Sry Leak, rostre de l´esclavatge sexual infantil

A Cambodja, el nom del naixement no roman per sempre. Es modifica tantes vegades com un vulgui canviar de vida; quan la que portes no et satisfà o quan la malaltia o la mala sort s´enceben sobre tu. Sok Ly, de 12 anys, deixarà de ser Sok Ly molt ràpid. Ha de deixar de ser-ho. Perquè és impossible assumir tanta adversitat amb tan curta edat. A aquesta nena la van trobar fa un mes tancada en una gàbia en un bordell de la seva pròpia família, inmundo, tal com sol ser el comú dels bordells en aquest país del sud-est asiàtic que viu per vegada primera en tres dècades vuit anys consecutius de pau. Tal com és, per exemple, un qualsevol dels molts oberts en un carrer del districte d´O Chrony, en Poipet, nord-oest del país, frontera amb Tailàndia: un porxo amb cadires per quan, com avui, el monsó i la calor estrenyen; una sala on la noies descansen i s´exhibeixen, on el client contempla el gènere, acorda el preu i tria -menor o major, verge o no-, per perdre´s després amb ella per un passadís decorat amb pòsters de cantants i actrius asiàtiques famoses maquilladas de colors virolats, amb somriure exagerat i posi feliç. Un mirall per retocar-se, una tinaja amb aigua, un buit per a la latrina que evacua directament al carrer i un parell d´habitacles amb un camastro dins on culminar la trobada. És tot. Un servei, uns minuts, dos dòlars.

A la ciutat de Poipet la criden el "salvatge oest". Per moltes raons. Va ser llar dels jemeres vermells, del dictador Pol Pot, qui va col·locar al país l´any zero de la civilització i ho va convertir en el camp d´extermini de Kampuchéa entre 1975 i 1979. Va acabar amb la vida de dos milions de persones i encara ningú ha estat jutjat per això. Això sí, molts li recorden aquí diàriament. Perquè aquest territori de vegetació exuberant, proper al llac Tonlé Sap i als temples de Angkor; aquest horitzó de terres fèrtils i arrossars d´un verd molt viu és sinònim de mort: un sembrat de mines antipersona. Mig milió de tones s´han desenterrat ja al país.

Poipet és considerada avui El Daurat per milers d´agricultors que fugen del camp i arriben en massa atrets pel fulgor de la mitja dotzena de casinos de luxe construïts a la terra de ningú entre els dos països. Només rics i ludópatas tailandesos poden accedir al seu interior (al seu país, el joc està prohibit), i aquí se´ls veu gastant-se els diners en pla Las Vegas segle XXI mentre, en l´exterior, centenars d´homes, dones i nens famèlics arrosseguen carros enormes amb els seus cossos menuts, transportant tot tipus de mercaderia a través de la frontera en una escena del més pur edat mitjana. I alguns d´ells, aquí mateix, ara, estan sent obligats a sortir del país per força. Seran esclavitzats i/o prostituïts.

Segons l´ONU, quatre milions de dones i dues de menors són traficats o explotats en negocis sexuals de tot el món. La tracta de persones és un negoci pròsper: mou 40.000 milions de dòlars. El tercer després del d´armes i droga. I va en augment a Cambodja malgrat el tímid creixement econòmic últim i l´estabilitat política (sempre fràgil). Segons Unicef, "entre un 30 i un 35% de tots els treballadors sexuals en la subregión del Mekong tenen de 12 a 17 anys". Només a la capital, Penh, es calcula que hi ha 8.000 menors en la indústria del sexe i 28.000 serfs domèstics.

