Amb l’inici del curs, el debat sobre les retallades en educació és candent. S’argumenta que la qualitat baixarà perquè aquest any hi haurà molts més nens, mentre que el nombre de docents a l’escola pública està congelat. Vegem-ne els números (INE, Idescat i Ensenyament).
Les dades conjuntes de l’escola pública i privada ens diuen que en el curs 2011-12 hi haurà 15.500 alumnes més a l’educació infantil (de 330.000 a 345.000), 14.150 més a primària (de 441.000 a 455.000) i 15.000 més a secundària (de 453.000 a 468.000). Passarem de 12 a 13 alumnes per professor a l’educació infantil i primària (63.000 professors), mentre que a l’educació secundària (42.000 professors) es mantindran 11 alumnes per professor.
Dades de l’escola pública: la ràtio alumnes-professor a infantil i primària ha passat de 13 (2001) a 11,5 (2010), mentre que a secundària es manté en 10. Per tant, el nombre d’alumnes per professor ha disminuït. Això significa que encara que aquests 45.000 alumnes nous recaiguessin només a l’escola pública, i amb el nombre de professors del sector públic congelat en 71.000, la proporció a infantil i primària passaria d’11,5 a 12,3 mentre que a secundària passaria de 10 a 10,5. No sembla un gran augment. Però esperin! Aquestes ràtios no tenen en compte que els professors impartiran una hora més a la setmana. Si tenim en compte aquestes 71.000 hores més, la proporció alumnes-professors queda exactament igual que abans de la retallada.
Vegem quines són les proporcions a Finlàndia, país amb els millors resultats del món en les proves PISA: 14,5 alumnes per professor a primària i 10,6 alumnes per professor a secundària, segons dades d’Eurostat. A Alemanya, aquestes ràtios són de 18 i 15 respectivament, al Regne Unit de 20 i 15, a Holanda de 16 i 16; mentre que a Grècia, país on el sector públic va assumir nivells de despesa pública insostenibles, les dades són de 10 alumnes per professor a primària i 8 a secundària.
Fa uns dies un prestigiós diplomàtic finlandès, a qui van preguntar com havia arribat a exercir la seva professió, va contestar: “Volia ser mestre però no vaig aconseguir superar els exàmens d’entrada i vaig acabar sent diplomàtic”. Com diu la saviesa popular potser el problema no és la quantitat, sinó la qualitat.