el Congrés s’ha de ser una persona molt equilibrada i molt neutral, cosa que Bono no és.
Com veu el futur del catalanisme?
En aquest camp hi ha una certa confusió de noms perquè s’usen termes com nacionalisme, separatisme, sobiranisme o independentisme. A mi la paraula nacionalisme em repugna perquè va lligada històricament a les pitjors coses de la història europea, com el franquisme, el feixisme, el nazisme...En casos com els de Catalunya, en què hi ha una realitat nacional evident, del que es tracta és de tenir el dret d’autodeterminació en temes d’interdependència. És a dir, no es tracta que Catalunya sigui un país independent i separat de tothom, sinó que tingui unes interdependències aconseguides, aprovades i consensuades en l’àmbit general de la nació catalana. No es tracta de no tenir interdependències, sinó de tenir-les amb una capacitat de decisió absoluta. Tenir la voluntat de ser lliure en les decisions no vol dir que la decisió sigui independentitzar-se, vol dir ser lliure de decidir i després ja decidirem amb les fórmules que sigui. El que cal tenir són els instruments i els mètodes per exercir el dret a l’autodeterminació i poder decidir lliurement si volem continuar com ara, o formar un nou Estat europeu, però encara no sabem el que preguntarem.
Hi ha certa polèmica al voltant de TV3 o Catalunya Ràdio. En té queixes?
Tinc queixes de totes les televisions perquè em semblen molt dolentes. Però em sembla que les catalanes són menys dolentes que les espanyoles, sobretot les privades. Però una queixa d’intencionalitat política no la veig. És evident que una televisió de la nació catalana pública ha de ser aproximadament catalanista perquè hi ha un substrat de catalanisme a Catalunya molt evident i un Govern que ha defensat, de manera més o menys forta, postures catalanistes.
Què li sembla el què passa amb TVC al País Valencià?
Una barbaritat.
