Espanya cañí -24: la Caja Mágica de Madrid

- > dossier Espanya cañí 

Madrid porta dècades reivindicant-se com una gran urbs moderna, cosmopolita i dinàmica en la línia de les capitals europees del calat de Londres, París o Berlín. I ningú li discuteix que ha aconseguit el seu objectiu d´introduir-se en aquest circuit de referència en un temps rècord. Com ho ha fet? No escatimant gens en projectes faraònics a qual més espectacular. I cars, molt cars, tant que l´única manera de fer front a aquestes milionàries inversions és amb préstecs a llarg, molt llarg termini.


´Caja Mágica´ e Instituto de Medicina Legal

La bonança econòmica va permetre sortejar els nombres vermells que els comptes de la ciutat té des de fa temps (més de 7.000 milions de deute). Els bancs i l´Administració central estaven aquí per mantenir a aquest Madrid faraònic aixecat a força de pagarés.

Fins que va arribar la crisi, que va obligar a revisar aquesta política del jo més que ha impulsat al Madrid modern al cim de l´èxit. La tijera a les obres va arribar abans que als serveis socials, deixant després de si un deixant de projectes inacabats i infraestructures sense utilitzar.

És el cas de la Caja Màgica, instal·lació concebuda com la joia de la corona del tennis mundial. Dissenyada per l´arquitecte Dominique Perrault fa sis anys, aquest edifici en forma de caixa geganta d´acer i cristall és una font de quebraderos de cap per a l´Ajuntament. Conscients que els escassos esdeveniments tenísticos de nissaga no justificaven l´alt cost de la infraestructura (gairebé 300 milions), l´equip municipal va arribar a un acord amb el Reial Madrid de bàsquet perquè establís aquí la seva casa. Però l´acord s´ha trencat a l´any i la Caja Màgica ara no té qui l´habiti, salvo per a la celebració d´algun espectacle o congrés concret. Molt poc per a un projecte en el qual es va invertir el doble del previst.

Si la Caja Màgica és un clar exemple de infrautilización, hi ha altres projectes que no arriben ni a això, bé perquè estan tancats o, senzillament, perquè no es faran. És el cas del poliesportiu de la Cebada en el districte Centro, demolit fa tres anys i que ha deixat sense zona esportiva a més de 150.000 veïns; el de Butarque, que tampoc es farà; el de Fuente del Berrado, tancat; o el de Vallehermoso, derrocat l´any 2008 per convertir-se en un estadi esportiu de nivell i que ara es transformarà en un poliesportiu (sense estadi) de gestió privada.

L´Administració autonòmica també va voler apuntar-se a la creació d´infraestructures faraòniques en les quals deixar la seva empremta. És el cas de la Ciutat de la Justícia, el complex d´òrgans judicials més important d´Europa i que hauria de ser ja una realitat. Però la realitat és que sobre la superfície de 202.369 metres quadrats en la qual s´anaven a construir 19 seus judicials, algunes d´elles dissenyades per l´arquitecte Norman Foster, només avui s´aixeca una: l´Institut de Medicina Legal, d´Alejandro Zaera-Polo. Situat al costat de la Terminal 4 de l´aeroport de Barajas, a l´esquena dels pavellons de la Fira de Madrid i en el paratge de Valdebebas, s´hissa un singular edifici en forma d´iglú pensat per exercir la medicina forense. L´únic problema és que està buit, no hi ha gens en el seu interior perquè l´edifici està aïllat, no hi ha manera d´accedir fins a ell. L´institut s´entenia dins d´un conjunt que no existeix...

Però els somnis de grandesa de Madrid no s´enfonsen. Madrid segueix altanera desafiant la conjuntura econòmica i ja està immersa en un nou repte (per tercera vegada), ser ciutat olímpica. Quant costa? Ja es veurà.

17-X-11, C. López, lavanguardia