Les dades d´organismes internacionals, com el Departament d´Estat nord-americà, en el seu informe Trafficking in Person 2006, defineixen la situació: "Cambodja és origen, destinació i trànsit de tracta de persones... Un nombre molt significatiu de dones, nenes i nens són portats a Tailàndia i Malàisia per a ús sexual comercial. Homes joves, per a treballs forçats en la construcció, en el camp, en la pesca; dones, per a fàbriques i treball domèstic; nens, cap a Vietnam o Tailàndia per mendigar. Cambodja és destinació de dones vietnamites que acaben en els bordells... I el tràfic no només es produeix a les zones de frontera, sinó que es mou d´àrees rurals a la capital o altres ciutats secundàries". Bàsica és la informació de les ONG i institucions religioses que treballen sobre el terreny -aglutinades al voltant de la prefectura del bisbe de Battambang, el jesuïta asturià Enrique Figaredo, motor dels drets humans a la zona-. Entre 600 i 900 persones, calcula la Fundació Salesianos a Cambodja, són traficades per aquesta riba del món cada mes. Diverses ONG s´ocupen dels nens dels carros, per exemple, tan vulnerables. "Però són draps calents pel que es necessita. El drama és bestial. Aquest lloc es podria declarar zona catastròfica, però les màfies no ho permeten", diu el pare Albeiro Rodas en el centre Don Bosco, que escolaritza a alguns d´aquests menors esclaus ja alliberats.

Aquí, en el bordell comú camboyano de Poipet estan (estaran en aquest instant, si és que encara sobreviuen) esperant clients sis dones que, davant la història trista de Sok Ly i d´altres com ella, s´encongirien d´espatlles. "Sabem ben el que és", dirien Yorchi Hong, Oeun Ca, Srey Mao, Heng Chinda, Phank Sothea, Srey Neth, d´entre 15 i 25 anys. També ho sap la propietària del negoci, Hok Horn, d´uns cinquanta, que somriu trempada mentre explica el qui és qui de les fotos de família en les parets, mentre atén als clients i distribueix el treball. Aquí es veu també el altarcito budista vermell kitsch que es col·loca en qualsevol estatge, per si resulta necessari orar en un país on el 90% de la seva població de 14 milions és budista i jemer; la meitat, menor de 18 anys; on el 35% sobreviu amb menys d´un dòlar al dia; el 66% no té accés a aigua potable, i l´esperança de vida no arriba als 57 anys. Un país dels 50 menys desenvolupats del món que en els seixanta va ser la Suïssa de la Indoxina, segons recorden molts, i que els interessos de nord-americans, comunistes i vietnamites, primer, i dels propis polítics camboyanos, després, es van obstinar a destrossar.

Sok Ly va malviure dos anys en un d´aquests tuguris, sotmesa al procés de seasoning (de condimentació), com criden els traficants al període d´adaptació d´una nena, adolescent o adulta a la seva nova situació, fins que, després de les violacions i tortures, acaba ben cuinada, convençuda que la seva única opció per sobreviure és la que té a la vista: prostituir-se, treballar per a ells per a tota la vida, estar-los agraïda. Nataschas Kampusch hi ha moltes a Àsia. Anònimes i oblidades. "Arriba un moment en què toques fons i et sotmets per complet", compte Somaly Mam, la presidenta de Afesip (Acció per les Dones en Situació Precària, en les seves sigles en francès), una ong creada per pal·liar el sofriment de moltes d´aquestes menors. La fotògrafa Isabel Muñoz, veritable apassionada de Cambodja, on torna una vegada i una altra, ha retratat a moltes de les nenes acollides en els centres Afesip i a altres en els bordells en un intent, diu, "de posar-li rostre a un crim que es comet a la vista de tots". Ambdues mostren ara el seu treball d´anys sobre el tema. Muñoz, en una exposició a Madrid (Centre de la Vila), i Somaly, en la seva autobiografia, El silenci de la innocència, que publica l´editorial Destino el 10 d´octubre a Espanya.

Somaly Mam (1970) va ser esclava sexual en la seva infància. Mare, maca, enèrgica, dura i occidentalizada avui, es va rebel·lar i va resistir llavors. Va aconseguir sortir amb vida d´aquell infern, "però no indemne", assegura. "Una experiència així és molt difícil de superar; jo ja no confio en la gent, no ho puc evitar". Les seqüeles psíquiques romanen fins a en la seva pituïtària: "Els records que més em trastornen encara són els de les violacions i el de l´olor de l´esperma, la pudor dels prostíbuls", diu. També les físiques: "I en el més íntim no puc sentir el contacte amb un home igual que una dona lliure, normal, com si res hagués passat; és impossible". En 1998 va rebre el Premi Príncep d´Astúries de Cooperació Internacional al costat d´altres dones com Emma Bonino o Rigoberta Menchú; un any abans havia fundat Afesip (ver www.afesip.org).

