Quan l´incisiu Francesc Pujols va formular en el seu Concepte general de la ciència catalana el seu famós enunciat, corria el 1918. Havien de ser moments d´una incipient eufòria, quan tot renaixia en la malparada Catalunya, però la veritat és que la seva frase va asseure bé a l´autoestima col·lectiva. Assegurava, "perquè seran catalans, totes les seves despeses, allí on vagin, estaran pagats. (…) Pensant-ho bé, serà millor ser català que milionari". Un segle després no només no s´ha complert la profecia del savi de la Torre de les Hores, sinó que passa el contrari: pagar més que ningú precisament per ser catalans. L´última dada remata el clau amb insolència: només Aruba -que els seus 106.113 habitants caben en el camp del Barça- i Suècia apliquen un IRPF superior al de Catalunya. És a dir, som els tercers del món a pagar més per la renda, per sobre de països tan pobres com… Alemanya, Canadà. Si a això afegim la resta de pressió tributària, des de la multiplicitat d´impostos fins als peatges, resulta que Catalunya és un luxe a escala planetària que la majoria de catalans no podem pagar-nos. És a dir, que ser català té una gràcia monumental. O no en té cap, la qual cosa és un motiu de poc incentiu per els qui no tinguin els vincles emocionals que tenim uns altres.
Parlant clar, ser català no és cap negoci, i llavors, per a què ser-ho si es pot evitar? Com aconseguirem que no hi hagi fugida de la nostra excel·lència professional? Com animarem al fet que vinguin excel·lències de fora? I com animarem a empreses, sectors dinàmics, autònoms, pimes, al fet que vinguin a Catalunya, si els oferim els nostres serveis mediterranis però els fem pagar com si fóssim nòrdics? Més enllà del quin bonica és Barcelona, i el Pirineu i les costes, i que bé que es menja i el bla bla bla a l´ús, Catalunya comença a escassejar com a atractiu econòmic. Més car, pitjor infraestructures, pitjors prestacions socials, més imposats, dèficit financer, embolic polític…, ai!
Preguntar-se com hem arribat fins a aquí té resposta, encara que excessiva per a aquest curt espai. Però les culpes estan repartides entre un tripartit català que, entre altres alegries, va pujar el tram autonòmic de l´IRPF, un PSOE que va incomplir les seves obligacions financeres envers Catalunya, un PP que acaba de pujar més la renda i un dèficit fiscal que ens té endèmicament ofegats. Sumat als augments impositius que CiU ha fet en zones sensibles com el transport públic, cal pensar que entre tots la van matant i ella sola es va morint. La fiscalitat catalana ha arribat a tals extrems d´ofec que es pot afirmar que aquest és l´obstacle més insalvable per crear ocupació. Catalunya és un país cada dia més pobre amb una fiscalitat cada dia més rica. Es pot aguantar? Perquè entre ser català i qualsevol altra cosa, comença a ser més simpàtic ser arubià.
10-I-12, Pilar Rahola, lavanguardia