El conseller Mascarell oferia un diagnòstic en l´entrevista nadalenca que li va fer Ignacio Orovio per LaVanguardia: patim d´estrès cultural. Tot i que només una setmana abans es va poder sentir que la desafortunada tíbia esquerra de David Vila havia sofert una fractura per estrès, em temo que aquest diagnòstic tan ampul.lós no va treure a gaire gent les ganes de menjar-se l´escudella. I vull pensar que el conseller no té previst sotmetre amb algun o un altre format el nostre sistema cultural a una imitació transversal d´aquelles proves d´estrès que simulen mesurar la solidesa dels bancs, la seva capacitat per encarar el risc i la suficiència del seu capital per a treballar en els escenaris diversos al fet que ens pot portar la deriva de l´economia. El recurs cada vegada més habitual a la creació de debats artificials entre presumptes experts disimuladament afins per legitimar les iniciatives dels governs com si fossin producte de l´assumpció de propostes externes o de la societat civil és, a més d´una despesa suntuaria prescindible, una de les contribucions més vistoses dels poders polític i econòmic a la infantilización de l´opinió pública.
No és estrany que la retòrica de l´estrès, cosina germana de la retòriques de la flexibilitat i de l´autoestima, aparegui en una època dominada per un discurs institucional que enfosqueix la qüestió de la justícia o la injustícia dels canvis i de la possibilitat i la pertinència de resistir-se a ells i posa el focus en la necessitat d´adaptar-se amb eficàcia. Però cal reconèixer que el fet que Mascarell diagnostiqui que patim aquesta síndrome subratlla, una vegada més, la seva aparença d´home de lectures extenses.
El concepte d´estrès cultural ja fa cert temps que ha trobat un lloc en els llibres d´antropologia, psicologia social, sociologia i psicologia.
John Berry, professor de la Queen´s University de Ontario i gran especialista en la matèria, defineix aquest fenomen com allò que esdevé en un determinat context cultural quan les exigències dels canvis excedeixen la capacitat d´adaptació d´un grup i dels individus que ho formen. I ho exemplifica, entre altres casos, amb el dels Ik, una tribu de caçadors i recol·lectors del nord d´Uganda que es va veure socialment devastada quan el govern, en nom del desenvolupament econòmic, va crear el parc nacional de la vall de Kidepo i els va impedir l´accés a la seva font tradicional d´alimentació. Fa anys els antropòlegs solien explicar que l´estructura cultural de la tribu es va ser destruint quan, després de ser expulsats de la vall, cadascun dels seus membres va començar a ser un perillós enemic dels altres en la lluita per uns aliments convertits en un ben del tot escàs. Suposo que ara a les escoles de negocis els Ik deuen servir com a il·lustració d´un poble estressat i poc flexible que no va saber veure una oportunitat en la crisi que li va tocar viure.
27-XII-11, Josep Maria Ruiz Simón, lavanguardia