mor Laura Pollán, líder de les Damas de Blanco

Laura Pollán va continuar estenent ponts al seu propi funeral. Desafiant la por i la pluja que ahir queia sense parar sobre l’Havana, el nervi aglutinant de la seva lluita pels drets civils dels cubans es va tornar a mostrar en la vetlla exprés de tot just dues hores que, per gentilesa del règim, es va celebrar de matinada a la vetusta funerària La Nacional del carrer Infanta.

Prop de 200 persones van assistir a la crida de la líder de les Dames de Blanc, que va morir divendres als 63 anys d’una aturada cardiorespiratòria a la sala de teràpia intensiva de l’hospital Calixto García. Activistes, dissidents, personalitats de l’oposició, nombrosos periodistes de la blocosfera alternativa, ciutadans corrents i, sens dubte, les seves companyes es van congregar a la funerària per acomiadar aquesta dona d’ulls verds i mestra de literatura apolítica, fins que l’any 2003 van empresonar el seu marit, l’economista Héctor Maseda, en l’onada repressiva coneguda com la Primavera Negra que va portar a la presó 75 opositors. Va ser justament llavors que Laura Pollán va començar a teixir aquesta xarxa de complicitats, unitat i respecte que es reconeixia ahir davant el seu fèretre.

“Ella era una persona senzilla; professora, mare, àvia i mestressa de casa, que es va convertir en un símbol de la resistència no violenta davant el règim totalitari i va exercir el seu lideratge amb gran altura, a favor dels drets humans, els presos polítics i la democràcia a Cuba. La seva mort és un fet irreparable”, va manifestar a La Vanguardia el dissident Elizardo Sánchez des del domicili de la difunta, on la seva família va rebre el condol d’un centenar de persones més.

Així, casa seva, al número 963 del carrer Neptuno, continuarà oberta com sempre ho va estar per a les desenes de dones, esposes de presos polítics, que arribaven al barri de Centro Havana des de diferents racons de Cuba a la recerca de suport i refugi. Aquí es van ajuntar Gisela Delgado –casada amb Héctor Palacios–, Dolia Leal –amb Nelson Aguiar– i Míriam Leyva –amb Oscar Espinosa Chepe–, entre d’altres. S’havien conegut en el peregrinament per les presons del país o a la missa de diumenge a l’església de Santa Rita, patrona de les causes impossibles, a la 5a Avinguda del districte havà de Miramar. Després es van vestir de blanc i van començar a marxar silenciosament, a lliurar cartes a les autoritats i a reunir-se per llegir-se unes a les altres els missatges que els seus marits els feien arribar.

Amb els anys, la incansable tasca de denúncia d’aquest primer grapat de dones va anar creixent i es va anar replicant en altres punts del país. “Havia despertat admiració de la gent per la seva valentia. Ens hi vam veure reflectits perquè al mig de tanta injúria, repressió i solitud, desafiava la por. I la por és l’instrument pel qual se sosté el règim i les seves mentides”, explicava a aquest diari l’opositor Oswaldo Payá.

A mesura que el grup es va anar consolidant, les pressions del govern es van incrementar. Les Dames de Blanc van patir els preceptius actes de repudi de les hordes procastristes, incloses les agressions físiques i psicològiques. Però la seva lluita no va cessar i el 2005 van rebre el premi Sàkharov de drets humans, atorgat per la Unió Europea. Les autoritats van impedir que Pollán viatgés a recollir-lo...

Pollán va ser hospitalitzada per una afecció respiratòria i només 48 hores abans de morir, els metges van diagnosticar-li que patia dengue. “Una malaltia massa comuna a Cuba perquè es trigués tant –explica la blogaire Yoanni Sánchez, que va presenciar el tracte vexatori de les autoritats cubanes a la família de l’activista–. Van posar el cadàver en una ambulància i els soldats van provar d’impedir que Héctor Maseda, el marit de Laura, pugés al vehicle. Però ja havia arribat la premsa estrangera i érem unes cent persones. L’ambulància va recórrer un tram i van fer baixar Maseda. Només es va autoritzar una vetlla de dues hores i de matinada. Tot ràpid”.

16-X-11, E. Sabartés, lavanguardia