Vaig fer un primer balanç ràpid del debat cara a cara: un format acabat, vell, sense risc, previsible, artificiós, sense canvi d´opinió possible. Una degradació absoluta del que és la representació de la política i el que han de ser unes eleccions, un suposat temps de reflexió, de transmissió, de dubte, d´imaginar que alguna cosa diferent és possible. Aquesta decrepitud es deu al fet que aquest debat que l´Acadèmia de TV i el seu representant presenten com el màxim de la democràcia és el contrari: una aberració de la participació, una escenificació que la política és alguna cosa reduïda, covarda, hierática i interessada, que recupera una forma de representar el diàleg que qualsevol país intel·ligent ja ha abandonat per caduca i que aquí sembla que quan es produeix resulta un miracle de la democràcia que cal agrair als dos partits que s´han prestat a això. Doncs anem bé.
Sense ser res de l´altre món, una de les primeres accions que han trencat aquesta forma monologuista és posar als candidats, dos, tres o els que siguin, enfront de les preguntes improvisades dels ciutadans. Aquestes poden arribar per un públic presencial que envolta als candidats, com es va fer en el debat final Mc-Cain/ Obama, o ben utilitzant les noves tecnologies que permeten que les preguntes del públic arribin a través de la pantalla digital i que el moderador ha d´adjudicar a un o diversos candidats, alguna cosa que es va provar amb gran èxit en el primer debat amb tots els candidats demòcrates (nou o deu, no recordo) a les primàries americanes del 2007. Això seria el mínim: en un moment en què les veus que interpel·len viatgen per les xarxes socials, és inaudit que el debat principal d´una campanya les oblidi per a millor ocasió. Però fins i tot en el cas que el debat fos cos a cos i sense més intermediaris, hi ha maneres de fer-ho directes i vibrants, gairebé braç a braç, escoltant-se (Clinton/ Obama) i no amb aquesta distància ridícula de la taula llarga que semblava una versió xistosa del tòpic del matrimoni ric que no es parla més que amb monosíl·labs absurds.
Queda a més la qüestió dels famosos temps electorals, com si aquest control de qui parla més o menys fos el garant de l´equitat. Davant la descaradura manipulada de reduir totes les opinions a la de dos contrincants em pregunto què impedeix a altres partits fer debats pel seu compte, sense esperar que cap junta electoral els autoritzi. És possible més desigualtat que la que es viu en un debat bipartidista que margina a la gairebé totalitat de l´Espanya perifèrica?
Però els mals no han acabat: arribarà la nit electoral i tornarem al de cada any, amb els representants dels partits en el plató, indolents, avorrits, discutint nimietats sobre els resultats, en una pantomima que funciona com una lobotomía d´uniformització social. Fins quan?
9-XI-11, Jordi Balló, lavanguardia