Fins ara -i en gran part gràcies a l´ajuda de l´Agència Espanyola de Cooperació Internacional-, la seva ONG ha aconseguit atendre a unes 3.500 menors rescatades de bordells, de xarxes de tràfic o de situacions de risc. Avui, moltes d´elles estan rehabilitades, han tornat amb les seves famílies, treballen o s´han casat. Com Him Srey Rotha, de 26 anys, botiguera en el llogaret de Po Touch, camí a Battambang. Viu en una d´aquestes típiques cases camboyanas de fusta blava añil desteñido aixecades amb pilotis sobre l´arrossar o el pantà: "Una coneguda em va vendre a un bordell de la capital i jo em vaig escapar, vaig demanar ajuda a un mototaxi, i ell em va portar a Afesip. Vaig estar dos anys, vaig estudiar... He tornat amb la meva tia i els meus nebots; em necessiten. Embeno arròs, tabac, caramels en el porxo, veus? Vull ser cuinera". O Chun Sochiet, de 26, modista, que treballa al costat d´altres 16 noies en el taller de roba de Afesip, a Penh. "M´he casat; ell és guarda jurat. Ja estic molt embarassada, sí, prefereixo que sigui nena. No vull deixar el meu treball, m´arreglaré per cuidar-la. Ara faig el que desig. No vull que el meu fill ho passi com jo ho vaig passar". O com Ly Kimsong, de 22, que ha obert amb ajuda de microcrèdits una perruquería en un descampat de Poipet: "Fa un any que vaig obrir, 13 dòlars costa el lloguer del local, i sí, guanyo quatre al dia i aquí dormim i vivim. Tallar el pèl? Mig dòlar. Sí, em vaig casar; ell treballa en un comerç de roba a la frontera. Ens vam conèixer allí, jo estava en una casa de cites. Ampliarem el negoci a telefonia mòbil".

Les noies del bordell de Poipet, si poguessin llegir, que no poden, se sentirien identificades amb el que Somaly diu en el seu llibre. "Tenia la sensació de que el meu cos ja no em pertanyia, que estava morta des del dia que el xinès m´havia violat...". Són totes filles de camperols. Són dolços. Contemplen amb entusiasme els retrats que Isabel Muñoz els va fer fa anys; en ells s´aprecia la seva deterioració física actual. Encara que somriguin, et mirin amb interès, et toquin, es prestin a posar divertides. Yorchi Hong Nhea, vietnamita, primíssima, de mirada perduda, ni tan sols riu. Diu que viu amb el seu proxeneta aquí al costat, i assenyala al fanguer replet de nens nus i tenderetes. "Em va vendre el meu pare. Ara treballo aquí, i aquí em vull quedar". Els treballadors socials de Afesip indiquen que té problemes de drogues. Està enganxada al yaabaa, una metaanfetamina de forta addicció. I assenyalen també a Srey Mao, bella però plena d´ulleres, que s´empastifa en aquest instant la cara amb crema blanca per semblar de pell més clara i atreure a més clients; després, de nit i sense electricitat, semblaran fantasmes. "Estic divorciada, tinc dos fills, de dos i tres anys; viuen amb l´àvia, els mano uns 50 dòlars al mes. No, no tinc cap foto d´ells, para què?". Oeun també renega de la seva família mentre engoleix una panotxa de blat de moro: "Viuen a prop, no vull saber gens". I Phank Sothea recorda que era verge quan va arribar a Poipet: "Van cobrar per mi 450 dòlars. I sí, a mi no em va passar, però conec a moltes que sí; et cusen una vegada i una altra i et venen com a nova".

"A Cambodja, en més de la meitat dels casos d´aquestes víctimes menors de la indústria del sexe, la persona que les va convèncer o va vendre era algú a qui coneixien", apunta Unicef. Un parent, un amic, la mare. "Les màfies busquen nens pels llogarets, prometen diners als pares que després mai arriba i els petits es perden per sempre", diu el pare Rodas. "La pobresa moral també és tremenda. Els fills són una simple font d´ingressos. I es veu als homes bevent, dormint, mentre dones i nens treballen sense parar. El camboyano no és solidari. Potser no pugui ser-ho".

