4. La construcció de la identitat europea

La construcció de la identitat europea

Deixeu-me apuntar tot just un altre aspecte pel que fa a Europa. És una qüestió sobre la qual he anat pensant darrerament, no en tinc una opinió formada, però sento curiositat per conèixer la relació entre el projecte de construcció europea, l’edificació de les institucions paneuropees, i les dues tendències que he exposat. Deixo de banda, de moment, l’Europa de l’Est i em circumscric a l’Europa occidental. ¿Quina és, em demano, la relació entre el projecte de construcció de les institucions paneuropees, el sentit paneuropeu de la ciutadania o de la identitat europea, d’una banda, i de l’altra, el multiculturalisme d’immigració i el federalisme plurinacional? N’hi ha molts que pensen que aquestes dues tendències s’ajuden mútuament, perquè totes dues signifiquen un desafiament per a la ideologia antiga, el model antic d’estat-nació omnipotent i homogeni. Així, la tendència al multiculturalisme d’immigració i al federalisme multinacional, per dessota del nivell estatal, es veu com un desafiament des de sota a les prerrogatives de l’estat-nació, mentre que en la construcció de les institucions paneuropees es veu com un desafiament des de dalt a les mateixes prerrogatives, i se suposa que tots dos moviments actuen plegats, que l’un ajuda l’altre.

Estic d’acord que comparteixen la característica de desafiar un model antic d’estat-nació omnipotent i homogeni. Però, a la pràctica ¿l’un ajuda l’altre? En aquest punt només tinc unes quantes preguntes a fer, sense cap resposta, només preguntes. D’una banda, el procés que he anomenat de construcció d’una ciutadania europea ¿ajuda hores d’ara a avançar vers el multiculturalisme a Europa occidental? He sentit dir a algunes persones que, per exemple, en el cas dels turcs a Alemanya, el que voldríem és que se sentissin berlinesos i europeus, però no hi ha cap necessitat que es considerin alemanys. Poden ser ciutadans de Berlin, ciutadans d’Europa, però ni ells volen considerar-se alemanys ni nosaltres hem de fer cap esforç per encoratjar-los a considerar-s’hi. Dit d’una altra manera, seran membres d’una Europa multicultural, però no membres d’una Alemanya multicultural, Alemanya acabarà per no ser un marc de referència rellevant per a ells. Poden participar en el seu veïnat local i, en aquest sentit, a Europa, però la construcció d’una ciutadania multicultural europea substitueix la d’una ciutadania multicultural alemanya. A parer meu, es tracta d’un fet molt perillós.

Em sembla que això a la llarga serà molt negatiu per als grups immigrants a l’Europa occidental. De fet, crec que és fonamental per a la justícia i l’estabilitat que tots els grups nacionals que han rebut immigrants en llur territori avancin vers un conepte multiètnic o multicultural d’ells mateixos. Em produeix un cert neguit el fet que la construcció d’una ciutadania europea, o l’impuls per aconseguir-la, s’ofereixi de vegades com un remei en comptes de la construcció d’un concepte més inclusiu de la identitat nacional. Els trucs a Alemanya, em sembla que mai no se sentiran tractats justament si els alemanys no accepten que són una societat multiètnica, multicultural, i l’autèntica batalla és aconseguir que els alem,anys admetin el concepte de multiculturalisme d’immigració. Crec que seria un perill que la gent impulsés la ciutadania europea com una alternativa més que no pas com un suplement al que jo crec que és el repte, molt més important, de construir el multiculturalisme d’immigració dins la societat alemanya.

