Com a resultat d’un procés d’“assaig i error” de centenars de milers d’anys, potser no resulti sorprenent que la nostra espècie rondi l’excel·lència en alguns aspectes. Obligats a sobreviure a la sabana, podem córrer relativament ràpid, saltar amb precisió, tenim una bona consciència espacial i també acostumem a ser flexibles i enginyosos. Però quan es tracta de la vida moderna sembla que no estem tan ben dotats. No afrontem adequadament els assumptes que requereixen una visió a llarg termini i un ajornament de la recompensa. Això no resulta estrany si pensem que durant prop del 99% de la nostra existència com a espècie no hem estat capaços d’emmagatzemar aliments, de manera que la lluita diària per la supervivència ha estat la nostra principal preocupació. Així mateix som analfabets numèrics. Generalment, les nostres habilitats en matemàtiques estan molt poc desenvolupades en comparació amb la nostra rica i matisada capacitat de comunicació oral.
També ens hem convertit en una espècie optimista i excessivament confiada en les seves possibilitats, característiques totes dues que probablement ens van ajudar a sobreviure en etapes primerenques de la nostra història i que avui han estat reafirmades i convertides en un valor irrenunciable de les societats avançades. Però l’optimisme i l’excés de confiança tenen un costat negatiu. Per il·lustrar-ho n’hi ha prou amb analitzar un parell de tragèdies recents causades pels humans.
Fa una mica més d’un any, una explosió en una plataforma de perforació de BP al golf de Mèxic causava la mort d’11 treballadors, provocant tot seguit l’abocament de més de 4 milions de barrils de petroli. Avui dia els científics encara estan investigant els efectes que el desastre tindrà per a la regió a llarg termini. Mentrestant, a l’altra banda del món, el Japó intenta recuperar-se d’una crisi nuclear que ha suposat la mort de desenes de milers de persones, pèrdues per danys directes xifrades en un mínim de 200.000 milions de dòlars i la contaminació radioactiva de vastes àrees terrestres i marines.
Els dos desastres són de magnitud molt dispar i obeeixen a causes molt diferents. Però tenen una cosa en comú: l’excés de confiança que els humans tenen que les seves decisions són encertades i en la fortalesa dels seus dissenys i sistemes.
En el cas de l’accident del golf de Mèxic la petroliera operava en aigües profundes sense haver investigat prou o sense haver realitzat les inversions necessàries per evitar i, cas que calgués, remeiar els problemes que podien derivar-se de la perforació en un entorn tan extrem. I el Govern dels EUA no havia supervisat a fons les activitats esmentades. Tant aquest com l’empresa probablement pensaven que a penes existia risc que es produís una explosió de la mena de la que va causar l’accident. I de fet, la comissió presidencial encarregada d’investigar l’abocament va concloure que “el desastre de la plataforma Deepwater Horizon mostra els costos associats a una cultura de la complaença”.
Bona part de la comunitat sismològica del Japó també va incórrer en un excés de confiança. Els mapes oficials sobre l’amenaça sísmica al país es basen essencialment en els registres de terratrèmols anteriors. Però a causa que cap gran sisme no havia sacsejat la costa de Sendai en els últims segles, les avaluacions de risc no van tenir en compte la possibilitat d’un esdeveniment així en el futur. Alguns investigadors s’havien mostrat més cautelosos, argumentant que les dades geodèsiques mostraven que la tensió a la regió augmentava i que hi havia evidències geològiques que l’any 869 hi va haver un tsunami de més magnitud que qualsevol dels més recents. Però aquestes observacions no van aconseguir soscavar la fe en el mètode oficial d’avaluació de riscos sísmics que, dissortadament, es va revelar bàsicament erroni. A més, els dissenyadors de la central de Fukushima no van preveure la possibilitat d’una fallada als generadors d’emergència i van subestimar com seria de difícil restablir l’electricitat després d’un tsunami.
Una de les lliçons que podem aprendre d’aquests dos esdeveniments tràgics és que molts dels nostres sistemes són incapaços de resistir situacions extremes, encara que no per això impossibles. En teoria, aquests sistemes –i la societat en general– haurien de ser molt més resilients: els seus elements bàsics haurien de continuar funcionant fins i tot després del pitjor dels desastres, ja fos ocasionat per l’home o d’origen enterament natural. El dolent és que amb massa freqüència la nostra naturalesa optimista ens porta a esperar el millor sense haver-nos preparat a consciència per al pitjor.
8-X-11, Mariano Marzo, catedrático de Recursos Energètics de la Universitat de Barcelona, lavanguardia