Chheing Vathy, home de 16 anys, se senti al seu costat en el centre Don Bosco de Poipet. "Fa dos anys es va intentar llevar la vida", compte Rodas sobre ell. I Chheing narra la seva història. "El meu pare em va portar a Bangkok...", comença. "Però molts no volen recordar. Com si haguessin corregut una cortina sobre el passat", segueix Rodas. Després, Chheing i Manium, un company, es queden perplexs en escoltar que existeixen països on el treball infantil està prohibit fins als 16 anys; on s´estudia fins als veintitantos. A Cambodja, només un 1% arriba a la universitat. Altres nens i nenes del centre s´apropen i parlen de la seva experiència.

- Sarey Pa, nena, 7 anys: "Demanava diners per Bangkok amb la meva mamà, de vegades treballàvem en la construcció; ella va morir".

- Triwan, nen, 15 anys: "Em va arrestar la poli a Bangkok, vaig estar en una presó juntament amb molts adults; venia dolços que em donaven els amos".

- Kong Raví, nen, 14 anys: "Treballava per a diversos homes. No conec als meus pares. Jo venia flors per Bangkok, i si no portava diners, em ficaven en una cuba d´aigua. Una dona va cridar a la policia, van veure que era camboyano i em van portar".

- Ketkuon, nen, 14 anys. "Vaig demanar diners pels carrers tres anys, fins que em va agarrar la poli. Em va tractar bé. Estic en sisè, sóc el número dos de classe; el número u és una noia".

- Manium, home, 17 anys: "La meva família em va vendre, però m´agradaria trobar-los. No els guardo rancor. Ni als traficants, eren amables. Vull ser electricista, començo ara la formació professional".

El negoci de la prostitució ha viscut tres períodes de desenvolupament en aquest país: la colonització francesa, l´arribada de militars americans i altres estrangers durant la guerra de Vietnam i, posteriorment, del personal de la UNTAC (United Nations Transitional Authority) a principis dels noranta. I ara, la de la florida del turisme occidental. Del primer i segon períodes hi ha molt cinema fet. Sobre les aventures dels occidentals i l´ambient a Cambodja durant el tercer, a la fi dels noranta, valgui un exemple recollit de la literatura: "Aviat vaig saber dels quatre principals mercats de carn freqüentats per estrangers a Penh. Classificant-los en una sort d´escala descendent de més a menys classe, hem de començar amb Champagne. Aquesta renombrada institució disposa de sala de ball, escenari a l´aire lliure, dos bars... i centenars de noies d´entre 15 i 35; el més clàssic de la capital és, no obstant això, Svay Pa, a 11 quilòmetres, amb noies vietnamites de 14 a 25. Un dels seus molts bordells, Kiddie Corner, ofereix nenes de 12 i 13. Dins de la capital hi ha fileres de prostíbuls als carrers 154 i 63; el preu de les noies, cinc dòlars. I després està Tool Kok, al nord, barraca després de barraca, a banda i banda del carrer 70, noies des de 13 anys disposades a tot per dos dòlars". Aquest és només un suau extracte del contingut del llibre Off the rails in Penh. Into the dark heart of guns, girls and ganja, de l´escriptor israelià Amit Gilboa.Exemplars fotocopiats d´aquesta obra i d´altres sobre la densa història camboyana són venuts per nens als turistes que s´apropen a contemplar la bella vista de les barcasses en el llac Tonlé Sap i el riu Mekong en el moll Sisowath.

Que el turisme creix a Cambodja és un fet (més de milió i mitjà de visitants gràcies a l´imant dels temples de Angkor). També la demanda de pornografia infantil en Internet, diuen en una xarxa d´ONG cridada ECPAT que intenta combatre el turisme sexual. I els pedòfils. Només a l´agost, la policia de Penh va detenir a dos alemanys amb un arsenal de material videogràfic i a un americà resident. El diari Cambodia Daily ho recollia així: "A l´apartament [d´un dels alemanys], la policia va trobar a quatre menors vietnamites de 10 a 14 anys i va confiscar 20 videocassets en els quals se´ls veia practicar sexe amb elles". El detingut, de 61 anys, va saltar per la finestra en ser descobert.

