D´acord amb informes d´organitzacions humanitàries, al voltant de 8.000 dones van ser violades en la República Democràtica de Congo (RDC) en el 2010. No és un cas únic: la violència sexual en zones de guerra s´ha produït en els Balcans, Darfur, Libèria, Sierra Leone, Colòmbia i Guatemala, i ocorre en situacions de posconflicto o emergència humanitària, com Haití. Després de la fi de la guerra freda es va començar a parar esment internacional a l´ús de la violació com a arma de guerra. Però les matances i violacions de drets humans en la dècada de 1990 van tenir un especial impacte: entre 250.000 i 500.000 dones van ser violades a Rwanda; 50.000 a Sierra Leone; entre 20.000 i 50.000 a Bòsnia i Hercegovina i de 200.000 a 2 milions en la RDC.
La violència sexual, durant o amb posterioritat a una guerra, està basada en el gènere (dirigida a dones però també a homes) i abasta totes les formes de violència física i psicològica que cometen membres de les forces armades o de grups armats no estatals. De vegades fins i tot personal d´operacions de pau i refugiats les han perpetrat. Aquestes inclouen segrest, esclavitud, abús sexual, mutilacions, nuesa per coerció, tortura, assassinat, tràfic de persones i submissió a practicar la prostitució.
Els objectius de la violència sexual com a mètode de guerra són desmoralitzar als combatents homes, destruir i humiliar la identitat cultural de determinades comunitats per aconseguir la "neteja ètnica", desplaçar població, usar a les dones com a botí de guerra i com treballadores esclaves en l´economia política de la guerra.
En el llibre La politització de la violència sexual,Carol Harrington indica que la violació i la coerció per a la prostitució van estar presents de forma organitzada des del sistema esclavista al segle XVIII fins avui, passant per la Primera i Segona Guerra Mundials, l´establiment de prostíbuls amb presoneres per part dels exèrcits nazi i japonès, les violacions de dones alemanyes i d´altres nacionalitats dutes a terme per efectius de les forces aliades (especialment de l´antiga URSS, EE. UU. i Gran Bretanya), i la guerra de Vietnam. A la llista s´afegeix la violència sexual usada com a humiliació cultural als presoners musulmans en Abu Graib i Guantánamo.
Com diu la investigadora sueca Chris Coutler sobre Sierra Leone: "Les violacions de guerra són part de l´escenari global en el qual s´entrecreuen el tràfic internacional de sexe, drogues i armes". La gravetat del problema exigeix una sèrie de mesures i responsabilitats.
Li correspon als Estats adherir-se a les normes internacionals sobre protecció de civils, dret internacional humanitari i la legislació sobre violència sexual i tràfic de persones, desenvolupar la legislació que impedeixi aquestes accions. L´ONU compta amb tres resolucions importants aprovades pel Consell de Seguretat (1.325, 1.820, 1.888) que s´ocupen del paper de la dona en els conflictes armats i la seva resolució, incorporen la perspectiva de gènere en les operacions de pau, i la necessitat d´acabar amb la impunitat dels crims sexuals als quals equipessin amb genocidi. La violència sexual, a més, és un crim de guerra prohibit pel dret internacional humanitari.
Quan els Estats nacionals no es fan càrrec d´una qüestió que s´equipara a genocidi, hauria d´aplicar-se el principi de jurisdicció universal o internacional, que deriva de l´obligació moral dels Estats de protegir als civils. Però alguns Estats, entre ells el Regne Unit, Bèlgica i Espanya recentment, han restringit les seves legislacions retallant l´espai per utilitzar aquest instrument.
La impunitat és el principal obstacle per dur a terme una efectiva prevenció. Ni els líders ni els perpetradores són adequadament processats. El Tribunal per a la guerra en l´antiga Iugoslàvia ha recollit testimoniatges d´entre 20.000 i 60.0000 casos de dones i nenes violades, a més de casos de violacions a homes i nens, moltes d´elles per part de bandes de soldats entrenats per a això. No obstant això, solament 24 individus han estat jutjats i amb prou feines 13 han estat condemnats.
La violència sexual en conflictes armats requereix usar mesures judicials contra els perpetradores, educacionals per a homes i dones; desafiar el paradigma cultural de la masculinitat i el patriarcat; estímuls econòmics per a les persones afectades; atenció psicològica i sanitària. Durant i després de les guerres aquesta qüestió no pot quedar de costat.
