Van ser dues hores de simulacre de debat presidit per un periodista mut i moderat per dos àrbitres de básquet. I així es van anar passant la pilota amb l´única intenció de ficar canastra sense ensenyar el joc. Per descomptat, no va haver-hi preguntes, ni confrontació de programes, ni idees agosarades, només va haver-hi retrets, insinuacions i un "tu més" característic de la gramàtica de la política. Els nens es van divertir, un recordant que és un faixador avantatjat, l´altre demostrant que ja li han sortit les dents. Però si els ciutadans esperaven posar llum al túnel de la crisi amb les propostes dels dos candidats, es van quedar sense bombetes, perquè el debat no va ser un debat, sinó un divertimento. I després seran aquests els que criticaran la televisió escombraria. Doncs prefereixo mil vegades a qualsevol explicant lliurement les banyes que li han sortit, que no a dos candidats a la presidència ningunejant la llibertat informativa. O això no és escombraria, i de la menys reciclable?
Fins a quan permetrem els periodistes aquests simulacres que converteixen el be públic de la informació en una broma enfaixada en les condicions draconianas dels partits polítics? S´imaginen que els intensos face to face d´Hillary Clinton i Barack Obama haguessin tingut aquesta tutela asfixiant? Mai no ho haurien permès els periodistes nord-americans. Però aquí ens enbeinem les regles dels comissaris polítics de torn, posem cara d´encantats, i permetem que la cosa valgui la friolera de 500.000 euros i venem al sofert ciutadà que està davant el debat més important de la història. Ha de ser una broma, benvolgut Campo Vidal! I així anem sumant: blocs electorals obligatoris, imatges cedides pels propis partits, rodes de premsa sense dret a preguntes i debats on el periodista no pot preguntar i tot està bullit a la cuina dels candidats.
És una vergonya majúscula, un insult a la democràcia, una humiliació al periodisme. Però res, a continuar venent la moto, fent-se fotos com gallines que acaben de ser devorades per les guineus. Ja és el súmmum que a més de riure´ls les gràcies, damunt ens posem bé, encantats que els déus ens atorguin una estoneta del seu temps. En quin moment de la història oblidem que la informació és tan important com la política, que formem part de les garanties de la democràcia i que si la política tutela al periodisme, ho perverteix i ho inutilitza? Un periodista mai pot estar mut en un debat polític, i si ho està, que no posin a un periodista, que posin a un figurant. Ho sento per Campo Vidal, que semblava feliç amb el seu moment de glòria, però va anar de pena el seu paper, i no perquè no sigui un bon professional, sinó perquè en aquest format era totalment prescindible. Per a què hi va anar, per fer de mudet de la Blancaneus? Per a això, que es quedi en l´Acadèmia.
9-XI-11, Pilar Rahola, lavanguardia