"Cambodja s´està convertint en una espècie de paradís per als turistes sexuals, una reputació que Govern, ONG, organismes internacionals i comunitats locals s´esforcen a mitigar", diuen en ECTAP. I ressalten la dificultat d´aconseguir dades fiables de "consum", ja que "no sol haver-hi denúncies de les víctimes". Totes estan desateses. Aquí és on treballen, informant de drets a uns, de deures i legalitat a uns altres. S´ocupen que agències de viatge, hotels, operadors turístics... signin o s´acullin al que es diu Codi de Conducta contra l´Explotació Sexual. ECTAP Cambodja va organitzar en 2005 workshops informatives amb 60 hotels i nombrós personal turístic del país. I hi ha en marxa campanyes dirigides al consumidor potencial. "Sex with children is a crime", es llegeix en la contraportada d´una guia sobre els temples de Angkor. "Si tens informació sobre explotació sexual o abús de menors, flama al 012 181-7280. Els ofensores s´enfronten a 20 anys de presó a Cambodja i a persecució criminal als seus països. Més de 940 han estat detinguts i jutjats...". Ho signen el Ministeri de l´Interior i Unicef.

El Govern camboyano (coalició entre comunistes i monàrquics, dirigit per Hun Sen) sembla que es comença a preocupar del tema. Així ho considera l´informe Trafficking in Person 2006, citat abans, malgrat recriminar-li la seva falta de protecció a les víctimes i de mesures de prevenció. Un Pla Nacional d´Acció contra el Tràfic de Persones es preveu que s´engegarà a la fi de 2006.

En el seu llibre Sex slaves, the trafficking of woman in Àsia, la historiadora britànica Louise Brown creu que l´enfocament en el turista sexual occidental no ha de desviar l´atenció de l´altre consumidor, el massiu: "La major demanda de serveis sexuals a Àsia procedeix del mercat intern", assegura. Els asiàtics (a excepció potser dels japonesos) "consumeixen" en silenci, no presumeixen en públic, no solen participar en festes d´empresa. "A Cambodja, el desig sexual masculí és considerat insaciable", segueix Brown, "una dona simplement no pot satisfer a l´home mitjà. Un proverbi del país diu: ´Deu rius no són suficients per a un oceà´, i això ho expressa bé. Els homes creuen que tenen dret a sexe, a comprar-ho". I ho compren.

El mercat local de consum de sexe és difícil de mesurar. L´organització nord-americana Care International, que porta trenta anys al país, ho va intentar en 1994 i va descobrir que entre el 60% i el 70% dels camboyanos asseguraven voler visitar o haver visitat bordells. En un informe de 2005 de l´OMS sobri sida (avui hi ha 130.000 seropositius; 25.000 amb necessitat de antirretrovirales) es llegeix: "En 2001, entre el 22% i el 26% dels conductors de mototaxis i el personal policial i militar va comunicar que havia pagat per mantenir relacions sexuals...". Difícil és aconseguir informació, perquè de coses privades no es parla en aquest país en el qual abunden les supersticions. Les dones no protesten, els clients no donen explicacions. Parlar de "assumptes personals és una mostra de debilitat", explica Somaly Mam. "És brindar als altres i a les forces del mal la possibilitat de turmentar-nos. Mai cal desvetllar gens d´un. Perquè això et fa vulnerable", explica. A més, les dones són una propietat per als homes. I no hi ha més que parlar. I la llei? Existeix una política pro igualtat de gènere, diu el Govern, una llei recent contra la violència domèstica, contra l´adulteri... "Però al nostre país només hi ha dues normes: l´escrita, que ningú respecta, i la dels diners", conclou Somaly.

Un dels cinc centres de Afesip està situat en Kampong Cham, bell llogaret en les planes del riu Mekong, a dues hores i mitjana de la capital després de recórrer en 4×4 una pista de terra pespunteada de sots, aigua, cases, camperols, vaques i pollastres vagabunds. Allí va ser on Somaly va sofrir el pitjor de la captivitat. "Desitjava obrir-ho aquí, pel simbòlic", diu mentre les 40 noies del centre l´envolten entusiasmades amb la visita. Allí està Sok Ly. És veure-la i endevinar el seu sofriment. Prou mirar-la. Prou fregar-li l´espatlla i encendre-se-li en el rostre un gest de dolor. Impossible fer-li fotos com a les altres, impossible ensenyar-li la seva imatge en la càmera digital. Bruna, preciosa, el pèl curt, els ulls fugissers, tristíssims. Amb prou feines parla. "Ho feia quan la trobem, després va emmudir, i ara de vegades murmura".

