´La bomba de la sanitat´, Rafael Nadal

Convindria no posar en risc el prestigi social dels metges i les infermeres. Fa anys Catalunya va deixar caure el prestigi dels seus ensenyants i encara ho està pagant.

Costa d’entendre el que està passant amb la sanitat a Catalunya. A hores d’ara, la perplexitat de la ciutadania és gairebé total. Però hi ha un fet indiscutible: les coses no s’estan fent bé i acabaran explotant. La improvisació de la reforma sanitària posa en perill tot el sistema assistencial; i, de passada, pot arrossegar la credibilitat del Govern català quan intenta dir la veritat sobre la situació econòmica i quan prova d’encarar el final de les vaques grasses amb valentia i coherència en d’altres departaments. Les retallades a la sanitat pública estan agafant aires de tragèdia i si el president Mas no lidera immediatament, convoca totes les parts implicades i recondueix personalment el tema, la fractura serà radical.

No es tracta de discutir la necessitat general de retallar, ni la de reformar el sistema assistencial. Crec que en aquesta qüestió, a hores d’ara, el consens a la societat catalana és molt gran i està de part del Govern català. I, si em permeten, potser encara és més evident entre les classes mitjanes i treballadores que entre les classes benestants. Els treballadors saben que, si el Govern no atura la sagnia dels serveis públics, s’hi juguen el benestar; els privilegiats, en canvi, poden frivolitzar contra les retallades, perquè sempre podran pagar-se la privada.

No es tracta de negar l’impuls que la política ha donat a la nostra sanitat, ni d’acceptar totes les demandes corporatives dels metges enfront de l’interès general del país en un moment tan dramàtic. Però també hi ha una unanimitat molt gran en l’opinió que les retallades s’estan fent sense un programa transparent, sense objectius definits i sense consens amb la societat i amb els professionals. Amb la sanitat s’estan traspassant totes les línies vermelles i ningú no entén ni quins són els plans del Govern, ni cap on ens estan portant. El que va començar com un ajust equilibrat, ara s’acarnissa amb la sanitat, potser perquè algú va tenir l’ocurrència que retallant el pressupost del departament més gran es podia resoldre tota la feina d’una tacada. Un error colossal. Ara la por creix, i la desesperança és gran; és el preludi de la ràbia.

La sanitat és el més ben valorat dels serveis públics catalans. És el més tangible. El més imprescindible. El que de veritat
ens fa a tots els ciutadans iguals. En moments no tan llunyans de la història del nostre país, la manca d’accés a les medicines i als metges va ser el flagell més sagnant de la societat de classes. El sistema públic de salut és, amb l’educació, el bé més preuat i irrenunciable que van aconseguir les classes populars en la revolució europea del benestar.

La sanitat catalana és eficient, i a més és barata. Metges i infermeres tenen fama de ser els millors d’Europa, i això que són els més mal pagats. Quan parlem dels actius de Catalunya tots hi posem la sanitat al davant. El president Mas també ho fa. En parlem meravelles en termes de servei a la població, que és del que es tracta; però també la valorem com a indústria de servei per a vendre als nostres veïns europeus; com a generadora d’indústries satèl·lit; i per l’excel·lència investigadora.

Com pot ser que ara, de cop, s’improvisi tant, posant en risc el futur de tot aquest món tan sòlid, tan estratègic i tan
apreciat per tots?

Com es poden obrir i tancar quiròfans tan alegrement i deixar que el debat llisqui cap a un terreny que ni el Govern ni la societat no podran controlar? Per contra, la societat catalana està preparada per al diàleg, la transparència i la coresponsabilitat. Els metges i les infermeres estan preparats per renunciar a mitja paga d’aquest proper Nadal si el president i els alts càrrecs de la Generalitat també hi renuncien com han anunciat, i fan seguir el mateix camí a alcaldes, presidents de diputacions i de consells comarcals, alts càrrecs d’empreses públiques, patums de consells reguladors, funcionaris de despatx, jutges, catedràtics, policies, periodistes i tots aquells que cobren un salari públic. La resta de ciutadans, els que cobrem del sector privat, hem d’estar disposats a parlar d’augments temporals d’impostos (IRPF, benzina, alcohol, tabac, patrimoni, societats, successions, transaccions financeres, grans fortunes, banca). I si cal, podem parlar de treballar més per augmentar la productivitat.

Amb una condició: el president Mas, que ha estat valent, ara ho ha de ser molt més. Ha de convocar la societat, partits, sindicats, patronals, i professionals; ha de proposar-los una nova retallada en burocràcia i en coses prescindibles (que hi són); després, ha de comparèixer públicament i concretar quants diners falten exactament per salvar la sanitat; i ha
d’obrir un marcador com el de La Marató de TV3 i anar sumant. Un pacte a la vista de tothom per saber qui col·labora i
qui posa bastons partidistes a les rodes. I ha de passar comptes d’on va a parar cada euro extra que ens ha demanat. I si encara no hi arribem ha de començar a parlar de copagament. Si s’hi atreveix, el gruix de la ciutadania estarà amb el Govern i plantarà cara als demagogs.

Postdata. El Govern no pot equivocar-se. La societat catalana està a totes amb la sanitat i te autèntica devoció pels seus professionals, que són bons, no escatimen esforços, assumeixen responsabilitats i, de vegades, són víctimes de la inseguretat creixent dels hospitals per l’estalvi en serveis de seguretat. Convindria no posar en risc el prestigi social dels metges i les infermeres. Fa anys Catalunya va deixar caure el prestigi dels seus ensenyants i encara ho està pagant.

7-X-11, Rafael Nadal, lavanguardia