Els símbols que empra la política són teatrals per naturalesa. Himnes, banderes, condecoracions o festes nacionals no signifiquen, si es vol, gran cosa en si mateixos, però revesteixen importància perquè els significats que evoquen són instruments de autocomprensión d´una societat, instruments de creació de consciència de la identitat i continuïtat social. La política també està carregada de símbols en altres aspectes, menys visibles.
Les accions polítiques amb càrrega simbòlica s´assemblen al teatre. Impliquen, també, al·lusió, multiplicitat de significats i intenció. Descriuen també una realitat en versió abreujada o reduïda, establint llaços fonamentals sense arribar a ser explícites. I posseeixen també un marc ritual d´acceptació universal que resisteix el pas del temps.
Fins i tot els escèptics no poden negar un tret de teatralitat en la política: la dependència de la política dels mitjans de comunicació. Nombrosos polítics es trobarien indefensos sense preparadors que els ensenyessin ensenyar-los les tècniques d´actuació davant una càmera. Tots els polítics, inclosos els que menyspreen el teatre com alguna cosa superflu, com alguna cosa que no té cabuda en la política, es transformen sense voler en actors, dramaturgs, directors o artistes.
L´important paper que exerceix una sensibilitat teatral en la política és de doble tall. Els seus posseïdors poden despertar a la societat a la gesta de grans empreses i al foment de la cultura democràtica, el coratge cívic yel sentit de la responsabilitat. Les mateixes persones poden també despertar els pitjors instints i passions, fanatitzar a les masses i portar a les societats a l´infern. Recordin-se els mastodónticos congressos nazis, les processons de torxes, els discursos incendiaris d´Hitler i Goebbels i el culte a la mitologia alemanya (...)
En conseqüència, on està el límit entre el respecte legítim de la identitat i els símbols nacionals i la música diabòlica de flautistes de Hamelin, mags tenebrosos i hipnotitzadors de tota laya? On acaba els discursos apassionats i comença la demagògia? Com podem distingir el punt més enllà del com l´expressió de la necessitat d´una experiència col·lectiva i de rituals d´integració es converteix en una funesta manipulació i en un atac a la llibertat humana?
En aquest punt apreciem la gran diferència existent entre el teatre com a art i la dimensió teatral de la política. Un espectacle teatral absurd a càrrec d´un grup de fanàtics és part del pluralisme cultural, i, com a tal, ajuda a ampliar el regnat de la llibertat sense amenaçar a ningú. Una actuació absurda per part d´un polític fanàtic pot sumir a milions de persones en un desastre sense límits.
Per tant, el drama de la política exigeix no un públic, sinó un món d´actors. En un teatre, les nostres consciències s´estremeixen, però la responsabilitat acaba quan cau el teló. El teatre de la política planteja a tots exigències permanents -mentre que dramaturgs, actors i públic- al nostre sentit comú, moderació, responsabilitat, grau de discerniment i consciència.
29-XII-12, Václav Havel (1936-2011), últim president de Txecoslovàquia (1989-1993) i president de la República Txeca (1993-2003). Autor de 21 obres teatrals. Traducció: José María Puig de la Bellacasa. lavanguardia