Ella no ho sap, però ha tingut sort. Algunes noies són rescatades per les ONG durant les batudes de la policia en els prostíbuls (moltes frustrades, ja que són avisats abans), però unes altres moren pels maltractaments. "Fa poc es va cremar el bordell de Neak Luong i van aparèixer cossos carbonizados de dones encadenades. Però ningú s´escandalitza. La llei només coneix un article: si et violen, guarda silenci". Ho explicarien també els salesianos en Poipet: "Un policia va violar a una nena del centre. ´Li va tocar´, és la filosofia de la gent. Ningú va parlar". La corrupció és un altre camp de mines a Cambodja. Esclata en qualsevol racó. "En alguns llocs, la policia no molesta als traficants ni a propietaris de bordells. Perquè ells són els traficants i amos", assegura Brown.

El centre d´acolliment és un recés, una construcció diàfana en la planta baixa, on algunes de les residents s´ocupen dels telers, i unes altres, de la cuina. A dalt, una sala buida on es tiren les estores en arribar el somni. Es veu un jardí cuidat, latrines i una zona en obres: "Serà l´edifici per les més petites, amb fons de la Fundació Príncep d´Astúries de 1998". Afesip compta amb 130 empleats, i Somaly es queixa de l´escassetat de diners: "Tenim per atendre a 150 nenes i hi ha més de 200". L´etern problema dels fons. De moment, no vol saber de apadrinamientos com a font de finançament. "Vull suport per a totes per igual, no només per a unes privilegiades", diu rotunda. Tant com l´és en la seva posició sobre el tractament social de la prostitució: "Ni legal ni il·legal. Jo lluito per la seva abolició". I ho explica: "Es creu que l´exercici de la prostitució està fundat en un intercanvi: plaure a canvi de diners. Però això és una tergiversació de la realitat que oculta el desemparament de les dones sobre les quals s´exerceixen tals actes de violència i poder". Si hi ha necessitat econòmica, hi ha explotació.

El tant per cent de fracassos en Afesip, és a dir, de les quals tornen als bordells, és del 40%. Algunes d´elles treballen al carrer Sothearos, de Penh, en un edifici que criden simplement Building. Per arribar és necessari travessar una galàxia sencera d´edificis colonials, carrers sense asfaltar amuntegades de vianants i tuk tuks, mirar als nens esnifando cola per les voreres, fer olor els mercats, admirar els tallers de reparació de motos i evitar la imatge de les rates menjant de les escombraries a plena llum; és necessari sortejar milers de motocicletes carregades amb tres, quatre o cinc passatgers: amb dos i un porc viu ben subjecte al mig; amb un i una muntanya de caixes darrere; amb tres i dos fardells de robes; amb quatre, una maleta i una gàbia de gallines... Les combinacions motoritzades i existencials a Penh són infinites.

En un carreró miserable habiten Nary, de 27 anys, que subjecta amb afecte al seu fill Mon i ho repeina per a les fotos; Dy Van, de 25, primíssima, a simple vista sembla malalta; Skey Ca, de 25, amb corts en els avantbraços, duríssima ella. Diu que pren drogues i no vol deixar-les: "Mentre viva, viu". A la nit treballa en un night club on guanya 15 dòlars per client, encara que no rep tot, clar. I somriu. Però sempre és més que els dos que cobren a la casa. I assenyala el laberint de cabines aixecades amb uralita, maó i fusta directament sobre el fang. Ry Pov, de 23 anys, va anar a escola fins a segon grau, però ja no recorda com es llegeix o s´escriu gens. Confessa que ella també pren yaabaa. Se li veuen marques de cigarrets cremats sobre les seves mans; tortures i jocs als quals es presten mentre estan drogades. I Heng Srey Leak, de 24 anys, que porta 10 aquí. I quan veu que hi ha visita es posa els seus pendents de perles blanques per a la foto. Però es nega a somriure: un client la va pegar i va perdre dues dents. Ha treballat dur per posar-los-hi nous. Aquest era el seu pla. Però el dentista ho va fer tan mal que se li va desprendre un i ho ha perdut. I allí, en la geniva, ensenya el buit i el clau que li penja.

