Fa un parell d’anys un grup d’amics que es reuneixen habitualment cada mes per parlar una mica de tot em van convidar a un dels seus sopars. Sorprèn la quantitat de penyes d’aquesta mena que hi ha a Barcelona. La gent té ganes d’intercanviar opinions sobre temes generals dins d’un ventall ampli d’idees. És indubtable que això és bo en tota societat, aquesta és l’autèntica societat civil, no l’oficial i subvencionada.
En el transcurs de la conversa es va tractar, com és natural, del baix nivell general de la nostra classe política, assumpte que s’ha convertit ja en un tòpic difícilment rebatible. En altres qüestions apareixien discrepàncies, en aquesta hi va haver unanimitat. El grup estava format per professionals i executius entorn dels quaranta anys, tots molt preparats, que ocupaven alts càrrecs en empreses i despatxos professionals. Les seves preguntes eren intel·ligents, les seves opinions no eren en absolut banals, sabien sempre molt bé de què parlaven.
En un moment donat els vaig preguntar: quin de vosaltres estaria disposat a fer el pas de dedicar-se a la política i passar a ocupar un càrrec públic? Cap no n’estava. Les raons eren variades però una era comuna a tots: en la seva feina professional cobraven, almenys, quatre vegades més que en un càrrec polític d’alt nivell. Amb aquest, deien, gairebé no arribaven ni a pagar la hipoteca. O sigui: joves professionals molt competents no estaven disposatsa entrar en política per una qüestió de sou.
Certament tot és relatiu. El que per a uns és molt, per a d’altres és poc. Un alt càrrec polític, en general, cobra més o menys el mateix que un alt funcionari en els últims anys de carrera, posem un catedràtic d’Universitat o un magistrat de
l’Audiència quan han acumulat ja molts complements. Encara que en aquests casos es tracta de llocs funcionarials assegurats fins a la jubilació. No és el cas dels polítics, sempre provisionals en el seu càrrec, a mercè de les lluites partidistes i els vaivens electorals.
Contràriament al que molts imaginen, al polític que ocupa un càrrec electiu (parlamentari, alcalde i regidor d’una gran ciutat, president de govern, ministre o conseller) se li exigeix un altíssim nivell de dedicació, sigui per la complexitat del càrrec, especialment en el cas que sigui executiu, o per la necessitat d’atendre els electors, en el cas que sigui legislatiu.
Per a molts d’aquests càrrecs no hi ha hores lliures, gairebé ni caps de setmana. Se’m dirà que ningú no l’exerceix per obligació i és cert. Però també és cert que algú l’ha d’exercir: si volem viure en democràcia necessitem polítics.
A més, l’exercici de càrrecs públics porta inherents servituds feixugues. Un empresari o professional que habitualment critica els polítics consideraria una intromissió a la seva privacitat que els periodistes estiguessin ficant el nas contínuament en la seva empresao despatx, parlant amb els seus empleats, publicant assumptes interns, apareixent el seu nom a les capçaleres dels diaris i la seva imatge a la televisió. A més tindrien raó: el control dels poders públics és legítim i necessari, el de les empreses i ciutadans està vedat pel dret a la mirada exterior. Potser si els periodistes poguessin fer el mateix en les seves empreses i despatxos esbrinaríem el seu mal funcionament i moltes de les seves martingales abans d’assabentar-nos-en per les pàgines de les cròniques judicials. Per tant, que empresaris i professionals no presumeixin tant de competència i preparació davant la ineptitud dels polítics.
Però tornem on havíem començat: cobren massa els polítics?, es forren com diuen alguns? Pels sous que perceben és evident que la resposta és no. Si ho comparem amb responsabilitats equivalents en el camp privat que requereixin un grau de preparació semblant, les remuneracions del sector públic són molt inferiors. Per això bastants jutges, fiscals, inspectors d’Hisenda o catedràtics, abandonen la funció pública i passen al camp privat. Probablement aquest baix nivell dels sous és, entre altres, un dels factors de la baixa preparació dels polítics actuals.
En un mercat de treball regulat pel principi de la competència, en general, qui és més competent, dins del mateix grau de responsabilitat, és el que exigeix un sou més gran. No succeeix així en la política. Uns estan millor remunerats del que mereixen i d’altres, molt pitjor: certs presidents de Diputació cobren més que el president del Govern i alguns alcaldes de ciutats mitjanes només una mica menys.
Ja sé que el tema no acaba aquí, que tot és molt més complex. Però quan sento parlar, sense distincions ni matisos, de rebaixar el sou als polítics, em poso a tremolar. Molts càrrecs sobren, sens dubte, però no tots, ni de bon tros. En aquells que són necessaris i exigeixen una bona preparació tècnica, el que s’ha de fer és incrementar-los el sou. Llevat que vulguem polítics encara més ineficaços que els d’ara. Cobren massa els polítics? Uns massa, d’altres massa poc.
20-X-11, Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, lavanguardia