D’altra banda, i semblantment, pel que fa al federalisme plurinacional, per a mi no és gens obvi que la construcció de les institucions europees hi ajudi. El federalisme plurinacional depèn d’un equilibri de poder precari entre la minoria nacional i la majoria nacional dins un país. Antigament tot el poder era en mans del govern central. Per mitjà del procés de construcció del federalisme plurinacional hem creat una certa distribució del poder entre les minories nacionals i les majories nacionals. Ara hi afegim un altre nivell, el model paneuropeu, en què l’estat torna a tenir tot el poder i les minories nacionals no en tenen. En les institucions paneuropees el poder real és completament en mans dels estats centrals que hi són representats, mentre que les minories nacionals pràcticament no hi tenen representació. Són elements sense cap mena d’estatus que disposen, això sí, d’un seient en tal o tal altre consell consultiu, però el poder real per prendre decisions en l’àmbit paneuropeu rau en els estats centrals. I això significa que, després d’haver assolit una distribució equilibrada de poder a l’interior del país, ara hom ha donat més importància a un nivell de presa de decisions en què les minories nacionals tenen una participació efectiva. Els temps en què el poder es concentrava a les mans d’un estat central ja han passat.

Ja sé que la major part de les minories nacionals europees donen suport al procés de construcció de la UE i a la integració europea. Em sembla que això acabarà sent un motiu de frustració, si no s’avança vers la concessió d’una representació de més pes de les minories nacionals en les institucions paneuropees. Deixeu-me tirar per un altre cantó: en la mesura que la UE és una organització d’estats, la més important organització d’estats que hi haurà, això generar la sensació que el més important és ser estat, perquè això és el que dóna dret a un seient a la taula de l’organització d’estat. Hi ha la sensació, em sembla, que la importància creixent d’aquestes organitzacions transestatals estimula el desig de secessió, perquè això és el que et proporciona un lloc a taula, i si volem evitar aquesta dinàmica, hem de repensar aquestes institucions internacionals i alhora oferir a les minories nacionals una bona distribució del poder en aquest nivell, de la mateixa manera que van obtenir-la en el nivell domèstic o estatal.

Per mirar de resumir, les exigències bàsiques de la justícia i l’estabilitat determinen, d’una banda, que els estats que tenen en el seu si minories nacionals hagin de considerar-se a si mateixos estats plurinacionals, que contenen dos o més grups nacionals que compartiran el poder en una distribució territorial típica; en segon lloc, cal que cadascun d’aquests grups nacionals, tant si és majoria com minoria, es vagi considerant a si mateix com a multiètnic o multicultural, almenys en la mesura que té immigrants residents en el seu territori. De fet, no veig que la construcció d’Europa pugui ajudar directament a cadascun d’aquests dos processos. Crec que aquests processos s’han de pensar en cada situació concreta, dins de cada estat. La UE hores d’ara no es basa en cap d’aquests principis. De moment no consagra el principi que Espanya és un estat plurinacional. No hi ha res en el Tractat de la UE o del Cd’E que estableixi que Espanya és o hagi de considerar-se com un estat plurinacional. Ni es diu tampoc que els catalans hagin de considerar-se una societat multicultural. Per consegüent, no veig pas que, ara per ara, el procés vers la UE pugui ajudar directament el reconeixement que els estats amb minories nacionals han de considerar-se estats plurinacionals ni que els grups nacionals han de considerar-se societat multiètniques o multiculturals.

Hi ha com a mínim uns quants fenòmens que poden erosionar la construcció europea. Aquesta és molt sòlida, però veig motius de tensió en el fet de posar l’èmfasi a construir institucions paneuropees i una ciutadania paneuropea, car això desvia l’atenció de la qüestió essencial, que no és altra que lluitar per una concepció més inclusiva de la identitat nacional en els països que continuen resistint-se al multiculturalisme, i lluitar pel dret a l’autogovern i a l’autonomia territorial de les minories nacionals. El que és a mi, doncs, encara no em convenç la visió optimista que la Unió Europea i les demandes de drets de les minories desafiïn conjuntament l’estat-nació i que, malgrat tot, avancin de comú acord. Em sembla que hi pot haver com a mínim algunes zones de tensió entre aquests dos processos.

(4/4)