Una educadora de zona de Afesip atén a les noies del Building en una peça d´uns sis metres quadrats, amb llit, sofà de escay, cuina, pòsters amb informació sobre la sida i televisor. "Som 21 educadors en 11 províncies", explica mentre reparteix preservatius i sabó. "Un es dedica als clients, els ensenya a usar els condons ajudant-se d´un plàtan, a evitar la sida i tractar bé a les dones. Es queden perplexs". Les noies expliquen la seva experiència encantades, però en un moment donat perden tot interès: es queden prendadas d´un documental en la tele sobre el drama d´una cantant molt popular, Touch Srey Nech. Va ser assaltada, van matar al seu marit, i ella, invàlida, ha fugit a EUA. Es fa un gran rotlle i les dones del bordell Building es queden mudes i ploren amb el plor de les plañideras de l´enterrament. "És molt trist", diu Skey Ca, la dura, realment emocionada.

A la nit, una altra resident del Building, Ly, de 20 anys, a la qual Isabel Muñoz va fotografiar una vegada amb les petjades del maltractament en el seu rostre, es vas veure i maquilla tota de blanc per treballar al parc Vimean Ekareach. Allí pot cobrar fins a cinc dòlars. "Veus aquí, l´altre parc? Per aquí passegen les famílies, les dones normals amb els seus fills, i per no confondre´ns, portem taronges. Quan un client s´apropa, agafa una, dos, les que siguin, i depèn de quantes, el servei serà més o menys complet", explica mentre les colles de joves recorren a dalt i a baix el passeig. En veure´ls, sorgeix el tema de les violacions col·lectives que s´han produït a la ciutat en els últims mesos; gairebé 80 noies han estat atacades per bandes des de juny. I Ly, que va ser víctima recent, ho compta amb tranquil·litat pasmosa: "Sí, de vegades acordes un preu amb un i, quan arribes al guest house, són molts més, un problema". I aquí ve al cas el que la historiadora Brown escriu: "Les dones pobres a Àsia poden ser vulnerables, i moltes són objecte de terribles abusos, però no són febles. Hi ha un món entre aquestes dues descripcions". El de la dignitat, l´enteresa amb què passen per tot, l´admirable capacitat de somriure després de tant.

En el seu despatx de Penh, Somaly saca del calaix fotografies d´algunes de les nenes. Les hi prenen quan arriben a l´ONG com a testimoniatge del seu estat. Aquí estan, copejades, ferides, moltes d´elles; rostres inflats, mans cremades; escenes d´hospital amb protagonistes que Somaly Mam i Isabel Muñoz coneixen de llarg: "Aquesta, aquesta és Keo Sophea!". "Sí, ha tornat al seu llogaret, està malalta de sida i rep tractament de Metges Sense Fronteres en Takeo". "I ella?". "Ella va morir...". "D´aquesta no sabem...". Una després d´una altra. Somaly creu que el maltractament ara ha canviat de to. "En els meus temps se´ns aterrorizaba amb elements naturals -insectes, serps-. Després es va passar als cops... Avui és més violent. Per exemple, els claven claus en el cap! Sí, és increïble, tenim fotos. O empren electricitat. Potser sigui per aquestes pel·lícules xineses plenes de sadisme. O cusen a les més joves i a l´estona les obliguen a rebre clients... Perquè els asiàtics encara creuen que si durant l´acte sexual la dona sagna i crida, és que la desfloran, i amb una verge podran aconseguir la immortalitat". No hi ha fi per a aquesta història.

I Sok Ly? En marxar de Kampong Cham, les petites volen acomiadar-se amb música. Se sentin en el sòl. Chanry, de 13 anys, canta primer amb aquesta veu aguda, aquàtica, tan asiàtica. Després s´encimbella a la cadira Sry Leak, de set anys, la nena de la nostra portada, seropositiva, venuda a un bordell per la seva mare prostituta. Interpreta un tema que parla de somnis, de temps passats molt difícils i temps millors que vindran. Sok Ly escolta. I Somaly diu que Sry Leak ja no es va a cridar més així, que ara té una altra vida, que és una altra persona. Serà Mout Éta, que significa "protegida dels déus". Sok Ly, muda, la mira. Ella, segurament, no aspira a tant. Li basta, li hauria bastat amb la protecció de la justícia.

24-XI-11, Lola Huete, elpais

Sry Leak, de set anys, seropositiva,
venuda a un bordell per sa mare prostituta.