Durant molt de temps, les actrius franceses van mantenir el costum de fer-se dir mademoiselle seguint una vella tradició que tenia els orígens al segle XVII, quan l’Església francesa –quan va associar els comediants amb la mala vida– els prohibia el matrimoni religiós. Fora d’aquest cas particular i d’alguns noms artístics i comercials –com els de la cantant Mademoiselle Kola crítica de moda Mademoiselle Agnès–, poques són avui les dones a França que enarboren amb orgull el títol de mademoiselle, cada vegada més desacreditat.
Dues associacions feministes, Osez le Feminisme i Chiennes de Garde, han endegat ara una campanya de propaganda per erradicar aquest tractament de tots els documents i formularis oficials. Madame és senyora i mademoiselle significa senyoreta.
Per les organitzadores de la campanya, “la distinció entre madame i mademoiselle no és ni afalagador ni obligatori, i és un símbol del sexisme ordinari que perdura a la nostra societat”.
El lema és “Mademoiselle, la casella de més” i l’objectiu és mobilitzar les dones franceses perquè inundin de cartes i missatges electrònics els diputats de l’Assemblea Nacional –en què hi ha una majoria d’homes, per cert–, així com les administracions, empreses i comerços que persisteixin en l’ús d’aquest títol. Les senyores exigeixen que s’abandoni el tracte de mademoiselle i se substitueixin pel de madame. O és que als homes solters se’ls diu mademoiseau? Hi va
haver un temps en què era així, però ja ningú no se’n recorda. Tots els homes, a França, són monsieur, ja siguin casats o no.
El cas és que no és obligatori autodefinir-se com a mademoiselle o madame, una distinció que no recau en l’edat sinó en el fet d’haver contret o no matrimoni. Mademoiselle, segons precisa el diccionari, és el “títol atorgat a les joves i a les dones (que es presumeixen) solteres”. A parer dels detractors, representa una “intrusió intolerable” en la privacitat.
L’Administració francesa ha reiterat des dels anys setanta en diverses circulars internes que s’ha d’evitar el tractament de
mademoiselle en els escrits i documents oficials, ja que resulta discriminatori. Això no ha impedit, però, que subsisteixi una infinitat de formularis amb aquesta casella tan incòmoda. El desenvolupament del comerç electrònic només ha fet que agreujar el problema: inscriure’s per comprar en línia un bitllet d’avió o de tren, una entrada de teatre o qualsevol altre producte acostuma a exigir declarar-se com a monsieur, madame o mademoiselle.
TaTampoc ningú no obliga les dones franceses a abandonar el cognom de soltera en el moment de contreure matrimoni. Una llei de l’època de la Revolució encara vigent –del 23 d’agost de 1794– ja establia que el cognom de tot ciutadà és el que rep en el moment del naixement. La legislació posterior no ho ha canviat, per bé que ha concedit a la dona el dret d’adoptar el del marit. Sens dubte per facilitar les coses, el document nacional d’identitat i un munt de documents administratius deixen una casella perquè les dones puguin consignar també el cognom de soltera.
La campanya de les feministes busca també posar fi a la renúncia de les dones al cognom. És una tasca que es presumeix àrdua perquè aquest costum encara està tan arrelat a França que ni tan sols les dones que més han ascendit en l’escala social –com la directora de l’FMI, Christine Lagarde (Lallouette, de soltera), o la dirigent socialista Martine Aubry (nascuda Delors)– no l’han pogut esquivar
28-IX-11, Ll. Uría, lavanguardia
