3. Europa i Europa de l´Est

Personalment he estat sempre molt crític envers la gent que solia afirmar que el meu model anava raonablement bé per al Canadà, però que no servia per als Estats Units. Quan vinc a l’Europa occidental, em diuen que el model va bé per a l’Amèrica del Nord, però no per a l’Europa occidental. I quan vaig a l’Europa de l’Est he de sentir que la cosa rutlla per a Occident però que no funcionarà a l’Est. En tot cas, estic disposat a reivindicar que aquests dos models són adequats per a l’Europa occidental. Crec que podem veure tendències clares vers aquests models a l’Europa occidental, però presentaré els meus motius per creure que es tracta dels models moralment i políticament adequats, com a mínim, per a les democràcies occidentals. La qüestió de si són adequats per a l’Europa de l’Est és més delicada. Sigui com sigui, em sembla que a l’Europa de l’Est no es veu una tendència en aquesta direcció.

No veig un moviment important vers el multiculturalisme a l’Europa oriental. Hi ha, això sí, poblacions refugiades considerables, si més no en alguns països de l’Est, que són allà i que van pel camí d’estabilitzar-s’hi, mentre que encara no hi ha cap moviment significatiu vers l’acceptació d’un model de multiculturalisme per als migrants recents o els refugiats. I el que és ben clar és que hi ha un moviment que va en una direcció molt contrària a la del federalisme plurinacional.

El mot "federalisme" és un mot pejoratiu en la major part dels països de l’Est. Països que eren federacions durant el període comunista, com ara Iugoslàvia o Txecoslovàquia, van esclatar immediatament després de 1989. En d’altres països en què el federalisme podria aparèixer com una possibilitat natural –en molts països de l’Est hi ha minories nacionals clarament concentrades sobre el territori amb una demografia raonablement semblant a les d’Occident– hi trobem una manca total de disposició per considerar el federalisme com a solució. Així, Eslovàquia rebutja contemplar un model federal amb els hongaresos que té al seu territori; Romania no vol sentir-ne a parlar respecte també als hongaresos de Transilvània; Macedònia refusa aquesta solució per al conflicte amb els albanesos; naturalment, Sèrbia no està disposada a constituir cap federació amb els albanesos o els hongaresos; Ucraïna, de fet, no posarà en pràctica aquest model per als russos de la Crimea, etc., etc. Així doncs, hores d’ara l’Europa de l’Est es mostra fermament reticent a les dues tendències de què parlem i en molts d’aquests països els intel·lectuals liberals pensen que aquests models no són adequats per als seus països i que hi ha alguna cosa especial, singular, a l’Europa de l’Est que exigeix una actuació molt diferent.

Pel que fa al que ara ens importa, no veig que hi hagi alternatives a aquests models. Comprenc que hi ha dificultats diferencials a l’Europa de l’Est a causa dels conflictes ètnics que s’hi viuen, però encara no veig quines són les alternatives, com aquests països poden acabar convertint-se en països pacífics, pròspers i democràtics sense estar disposats a considerar alguns dels drets d’aquestes minories.

Un aspecte de la qüestió és en quins termes els països de l’Est són admesos a la Unió Europea (UE) o al Consell d’Europa (Cd’E) o encara a d’altres institucions paneuropees. Tant la UE com el Cd’E han manifestat –i també ho ha fet l’OTAN– que la protecció de les minories és un dels criteris perquè els països de l’Est siguin admesos a Europa. Així, tant com la privatització de les empreses i l’estat de dret, la protecció de les minories és un dels pilars, un dels criteris perquè aquests països siguin admesos. La qüestió és saber amb quin adreçador hem de mesurar aquests països per saber si compleixen o no el criteri de respecte a les minories. Aquest, em sembla a mi, és l’autèntic problema.

He fet algunes recerques a l’Europa de l’Est i he topat amb un altre problema. Per més que aquestes tendències vers el multiculturalisme d’immigració i el federalisme multiètnic són clares a l’Europa occidental, tot i això, encara no han estat incorporades a la legislació europea. Ni el Cd’E ni la UE ni l’OSCE, cap d’aquestes institucions no ha admès que els estats tenen l’obligació moral d’adoptar, d’una banda, sistemes de multiculturalisme d’immigració, i de l’altra, models d’autonomia territorial. Així, tot i que hi ha una clara tendència en les democràcies occidentals vers aquests dos models, encara no tenen el rang de les convencions europees o de la legislació europea. Per exemple, la convenció-marc sobre minories nacionals no diu res de l’autonomia territorial, i les convencions sobre refugiats i poblacions sense estat no parlen de multiculturalisme d’immigració. Als estats de l’Europa de l’Est se’ls exigeix que passin per l’adreçador occidental en matèria de protecció de les minories, mentre aquests models emergents no es reflecteixen en les dites convencions o normatives europees.

Aleshores hi ha un problema que crec que és crucial. En les democràcies occidentals molts esperen que els països de l’est compleixen els nostres mínims internacionals, que en realitat són molt mínims. De fet, no van gaire més enllà de les llistes de drets humans individuals, mentre que nosaltres els exigim que siguin més generosos en llur tracte amb les minories i que s’ajustin a un determinat concepte de multiculturalisme i de drets de les minories. Les minories que hi ha en aquests països –i és una paradoxa ben interessant–, quan diuen que llurs països han d’ajustar-se al model occidental, el que tenen en compte, de fet, és la pràctica de les democràcies occidentals. Els hongaresos, per exemple, o els romanesos, diuen: "Fixa’t, els catalans tenen autonomia territorial, controlen llur propi sistema educatiu fins a la universitat; nosaltres també hem de tenir autonomia territorial i l’hongarès a la universitat". Semblantment els albanesos de Macedònia diuen: "Ep, a Occident hi ha grups de les nostres mateixes dimensions que tenen un sistema d’autonomia territorial, amb les seves escoles i universitats, el seu idioma propi, ¿per què no tenim autonomia nosaltres, ni s’admet l’albanès a la universitat? Però l’estat romanès o el macedoni –diuen–, quan han de complir les exigències occidentals sobre protecció de poblacions migrants, només s’ajusten als requeriments mínims del Cd’E o als drets humans, que no impliquen cap obligació per part de l’estat de facilitar l’autonomia territorial o altres aspectes com ara l’accés de les llengües minoritàries al nivell universitari.

Les minories reclamen llurs estats propis per complir el que és la pràctica occidental, però la pràctica occidental és, de fet, molt diferent del que hem acceptat com a norma del Cd’E, de la UE o de l’ONU. Crec que un hora o altra ens hem d’aclarir pel que fa a l’admissió dels països de l’Est a Europa: ¿els hem d’exigir o no els hem d’exigir que compleixin, no únicament aquestes convencions mínimes, sinó les nostres pràctiques en matèria de drets de les minories? Perquè aquests països en són ben lluny hores d’ara, per més que llurs minories, és clar, volen avançar en aquesta direcció.

(3/4)