Jan Morris és una autora britànica coneguda pels esplèndids llibres de viatges, i també per les novel·les. Un mundo escrito o Venecia (RBA) són dos exemples de travessia literària pels llocs i èpoques que han marcat la seva biografia. Però en el currículum sobresurten dos fets per damunt de tot: la participació coma periodista en l’expedició que va conquerir l’Everest el 1953 (va donar l’exclusiva mundial al Times) i la decisió, els anys 60, de canviar de sexe i abandonar així la condició masculina amb la qual equivocadament va venir al món. No va ser una transformació brusca: el James Morris que va acompanyar Hillary i Tenzing a l’Himàlaia era un jove que ja anhelava alliberar-se d’un cos masculí que sempre va considerar una presó, un somni que va fer realitat al 1972.
Morris, que diumenge va complir 85 anys i que viu a Gal·les amb l’ex esposa, mare dels seus cinc fills i amb actual parella legal de fet, Elizabeth, li disgusta ara que li preguntin pel seu canvi de sexe. I això deu ser perquè el 1974 ja va dir tot el que havia de dir sobre la qüestió. Ho va fer a través d’un llibre en el qual relatava el procés i que segurament va ser tot un exercici d’alliberament personal, Conundrum, editat ara per RBA amb el títol El enigma.
És possible que mai abans una travessia personal d’aquesta índole no hagi estat explicada amb tanta sensibilitat i precisió periodística. Com a reportatge, l’obra té moltes lectures interessants. Per exemple, es dedueix que comunitats aparentment conservadores com el Gal·les rural poden ser en realitat més tolerants amb les transgressions socials que el món més cosmopolita. Atrapa el lector, també, el sentit de l’humor de l’autora: Morris, el jove britànic que és soci d’un club exclusiu de cavallers, s’ha de donar òbviament de baixa després que un cirurgià de Casablanca el converteixi en dona. Però un dia torna al local sota la nova condició i, a la saleta reservada a les fèmines acompanyants, és reconeguda per un cambrer. Aquest, flegmàtic i discret, li dóna a entendre que l’ha reconegut i que li dóna la benvinguda, però ho fa subtilment, demorant-se lleument quan li serveix una copa de vi.
Però el que més impressiona d’El enigma és la descripció que fa Morris del tracte que li ofereixen ja sent dona, comparat amb el que rebia quan era home. Només la necessitat acumulada de feminitat li permet superar sense traumes la rebaixa de la condició social: “Els homes em tractaven cada vegada més com una de menor d’edat. (...) I així, de forma involuntària, vaig acabar per acceptar tal condició. Vaig descobrir que els homes continuen preferint que les dones estiguin menys informades, menys capacitades que ells, que siguin menys xerraires i, sens dubte, molt menys egocèntriques que ells. Per tant, em vaig acostumar a complaure’ls”. Explica també el tracte diferenciat que rep al restaurant que abans freqüentava com a home: “(El cambrer) em tracta amb la deferència que, per convenció, esperen les dones: em retira la cadira, m’ajuda a posar-me l’abric, m’obre la porta; però sé que en realitat és una deferència de segona categoria, perquè l’home que hi ha darrere meu és el client que importa de veritat”.
Són unes memòries a cor obert que no han perdut vigència, i que a la pràctica suposen un viatge molt recomanable a les arrels del masclisme.
4-X-11, Miquel Molina, lavanguardia