Hem de plantejar la qüestió amb cruesa perquè cada vegada es més subtil i més intens el tutelatge que els partits polítics pretenen fer del lliure exercici del periodisme.
A una gran majoria de polítics els fa por la pregunta lliure, i es por això que intenten que els debatis no tinguin preguntes, que els periodistes siguin mers comparses que es limiten a dir bona nits i bona pasqua, i que siguin els comissaris polítics de torn els que decideixen els blocs, els temps i fins i tot l´oportunitat de fer un debat.
Lluny d´entendre que respondre als periodistes és una obligació del càrrec, sobretot si, a més, es vol aconseguir el vist-i-plau de les urnes, els polítics actuen com si fossin tuteladores d´una societat immadura que ni pot preguntar allò que vol, ni està preparada per a la resposta. I és així com ens hem instal·lat en aquest panorama on es considera normal que les imatges d´un míting les doni el propi partit, que els mitjans públics estiguin sotmesos a la lobotomia dels blocs electorals, que els cara a cara siguin regulats per àrbitres de bàsquet i, fins i tot, que un candidat pugui fer una roda de premsa sense permetre preguntes. Però qui són ells per a impedir l´exercici de la lliure informació? Què s´han cregut? I, sobretot, fins a quan ho permetrem? Tal vegada, i en homenatge als Pernau que van dignificar la professió i van marcar el camí a seguir, seria hora que el periodisme es plantés davant la política, i que no permetés segons quins abusos. Primer, perquè sense preguntes incòmodes no existeix la bona política. I segon, perquè sense periodistes que les fan, no existeix la llibertat.
15-XI-11, Pilar Rahola, lavanguardia